L’altra Barcelona possible

CONCERTS CLANDESTINS

Esglésies, clubs de sadomasoquisme, solars abandonats, balcons… Molts escenaris possibles i descoberts en aquesta exposició. Cercar i descobrir altres escenaris ha estat una feina apassionant i enriquidora, però més fàcil del que podria semblar a priori. “Hi ha un aire semiclandestí, però en absolut volem vendre la idea que ha estat una feina molt difícil d’investigació. Tu vas pel carrer, entres en una perruqueria dominicana i hi ha dos o tres cartells d’un concert. La informació és al carrer. La majoria de reportatges els vam trobar així, al carrer, o per xarxes socials com Facebook, accessibles a tothom. Els cartells al carrer no són tan grans com els de Bruce Springsteen quan ve a l’Estadi Olímpic, però són cartells que et pots trobar al teu barri”, aclareix Nando Cruz. “De vegades ens n’hem assabentat pel boca-orella. Molta gent amb la pandèmia m’escrivia per Twitter sobre concerts. Amb el Martí, quan ja fèiem d’Equipo A, buscàvem concerts per tot arreu”, diu Cruz, que ha gaudit de tot tipus d’experiències. “Per exemple, un dels concerts del qual tenim més bon record es va fer al cinema Aribau un diumenge amb una superestrella del pop panjabi del Pakistan. Em vaig assabentar per un cartell penjat a la porta de la botiga de queviures del barri. Hi havia set-centes persones per veure Garry Sandhu, una estrella famosa al seu circuit, que té vint milions de reproduccions dels seus vídeos”, recorda.

En qualsevol cas, de vegades les propostes no estan tan ben organitzades i tot flueix en un to fresc, improvisat i alternatiu. “Tot és més improvisat, amb les coses bones i dolentes que això comporta. L’hora de començar mai és la que t’esperes. No hi ha res tancat. Vas a la una de la matinada a una discoteca dominicana al Poble-sec i no comença fins a les quatre. Tot és molt informal. Hi ha molts espais que s’organitzen des de l’amateurisme, la cooperació… hi ha més frescor. No hi ha la separació tan forta que es produeix als grans concerts i estadis, on és evident que el públic no accedirà mai a l’escenari i la seva única missió es redueix a pagar l’entrada i aplaudir”, subratlla. “Aquests són espais on pots arribar a ser protagonista, pujar l’escenari, ser programador del concert més endavant… En general, són espais que s’assemblen molt més a la manera com ens reuníem al voltant de la música molts anys o segles abans que la música en viu es convertís en un negoci i una professió, on hi ha determinades persones que ho maneguen tot i decideixen a quina hora comença i acaba, a quants decibels pots sonar la música, quan valdrà la cervesa, a partir de quina edat pots accedir al recinte, quanta estona pots fer fotografies… totes les normes que hem assumit. El Martí ha estat fent fotos en aquests concerts fins que han acabat i de vegades fins més tard. Ningú mana fins quan. Hi ha unes regles tàcites en aquests espais, però fins i tot n’hi ha de clandestins o d’il·legals. La música es pot colar en aquests espais i a nosaltres el que ens interessa es reflectir les infinites possibilitats que hi ha en aquesta ciutat per escoltar música de tots els gèneres, per a tot tipus de públic i edats, i en tots els formats possibles”, resumeix.

TEIXIT DE BARRI

L’aposta diversa que ens mostra Altres escenaris possibles ens deriva obligatòriament a entendre una altra Barcelona, on tot és possible. “El teixit cultural, racial, de gènere, a través de les propostes musicals i els espais, circula. Per a mi és molt interessant, a través de les xerrades del Nando, com es posa en solfa tot això. Al final, hi ha colombians o senegalesos fent percussió en un centre cívic a la Trinitat, i si hi vas tothom és de la mateixa nacionalitat. I l’interessant és fer saber a la resta de la gent que allà hi ha un grup interessantíssim que fa això”, diu Fradera. “Ho notes quan després de l’actuació ho expliques, perquè a la gent li sap greu no haver-hi anat, perquè no ho sabia. I aquest és el tema. Aquí tenim una quantitat d’expressions musicals amplíssima. Tenim uns músics boníssims arribats de tot el món que venen aquí a viure i que estan circulant per uns circuits que pot ser no són visibles, però dels quals podria gaudir moltíssima gent de la ciutat que els desconeix, perquè els mitjans de comunicació estan totalment tancats a aquesta realitat. Els consideren música de segona, malgrat que de vegades tenen una qualitat excepcional i molt sovint no passa a la perifèria, sinó al centre de la ciutat”, diu Cruz.

