L’altra Barcelona possible

CON­CERTS CLAN­DES­TINS

Esglésies, clubs de sado­ma­so­quisme, solars aban­do­nats, bal­cons… Molts esce­na­ris pos­si­bles i des­co­berts en aquesta expo­sició. Cer­car i des­co­brir altres esce­na­ris ha estat una feina apas­si­o­nant i enri­qui­dora, però més fàcil del que podria sem­blar a pri­ori. “Hi ha un aire semi­clan­destí, però en abso­lut volem ven­dre la idea que ha estat una feina molt difícil d’inves­ti­gació. Tu vas pel car­rer, entres en una per­ru­que­ria domi­ni­cana i hi ha dos o tres car­tells d’un con­cert. La infor­mació és al car­rer. La majo­ria de repor­tat­ges els vam tro­bar així, al car­rer, o per xar­xes soci­als com Face­book, acces­si­bles a tot­hom. Els car­tells al car­rer no són tan grans com els de Bruce Springs­teen quan ve a l’Estadi Olímpic, però són car­tells que et pots tro­bar al teu barri”, acla­reix Nando Cruz. “De vega­des ens n’hem assa­ben­tat pel boca-ore­lla. Molta gent amb la pandèmia m’escri­via per Twit­ter sobre con­certs. Amb el Martí, quan ja fèiem d’Equipo A, buscàvem con­certs per tot arreu”, diu Cruz, que ha gau­dit de tot tipus d’experiències. “Per exem­ple, un dels con­certs del qual tenim més bon record es va fer al cinema Ari­bau un diu­menge amb una superes­tre­lla del pop pan­jabi del Pakis­tan. Em vaig assa­ben­tar per un car­tell pen­jat a la porta de la botiga de que­viu­res del barri. Hi havia set-cen­tes per­so­nes per veure Garry Sandhu, una estre­lla famosa al seu cir­cuit, que té vint mili­ons de repro­duc­ci­ons dels seus vídeos”, recorda.

En qual­se­vol cas, de vega­des les pro­pos­tes no estan tan ben orga­nit­za­des i tot flu­eix en un to fresc, impro­vi­sat i alter­na­tiu. “Tot és més impro­vi­sat, amb les coses bones i dolen­tes que això com­porta. L’hora de començar mai és la que t’espe­res. No hi ha res tan­cat. Vas a la una de la mati­nada a una dis­co­teca domi­ni­cana al Poble-sec i no comença fins a les qua­tre. Tot és molt infor­mal. Hi ha molts espais que s’orga­nit­zen des de l’ama­teu­risme, la coo­pe­ració… hi ha més fres­cor. No hi ha la sepa­ració tan forta que es pro­du­eix als grans con­certs i esta­dis, on és evi­dent que el públic no acce­dirà mai a l’esce­nari i la seva única missió es redu­eix a pagar l’entrada i aplau­dir”, subrat­lla. “Aquests són espais on pots arri­bar a ser pro­ta­go­nista, pujar l’esce­nari, ser pro­gra­ma­dor del con­cert més enda­vant… En gene­ral, són espais que s’assem­blen molt més a la manera com ens reuníem al vol­tant de la música molts anys o segles abans que la música en viu es con­vertís en un negoci i una pro­fessió, on hi ha deter­mi­na­des per­so­nes que ho mane­guen tot i deci­dei­xen a quina hora comença i acaba, a quants deci­bels pots sonar la música, quan valdrà la cer­vesa, a par­tir de quina edat pots acce­dir al recinte, quanta estona pots fer foto­gra­fies… totes les nor­mes que hem assu­mit. El Martí ha estat fent fotos en aquests con­certs fins que han aca­bat i de vega­des fins més tard. Ningú mana fins quan. Hi ha unes regles tàcites en aquests espais, però fins i tot n’hi ha de clan­des­tins o d’il·legals. La música es pot colar en aquests espais i a nosal­tres el que ens interessa es reflec­tir les infi­ni­tes pos­si­bi­li­tats que hi ha en aquesta ciu­tat per escol­tar música de tots els gèneres, per a tot tipus de públic i edats, i en tots els for­mats pos­si­bles”, resu­meix.

