VENT A LA MÀ

Les quartetes de Carles Dachs no duen tatuat el mateix gest del carpe diem d’Omar Khayyam, però sí que miren de cara el món nu, llepat pel vent del temps, i en llegeixen la pèrdua irreparable i la ferida. Diria que el que vertebra el Vent a la mà és el gest de deixar dir el món, donant veu, al començament, a un plural, un nosaltres que verbalitza els elements naturals, per acabar, en les darreres quartetes, en un silenci, també comú: “Callats, ens fem del món a poc a poc.” Diria, doncs, que en el substrat d’aquests versos hi ha un pòsit contemporani, el del quequeig del llenguatge davant el fracàs de dir el món. Maria Zambrano diu del poeta que és un receptor o un transmissor, i no un emissor quan topa amb la frontera del dir. El poema esdevé una bardissa de veus i silencis, i el poeta s’hi esgarrinxa, s’hi ortiga, perquè la seva tasca no és la d’ordenar el pensament amb el llenguatge sinó, en tot cas, la de destriar cada paraula, per tal de podar el pensament, tot tensant la llengua. L’escepticisme rau, en aquest cas, en la missió del dir mateix: “El mot no diu mai res, ho diu el món.” L’instant és escàpol i en les quartetes de Carles Dachs no hi ha la pretensió d’emmarcar-lo, com tampoc hi és en els versos d’Omar Khayyam. La paraula és acollida perquè recull fragments del món, com el vent que arrossega les partícules dels llocs per on ha passat.

La cita que encapçala la segona part de Vent a la mà és curiosa: una entrada del Diccionari hongarès-català, dels professors Kálman Faluba i Károly Morvay, de la Universitat de Budapest. Duna i Danubi són la mateixa paraula i, en llegir la traducció en la nostra llengua, la sonoritat del duna hongarès ens remet a un doble paisatge, el del riu ample que neix a la Selva Negra i mor al mar Negre, i el d’un desert de sorra llepat pel vent.

“Duna” és un poema riu, un poema llarg, que arrenca amb la imatge d’aquest gran riu, que travessa la capital d’Hongria, i es clou amb el desert simbòlic de les pantalles fosques, plenes de ditades, com una metàfora de la nostra mirada allunyada del món i la impossibilitat de dir-lo sense veure-hi, sense palpar-lo.

I apareix, per primera vegada, la primera persona del singular. La mirada, atenta, de l’home fet vers, es pregunta, de nou, pel moviment del món a través del mot. El fluir de la vida com l’ànima del riu, fet verb en un etern present. Les pèrdues són també en aquest instant de dir i la incertesa del demà ja és memòria. Sándor Márai, als dietaris dels seus darrers anys, abans de suïcidar-se el 1989 a Califòrnia, escrivia que tant la vida com la mort són fets fortuïts, “sense sentit ni finalitat”. Als 85 anys, Márai, anticipava el final de la seva dona i el seu, sense cap sentiment tràgic, sinó amb la tranquil·litat de comprendre quelcom incomprensible. “Potser el temps som nosaltres quan passem” –escriu Carles Dachs– “i les coses són cases de paraules / que es van buidant i omplint.” Com figures de Giacometti els subjectes transiten “tan prims, tan breus / tan foradats” en un present on “tot serà tard”.

Els tres sonets de la “Tonada”, la tercera part de Vent a la mà, els obren i els tanquen dues quartetes, metritzades com a la primera part i amb rima consonant, també, que comencen amb un vocatiu: “Mireu, sentiu”, i passem, doncs, de la primera a la segona persona del plural, que s’acaba concretant en un tu, absent. Les cites de Guillem de Berguedà, Ausiàs March i Josep Carner ja auguraven el plany. La tradició basteix, doncs, la melodia del dol pel pare, qui va llegar al fill la veu de la tinta, tal com en Carles escrivia a mode de dedicatòria en l’anterior recull, A dalt més alt (2015, Premi Maria Mercè Marçal). I en aquesta part és on la pèrdua es formalitza i el diàleg s’humanitza. Identifiquem el paisatge de Santa Eugènia de Berga, el poble de Dachs, amb la referència a la muntanya del Puigsacost, però, sobretot, retrobem el paisatge de la llengua, que és el fil conductor del llibre. La bonhomia de la parla paterna s’agermana amb la senzillesa casolana, íntima, propera al gust noucentista, i, finalment, amb el silenci.

“Ara que calla el món com si digués / que t’has endut els mots”, escriu Carles Dachs, fent de la pèrdua del pare, la pèrdua del dir, i de nou silenci i absència engendren un quequeig present. El cicle panteístic es tanca amb la resposta a l’ubi sunt final: “La terra diu et tinc, junts vàrem ser-me.”