“D’altra banda, tampoc tenim prou curiositat per conèixer altres músiques. I, a més, i des d’un punt de vista filosòfic, la música és la disciplina artística que més permet que ens trobem. La música és una excusa de reunió per fer el burro, per manifestar-se, per celebrar coses, per retrobar-te amb gent del teu país, per conèixer gent, per lligar… La música la fem servir absolutament per a tot. I segons estudis científics, quan sona música, cantem o ballem, el nostre cos desprèn una hormona, l’oxitocina, que ens fa perdre la por a qui tenim al costat. I això és una porta excepcional per perdre la por davant gent diferent. I aquests espais compleixen aquesta funció. La música la podem fer servir perquè tots ens entenguem millor, obrim mirades i deixem els guetos musicals, una cosa que passa molt en aquesta ciutat”, declara Cruz, que insisteix en el concepte que “la música serveix per lluitar contra el racisme, el masclisme i el classisme”.

No han estat poques les anècdotes o situacions límit que ha viscut el tàndem Cruz-Fradera per desenvolupar aquesta recerca musical per Barcelona. “Hi havia una escola pública que va tancar al barri de Sant Genís dels Agudells. Després, durant un temps, va servir com a plató per a la sèrie Merlí. I després va ser ocupada. Dins hi havia gent que feia circ. Van fer un festival de ciberpunk durant dos dies. Va ser prou esperpèntic”, diu el fotògraf. “Al final va arribar la policia i els van obligar a abaixar el volum. El concert va acabar abans del previst. Van fer cas als veïns”, recorda Cruz, que afegeix una altra nit memorable: “A Cerdanyola, en un polígon, vam anar a una discoteca que es deia Boxer a les quatre de la matinada. Caminàvem per un polígon desert i de sobte vam obrir una porta i ens vam trobar un munt de gent. Va ser molt interessant perquè, a més, era un concert de flamencotón, una barreja única de reggaeton, però des d’un punt de vista flamenc. Un altre gènere marginal per als mitjans de comunicació, però que atrau molta gent. Hi havia principalment gent gitana ballant al ritme del repertori d’un cantant que es diu Daviles de Novelda”, explica.

Martí Fradera també recorda una altra festa gloriosa “en un bar de Gràcia que es diu La Gaviota, on de dia només hi ha dos senyors grans veient la televisió i fent el cigaló”. “Uns músics de la zona es van fer amics del cambrer i al final la nit de Reis es va muntar una jam-session. Al bar, on cabien només quatre o cinc taules, potser hi havia cent persones”, descriu. “En un dels reportatges que vam fer al carrer Hospital, al Raval, van fer un festival de cinc dies per evitar un desnonament. És un exemple de com utilitzar la música com a barrera. La idea era que cada tarda hi hagués molta gent perquè la policia no s’atrevís a entrar per treure els inquilins d’un bloc de pisos que havia comprat un fons voltor. La història de cada dia. Allò es va aturar literalment gràcies a la música”, relata Nando Cruz, que també va descobrir grans històries de terrats i balcons durant el confinament: “Em van escriure per Twitter un parell de músics del carrer Horta. Es van ajuntar en un terrat amb el veí, que es d’un grup del qual casualment havia escrit un reportatge, un xilè que havia tocat en alguna festa de la pàtria al Poblenou”, explica. “Un altre dia vaig anar amb el meu fill pel parc del Guinardó, quan començàvem a sortir del confinament, i ens vam trobar quatre músics tocant. N’hi ha dos que tenen discos publicats. Un d’ells tenia una gira per Europa. Et pots trobar grandíssims trompetistes tocant al bosc. Hi ha músics bons escampats per la ciutat”, insisteix Cruz, que a hores d’ara, ha augmentat el mapa a cinc-cents punts. “En aquesta ciutat hi ha cinc-cents espais on es fa o s’ha fet música. Aquesta exposició és el punt de partida. Hem trobat això, de moment”, explica. I és que la gent que visiti a aquesta exposició itinerant, que recorrerà de moment deu barris de la ciutat durant sis mesos, pot afegir nous punts al mapa. “La gent del Poble-sec, al Centre Cívic de l’Albareda, n’ha afegit entre vint i vint-i-cinc. Allò queda al mapa d’aquesta exposició, que tenim garantit que també es farà l’any que ve”, diu Fradera. “El tema és reconèixer el que tenim. Detectar-ho i saber que hi ha espais on passen coses. O on no passa res, però pot passar-hi”, afirma el periodista d’El Periódico.