TEI­XIT DE BARRI

L’aposta diversa que ens mos­tra Altres esce­na­ris pos­si­bles ens deriva obli­gatòria­ment a enten­dre una altra Bar­ce­lona, on tot és pos­si­ble. “El tei­xit cul­tu­ral, racial, de gènere, a través de les pro­pos­tes musi­cals i els espais, cir­cula. Per a mi és molt interes­sant, a través de les xer­ra­des del Nando, com es posa en solfa tot això. Al final, hi ha colom­bi­ans o sene­ga­le­sos fent per­cussió en un cen­tre cívic a la Tri­ni­tat, i si hi vas tot­hom és de la mateixa naci­o­na­li­tat. I l’interes­sant és fer saber a la resta de la gent que allà hi ha un grup interes­santíssim que fa això”, diu Fra­dera. “Ho notes quan després de l’actu­ació ho expli­ques, perquè a la gent li sap greu no haver-hi anat, perquè no ho sabia. I aquest és el tema. Aquí tenim una quan­ti­tat d’expres­si­ons musi­cals amplíssima. Tenim uns músics boníssims arri­bats de tot el món que venen aquí a viure i que estan cir­cu­lant per uns cir­cuits que pot ser no són visi­bles, però dels quals podria gau­dir moltíssima gent de la ciu­tat que els des­co­neix, perquè els mit­jans de comu­ni­cació estan total­ment tan­cats a aquesta rea­li­tat. Els con­si­de­ren música de segona, mal­grat que de vega­des tenen una qua­li­tat excep­ci­o­nal i molt sovint no passa a la perifèria, sinó al cen­tre de la ciu­tat”, diu Cruz.

“D’altra banda, tam­poc tenim prou curi­o­si­tat per conèixer altres músiques. I, a més, i des d’un punt de vista filosòfic, la música és la dis­ci­plina artística que més per­met que ens tro­bem. La música és una excusa de reunió per fer el burro, per mani­fes­tar-se, per cele­brar coses, per retro­bar-te amb gent del teu país, per conèixer gent, per lli­gar… La música la fem ser­vir abso­lu­ta­ment per a tot. I segons estu­dis científics, quan sona música, can­tem o ballem, el nos­tre cos desprèn una hor­mona, l’oxi­to­cina, que ens fa per­dre la por a qui tenim al cos­tat. I això és una porta excep­ci­o­nal per per­dre la por davant gent dife­rent. I aquests espais com­plei­xen aquesta funció. La música la podem fer ser­vir perquè tots ens enten­guem millor, obrim mira­des i dei­xem els gue­tos musi­cals, una cosa que passa molt en aquesta ciu­tat”, declara Cruz, que insis­teix en el con­cepte que “la música ser­veix per llui­tar con­tra el racisme, el mas­clisme i el clas­sisme”.

No han estat poques les anècdo­tes o situ­a­ci­ons límit que ha vis­cut el tàndem Cruz-Fra­dera per desen­vo­lu­par aquesta recerca musi­cal per Bar­ce­lona. “Hi havia una escola pública que va tan­car al barri de Sant Genís dels Agu­dells. Després, durant un temps, va ser­vir com a plató per a la sèrie Merlí. I després va ser ocu­pada. Dins hi havia gent que feia circ. Van fer un fes­ti­val de ciber­punk durant dos dies. Va ser prou esperpèntic”, diu el fotògraf. “Al final va arri­bar la poli­cia i els van obli­gar a abai­xar el volum. El con­cert va aca­bar abans del pre­vist. Van fer cas als veïns”, recorda Cruz, que afe­geix una altra nit memo­ra­ble: “A Cer­da­nyola, en un polígon, vam anar a una dis­co­teca que es deia Boxer a les qua­tre de la mati­nada. Caminàvem per un polígon desert i de sobte vam obrir una porta i ens vam tro­bar un munt de gent. Va ser molt interes­sant perquè, a més, era un con­cert de fla­men­cotón, una bar­reja única de reg­ga­e­ton, però des d’un punt de vista fla­menc. Un altre gènere mar­gi­nal per als mit­jans de comu­ni­cació, però que atrau molta gent. Hi havia prin­ci­pal­ment gent gitana ballant al ritme del reper­tori d’un can­tant que es diu Davi­les de Novelda”, explica.

