Mai és tard per al rock’n’roll

Expli­ca­ven els de Tri­ci­cle que, en una de les seves gires inter­na­ci­o­nals, es van tro­bar amb un ves­pre lliure i van deci­dir anar al tea­tre. Com que esta­ven en un país nòrdic, van triar un espec­ta­cle popu­lar, i de tota la car­te­llera van deci­dir-se per Fore­ver young. Pen­sa­ven que si no ente­nien el text, sí que podrien dis­fru­tar de les cançons inter­pre­ta­des en directe. Va ser una tria tan encer­tada que, en sor­tir, van pen­sar que en volien fer una versió pròpia. Després d’acon­se­guir-ne els drets, van estre­nar la peça el 2011. De Madrid van pas­sar a Bar­ce­lona (com La Cubana, van revi­sar alguns per­so­nat­ges per incloure el català) i van acon­se­guir fer-ne prop de cinc-cen­tes actu­a­ci­ons. Aque­lles cançons mítiques, que van dels anys sei­xanta al final del mil·lenni (tot i que es pro­di­guen les dels vui­tanta i noranta), són les matei­xes que res­so­na­ran amb un nou repar­ti­ment al Tea­tre Poli­o­rama a par­tir del 16 de març. Mai és tard per a un rock’n’roll. Els actors joves (carac­te­rit­zats com si visquéssim al 2050) seguei­xen ena­mo­rats de les tona­des que balla­ven els seus pares a la Monu­men­tal.

Joan Gràcia, Car­les Sans i Paco Mir rei­vin­di­quen un major res­pecte per la vellesa. Des­a­pro­ven que se’ls parli com si fos­sin cri­a­tu­res. I per això con­si­de­ren molt salu­da­ble recu­pe­rar una pro­ducció en què uns antics músics fan la seva habi­tual sessió de remem­be­ring en forma de fes­ti­val a la sala d’actes de la residència d’avis. Els seus cos­sos pot­ser són fràgils i vul­ne­ra­bles, però la seva ànima segueix res­pi­rant l’incon­for­misme i el tren­ca­ment de con­ven­ci­ons de la seva joven­tut. És la seva raó de viure i de fer-ho reviure al públic del 2050, però també del 2022. Com ja ho van fer el 2011.

Erik Gedeon és l’autor d’aquest musi­cal que rei­vin­dica la banda sonora de més d’una gene­ració. Ho fa ima­gi­nant que aquells músics que van fer-se un refugi en la fama avui han que­dat des­plaçats en una residència insòlita. Hi ha una crítica, tant negra com des­es­pe­rada, a una soci­e­tat sobra­da­ment pre­pa­rada que acaba tre­ba­llant en allò que dona esta­bi­li­tat al seu dia a dia. Bon exem­ple d’això és la infer­mera, inter­pre­tada per l’actriu Mercè Martínez, tot i que esti­gui titu­lada en engi­nye­ria aeronàutica. És una dona amb pocs escrúpols, que no es vol vin­cu­lar gaire a uns interns que, com tot­hom, tenen molt a prop el seu final. La versió cata­lana s’atre­veix a recor­dar Pepe Rubi­a­nes amb la sor­ne­gue­ria pròpia del còmic: les seves cen­dres es tro­ben en un lloc des­ta­cat de la residència i, com en tota comèdia des­fa­sada, seran la causa d’algun embo­lic.

En la història de Tri­ci­cle (tant al tea­tre com a la petita pan­ta­lla) han creat afició els gags d’avis punye­ters, però mai n’havien fet un espec­ta­cle, pro­ba­ble­ment perquè repre­sen­tar la seva difi­cul­tat a l’hora de des­plaçar-se seria un impe­di­ment per al ritme. El musi­cal del 2011 pecava d’un excés d’exer­cici de sofà, molta butaca i poca mobi­li­tat. Sigui com sigui, la sessió garan­teix un entre­te­ni­ment diver­tit, amb una esce­no­gra­fia sense esca­ra­falls.

Tri­ci­cle repe­teix la fórmula bilingüe de la pro­ducció que va arri­bar a Bar­ce­lona. Cada actor inter­preta el per­so­natge amb la seva llen­gua pròpia. Paco Mir pro­nos­ti­cava en la roda de premsa de fa uns dies, irònica­ment, que el 2050 con­ti­nuarà exis­tint el català al car­rer (si més no, a les residències!). És una fórmula sen­zi­lla que trans­met la diver­si­tat de la soci­e­tat i que per­met fer el càsting més desit­jat. Optar pel bilingüisme és una jugada intel·ligent que entén que no es reduirà el públic per la tria de la llen­gua (com pro­nos­ti­quen els musi­cals de gran for­mat d’aquesta tem­po­rada (Can­tando bajo la llu­via, Billy Elliot i Fama)

Qui és qui en aquest esbo­jar­rat musi­cal? Llo­renç González repre­senta un radi­cal anti­sis­tema piròman i raper; Marc Pujol, un que va tri­om­far des­tros­sant cot­xes als ini­cis de La Fura dels Baus; Lucía Tor­res fa el paper d’una indig­nada que va ser la gua­nya­dora del Fes­ti­val d’Euro­visió 2035; el per­so­natge de Rai Bor­rell va par­ti­ci­par “en les trenta-qua­tre gires de comiat de Miguel Ríos”; Irene Jodar repre­senta una okupa, gra­fi­tera i espe­ci­a­lista en la dra­matúrgia de Shakes­pe­are i, final­ment, Marc Gar­cia, a més de direc­tor musi­cal, fa el paper d’un avi taxi­der­mista que va com­pon­dre el nou himne del Barça el 2024. Jugar amb el futur ha permès al Tri­ci­cle fan­ta­si­e­jar sobre els currículums d’aquells avis de sudoku i manta, però que, pun­tu­al­ment, neces­si­ten ven­ti­lar les seves neu­ro­nes amb un bon riff gui­tar­rero de rock’n’roll.

Diuen els Tri­ci­cle que, en la seva funció d’espec­ta­dors fortuïts a Oslo, van riure amb el tre­ball ges­tual dels avis i la inter­pre­tació de les cançons. De les parts tex­tu­als no en van enten­dre ni un bor­rall, però van cer­ti­fi­car que deu­rien ser unes bar­ba­ri­tats diver­ti­des a jut­jar pel volum del riure de la pla­tea autòctona. També en aquest cas, les cançons són immor­tals i es can­ten en versió ori­gi­nal. Es nota la direcció del Tri­ci­cle en les cur­ses a càmera lenta entre els avis que llui­ten eter­na­ment per una de les noies. Tota la inter­pre­tació té ben pre­sent que són avis amb arti­cu­la­ci­ons gas­ta­des. I quan fan alguna excen­tri­ci­tat, sem­bla que adop­tin una postura impos­si­ble de Loo­ney Tunes.

En el des­ple­ga­ment dels popur­ris, un veri­ta­ble tren­ca­clos­ques de par­ti­tu­res de les cançons d’ahir i de sem­pre, hi apa­rei­xen cançons autòcto­nes. Hi ha Ser­rat, sí, però també El setè cel de Sisa. Sigui com sigui, el con­trast entre les bates i les saba­ti­lles i les for­mes més heavys dels músics garan­teix una vet­llada diver­tida, amb un cant a viure cada moment inten­sa­ment, com els com­panys de La Cubana a Adeu, Arturo, però amb una potència més elèctrica i menys coplera.