Mai és tard per al rock’n’roll

Explicaven els de Tricicle que, en una de les seves gires internacionals, es van trobar amb un vespre lliure i van decidir anar al teatre. Com que estaven en un país nòrdic, van triar un espectacle popular, i de tota la cartellera van decidir-se per Forever young. Pensaven que si no entenien el text, sí que podrien disfrutar de les cançons interpretades en directe. Va ser una tria tan encertada que, en sortir, van pensar que en volien fer una versió pròpia. Després d’aconseguir-ne els drets, van estrenar la peça el 2011. De Madrid van passar a Barcelona (com La Cubana, van revisar alguns personatges per incloure el català) i van aconseguir fer-ne prop de cinc-centes actuacions. Aquelles cançons mítiques, que van dels anys seixanta al final del mil·lenni (tot i que es prodiguen les dels vuitanta i noranta), són les mateixes que ressonaran amb un nou repartiment al Teatre Poliorama a partir del 16 de març. Mai és tard per a un rock’n’roll. Els actors joves (caracteritzats com si visquéssim al 2050) segueixen enamorats de les tonades que ballaven els seus pares a la Monumental.

Joan Gràcia, Carles Sans i Paco Mir reivindiquen un major respecte per la vellesa. Desaproven que se’ls parli com si fossin criatures. I per això consideren molt saludable recuperar una producció en què uns antics músics fan la seva habitual sessió de remembering en forma de festival a la sala d’actes de la residència d’avis. Els seus cossos potser són fràgils i vulnerables, però la seva ànima segueix respirant l’inconformisme i el trencament de convencions de la seva joventut. És la seva raó de viure i de fer-ho reviure al públic del 2050, però també del 2022. Com ja ho van fer el 2011.

Erik Gedeon és l’autor d’aquest musical que reivindica la banda sonora de més d’una generació. Ho fa imaginant que aquells músics que van fer-se un refugi en la fama avui han quedat desplaçats en una residència insòlita. Hi ha una crítica, tant negra com desesperada, a una societat sobradament preparada que acaba treballant en allò que dona estabilitat al seu dia a dia. Bon exemple d’això és la infermera, interpretada per l’actriu Mercè Martínez, tot i que estigui titulada en enginyeria aeronàutica. És una dona amb pocs escrúpols, que no es vol vincular gaire a uns interns que, com tothom, tenen molt a prop el seu final. La versió catalana s’atreveix a recordar Pepe Rubianes amb la sornegueria pròpia del còmic: les seves cendres es troben en un lloc destacat de la residència i, com en tota comèdia desfasada, seran la causa d’algun embolic.

En la història de Tricicle (tant al teatre com a la petita pantalla) han creat afició els gags d’avis punyeters, però mai n’havien fet un espectacle, probablement perquè representar la seva dificultat a l’hora de desplaçar-se seria un impediment per al ritme. El musical del 2011 pecava d’un excés d’exercici de sofà, molta butaca i poca mobilitat. Sigui com sigui, la sessió garanteix un entreteniment divertit, amb una escenografia sense escarafalls.

Tricicle repeteix la fórmula bilingüe de la producció que va arribar a Barcelona. Cada actor interpreta el personatge amb la seva llengua pròpia. Paco Mir pronosticava en la roda de premsa de fa uns dies, irònicament, que el 2050 continuarà existint el català al carrer (si més no, a les residències!). És una fórmula senzilla que transmet la diversitat de la societat i que permet fer el càsting més desitjat. Optar pel bilingüisme és una jugada intel·ligent que entén que no es reduirà el públic per la tria de la llengua (com pronostiquen els musicals de gran format d’aquesta temporada (Cantando bajo la lluvia, Billy Elliot i Fama)

Qui és qui en aquest esbojarrat musical? Llorenç González representa un radical antisistema piròman i raper; Marc Pujol, un que va triomfar destrossant cotxes als inicis de La Fura dels Baus; Lucía Torres fa el paper d’una indignada que va ser la guanyadora del Festival d’Eurovisió 2035; el personatge de Rai Borrell va participar “en les trenta-quatre gires de comiat de Miguel Ríos”; Irene Jodar representa una okupa, grafitera i especialista en la dramatúrgia de Shakespeare i, finalment, Marc Garcia, a més de director musical, fa el paper d’un avi taxidermista que va compondre el nou himne del Barça el 2024. Jugar amb el futur ha permès al Tricicle fantasiejar sobre els currículums d’aquells avis de sudoku i manta, però que, puntualment, necessiten ventilar les seves neurones amb un bon riff guitarrero de rock’n’roll.

Diuen els Tricicle que, en la seva funció d’espectadors fortuïts a Oslo, van riure amb el treball gestual dels avis i la interpretació de les cançons. De les parts textuals no en van entendre ni un borrall, però van certificar que deurien ser unes barbaritats divertides a jutjar pel volum del riure de la platea autòctona. També en aquest cas, les cançons són immortals i es canten en versió original. Es nota la direcció del Tricicle en les curses a càmera lenta entre els avis que lluiten eternament per una de les noies. Tota la interpretació té ben present que són avis amb articulacions gastades. I quan fan alguna excentricitat, sembla que adoptin una postura impossible de Looney Tunes.

En el desplegament dels popurris, un veritable trencaclosques de partitures de les cançons d’ahir i de sempre, hi apareixen cançons autòctones. Hi ha Serrat, sí, però també El setè cel de Sisa. Sigui com sigui, el contrast entre les bates i les sabatilles i les formes més heavys dels músics garanteix una vetllada divertida, amb un cant a viure cada moment intensament, com els companys de La Cubana a Adeu, Arturo, però amb una potència més elèctrica i menys coplera.