OFERTA ECLÈCTICA

La trobada de tanta diversitat musical s’ha traduït en una oferta d’estils extremadament oberta i eclèctica, on s’ha fugit de cap encasellament i d’esprémer un possible nou circuit més clàssic de rock. “En absolut. Poca música de guitarres. Però és una intenció. Podria haver anat cada setmana a un concert indie, però estaria reproduint a petita escala el que he fet molts anys al diari. L’exposició vol equilibrar”, explica Cruz. “No hem reduït cap espai”, afegeix el seu company. “Hi ha molts espais, però no té sentit fer cinc reportatges de reggaeton. El primer al qual vam anar era una sessió de reggaeton feminista. Aquella nit les lletres no eren masclistes. Va ser al Koitton Club, a Sants. Ara es diu Sala Taro. Era un sessió en què s’ensenyava a ballar, a perrear. Tots els estils són respectables, menys els himnes militars, que potser són els únics amb què tinc algun problema”, diu.

“Em va cridar l’atenció un dia que vaig anar a escoltar música per a nadons. Veient la reacció dels nadons veies que per a ells era important. Al centre cívic Casa Orlandai. No hi anava per fer un article. Em queda tan lluny la champeta colombiana, com les havaneres, com la música que escolten els nadons. Però sempre pots explicar com la música t’impacta en un moment de la teva vida. El tema és deixar d’escriure de la música que t’agrada a tu i tenir la curiositat d’explicar totes les coses que passen a tot arreu. Des del flamencotón fins a les polifonies barroques del segle XVIII. Hi ha molts gèneres musicals i la música no fa mal”, resumeix Cruz.

Altres escenaris possibles també ha permès descobrir sense voler nous talents, tot i que en algun cas va ser fins i tot abans, com el cas de la parella formada per Maria Arnal i Marcel Bagés. “Aquest cas va ser significatiu perquè encara no hi havia la secció de reportatges, però va ser un toc d’alerta. Vaig anar a un solar del costat de l’Institut del Teatre perquè hi tocava una noia del barri i després hi havia una paella. La paella estava bé, però la noia cantava increïblement bé. Dos dies després, la fitxaven i quatre dies més tard començava a gravar un disc. Però en cap cas la idea d’aquests reportatges era anar a descobrir talents. Aquesta va ser una coincidència, però no l’única. Recordo que al bar del Poble-sec Aguanilé, una cocteleria d’un xilè, hi vaig veure unes noies, del millor que he vist a Barcelona: Mancha ‘E Plátano. Quatre noies arribades de Puerto Rico. Una cosa extraordinària. Ara han col·laborat en el darrer disc de Nacho Vegas. Però no és l’objectiu dels reportatges, ja que sempre els triem en funció del lloc, no de qui hi actua. Tot i que de vegades et trobes artistes molt interessants”, aclareix.

LA PANDÈMIA, UN COP

La pandèmia ha estat un cop fort per a tota la indústria musical, també per tot aquest moviment veïnal i de barri, amb concerts autogestionats. “Han passat dues coses curioses. Una és que, evidentment, es va aturar tot, les grans sales de concerts, els grans festivals… Les sales petites han estat les primeres a reactivar-se, la qual cosa demostra que aquest format petit és més natural. Els músics de metro i de carrer han estat els últims a tornar. Una altra cosa que va passar és que de sobte la gent necessitava sortir al balcó a cantar o a tocar. Mai ho havíem vist. Per què la gent sortia a escoltar-los? Perquè la música era un alleujament. Va ser una prova definitiva que necessitem la música, encara que no ens agradi. Això hauria de posar en valor la feina que fan els músics i treballar perquè tots aquests concerts de què estem parlant, i que es fan en condicions precàries, es puguin fer sense perdre diners”, reclama.

El mapa d’Altres escenaris possibles, que segons Nando Cruz ja s’amplia de cent seixanta-cinc a cinc-cents punts, revela una Barcelona musical dinàmica i inquieta. “En una ciutat com aquesta hi ha molta pressió immobiliària, moviment, espais que només apareixen un dia, en un parc… però també hi ha espais que neixen, fins i tot durant la pandèmia. La idea es anar ampliant els cent seixanta-cinc punts d’aquest mapa amb el pas dels anys per aconseguir cartografiar en la mesura que sigui possible la vida musical de la ciutat. I és una informació molt útil per a la gent que vol anar a concerts, tocar, gaudir de la música sense agafar el metro, a prop de casa, i per la mateixa ciutat. Realment no sabem què tenim. Jo mateix, que visc a Horta, encara hi descobreixo nous espais. Tot això ha de circular d’una manera natural. Els veïns també hi poden participar; moltes vegades s’organitzen entre ells i fan que apareguin aquests espais. Depèn dels desitjos que tinguin perquè passin coses”, analitza Cruz, que no vol comparar la ciutat amb altres capitals culturals com Londres, Berlín o Amsterdam. “Són ciutats on la diversitat racial és molt potent, amb comunitats molt arrelades. Potser aquí encara no hem arribat a aquest punt”, conclou. Potser en un futur sí que es pot consolidar aquesta altra Barcelona possible.