Martí Fra­dera també recorda una altra festa glo­ri­osa “en un bar de Gràcia que es diu La Gavi­ota, on de dia només hi ha dos senyors grans veient la tele­visió i fent el cigaló”. “Uns músics de la zona es van fer amics del cam­brer i al final la nit de Reis es va mun­tar una jam-ses­sion. Al bar, on cabien només qua­tre o cinc tau­les, pot­ser hi havia cent per­so­nes”, des­criu. “En un dels repor­tat­ges que vam fer al car­rer Hos­pi­tal, al Raval, van fer un fes­ti­val de cinc dies per evi­tar un des­no­na­ment. És un exem­ple de com uti­lit­zar la música com a bar­rera. La idea era que cada tarda hi hagués molta gent perquè la poli­cia no s’atrevís a entrar per treure els inqui­lins d’un bloc de pisos que havia com­prat un fons vol­tor. La història de cada dia. Allò es va atu­rar lite­ral­ment gràcies a la música”, relata Nando Cruz, que també va des­co­brir grans històries de ter­rats i bal­cons durant el con­fi­na­ment: “Em van escriure per Twit­ter un parell de músics del car­rer Horta. Es van ajun­tar en un ter­rat amb el veí, que es d’un grup del qual casu­al­ment havia escrit un repor­tatge, un xilè que havia tocat en alguna festa de la pàtria al Poble­nou”, explica. “Un altre dia vaig anar amb el meu fill pel parc del Gui­nardó, quan començàvem a sor­tir del con­fi­na­ment, i ens vam tro­bar qua­tre músics tocant. N’hi ha dos que tenen dis­cos publi­cats. Un d’ells tenia una gira per Europa. Et pots tro­bar grandíssims trom­pe­tis­tes tocant al bosc. Hi ha músics bons escam­pats per la ciu­tat”, insis­teix Cruz, que a hores d’ara, ha aug­men­tat el mapa a cinc-cents punts. “En aquesta ciu­tat hi ha cinc-cents espais on es fa o s’ha fet música. Aquesta expo­sició és el punt de par­tida. Hem tro­bat això, de moment”, explica. I és que la gent que visiti a aquesta expo­sició iti­ne­rant, que recor­rerà de moment deu bar­ris de la ciu­tat durant sis mesos, pot afe­gir nous punts al mapa. “La gent del Poble-sec, al Cen­tre Cívic de l’Alba­reda, n’ha afe­git entre vint i vint-i-cinc. Allò queda al mapa d’aquesta expo­sició, que tenim garan­tit que també es farà l’any que ve”, diu Fra­dera. “El tema és reconèixer el que tenim. Detec­tar-ho i saber que hi ha espais on pas­sen coses. O on no passa res, però pot pas­sar-hi”, afirma el peri­o­dista d’El Periódico.

OFERTA ECLÈCTICA

La tro­bada de tanta diver­si­tat musi­cal s’ha traduït en una oferta d’estils extre­ma­da­ment oberta i eclèctica, on s’ha fugit de cap enca­se­lla­ment i d’esprémer un pos­si­ble nou cir­cuit més clàssic de rock. “En abso­lut. Poca música de gui­tar­res. Però és una intenció. Podria haver anat cada set­mana a un con­cert indie, però esta­ria repro­duint a petita escala el que he fet molts anys al diari. L’expo­sició vol equi­li­brar”, explica Cruz. “No hem reduït cap espai”, afe­geix el seu com­pany. “Hi ha molts espais, però no té sen­tit fer cinc repor­tat­ges de reg­ga­e­ton. El pri­mer al qual vam anar era una sessió de reg­ga­e­ton femi­nista. Aque­lla nit les lle­tres no eren mas­clis­tes. Va ser al Koit­ton Club, a Sants. Ara es diu Sala Taro. Era un sessió en què s’ense­nyava a ballar, a per­rear. Tots els estils són res­pec­ta­bles, menys els him­nes mili­tars, que pot­ser són els únics amb què tinc algun pro­blema”, diu.

“Em va cri­dar l’atenció un dia que vaig anar a escol­tar música per a nadons. Veient la reacció dels nadons veies que per a ells era impor­tant. Al cen­tre cívic Casa Orlan­dai. No hi anava per fer un arti­cle. Em queda tan lluny la cham­peta colom­bi­ana, com les hava­ne­res, com la música que escol­ten els nadons. Però sem­pre pots expli­car com la música t’impacta en un moment de la teva vida. El tema és dei­xar d’escriure de la música que t’agrada a tu i tenir la curi­o­si­tat d’expli­car totes les coses que pas­sen a tot arreu. Des del fla­men­cotón fins a les poli­fo­nies bar­ro­ques del segle XVIII. Hi ha molts gèneres musi­cals i la música no fa mal”, resu­meix Cruz.

Altres esce­na­ris pos­si­bles també ha permès des­co­brir sense voler nous talents, tot i que en algun cas va ser fins i tot abans, com el cas de la pare­lla for­mada per Maria Arnal i Mar­cel Bagés. “Aquest cas va ser sig­ni­fi­ca­tiu perquè encara no hi havia la secció de repor­tat­ges, però va ser un toc d’alerta. Vaig anar a un solar del cos­tat de l’Ins­ti­tut del Tea­tre perquè hi tocava una noia del barri i després hi havia una pae­lla. La pae­lla estava bé, però la noia can­tava increïble­ment bé. Dos dies després, la fit­xa­ven i qua­tre dies més tard començava a gra­var un disc. Però en cap cas la idea d’aquests repor­tat­ges era anar a des­co­brir talents. Aquesta va ser una coin­cidència, però no l’única. Recordo que al bar del Poble-sec Agua­nilé, una coc­te­le­ria d’un xilè, hi vaig veure unes noies, del millor que he vist a Bar­ce­lona: Mancha ‘E Plátano. Qua­tre noies arri­ba­des de Puerto Rico. Una cosa extra­or­dinària. Ara han col·labo­rat en el dar­rer disc de Nacho Vegas. Però no és l’objec­tiu dels repor­tat­ges, ja que sem­pre els triem en funció del lloc, no de qui hi actua. Tot i que de vega­des et tro­bes artis­tes molt interes­sants”, acla­reix.

LA PANDÈMIA, UN COP

La pandèmia ha estat un cop fort per a tota la indústria musi­cal, també per tot aquest movi­ment veïnal i de barri, amb con­certs auto­ges­ti­o­nats. “Han pas­sat dues coses curi­o­ses. Una és que, evi­dent­ment, es va atu­rar tot, les grans sales de con­certs, els grans fes­ti­vals… Les sales peti­tes han estat les pri­me­res a reac­ti­var-se, la qual cosa demos­tra que aquest for­mat petit és més natu­ral. Els músics de metro i de car­rer han estat els últims a tor­nar. Una altra cosa que va pas­sar és que de sobte la gent neces­si­tava sor­tir al balcó a can­tar o a tocar. Mai ho havíem vist. Per què la gent sor­tia a escol­tar-los? Perquè la música era un alleu­ja­ment. Va ser una prova defi­ni­tiva que neces­si­tem la música, encara que no ens agradi. Això hau­ria de posar en valor la feina que fan els músics i tre­ba­llar perquè tots aquests con­certs de què estem par­lant, i que es fan en con­di­ci­ons precàries, es puguin fer sense per­dre diners”, reclama.

El mapa d’Altres esce­na­ris pos­si­bles, que segons Nando Cruz ja s’amplia de cent sei­xanta-cinc a cinc-cents punts, revela una Bar­ce­lona musi­cal dinàmica i inqui­eta. “En una ciu­tat com aquesta hi ha molta pressió immo­biliària, movi­ment, espais que només apa­rei­xen un dia, en un parc… però també hi ha espais que nei­xen, fins i tot durant la pandèmia. La idea es anar ampli­ant els cent sei­xanta-cinc punts d’aquest mapa amb el pas dels anys per acon­se­guir car­to­gra­fiar en la mesura que sigui pos­si­ble la vida musi­cal de la ciu­tat. I és una infor­mació molt útil per a la gent que vol anar a con­certs, tocar, gau­dir de la música sense aga­far el metro, a prop de casa, i per la mateixa ciu­tat. Real­ment no sabem què tenim. Jo mateix, que visc a Horta, encara hi des­co­breixo nous espais. Tot això ha de cir­cu­lar d’una manera natu­ral. Els veïns també hi poden par­ti­ci­par; mol­tes vega­des s’orga­nit­zen entre ells i fan que apa­re­guin aquests espais. Depèn dels desit­jos que tin­guin perquè pas­sin coses”, ana­litza Cruz, que no vol com­pa­rar la ciu­tat amb altres capi­tals cul­tu­rals com Lon­dres, Berlín o Ams­ter­dam. “Són ciu­tats on la diver­si­tat racial és molt potent, amb comu­ni­tats molt arre­la­des. Pot­ser aquí encara no hem arri­bat a aquest punt”, con­clou. Pot­ser en un futur sí que es pot con­so­li­dar aquesta altra Bar­ce­lona pos­si­ble.