ACTUALITAT D’EDWIN LUTYENS

La fal·làcia patètica és un dels recursos més interioritzats en la pràctica de la comunicació (costa de sostreure’s a aplicar-la a si mateixa). La història és capritxosa en el tracte amb els pròcers de qualsevol activitat, més benèvola amb la pervivència d’alguns noms que amb d’altres, mal que les obres dels menystinguts sobrevisquin als noms propis.

Si es pregunta a una certa majoria ciutadana sobre l’arquitectura postvictoriana, la identificació dels models serà general. En canvi, si es demanen noms dels factors, tret dels implicats en la professió, no gaires seran capaços de dir-ne uns quants. Quants coneixeran el nom d’Edwin Lutyens? Al gremi –amb el qual aquest cronista manté certa relació– pocs discutiran la seva rellevància en l’adveniment de l’arquitectura moderna.

Ell és un dels iniciadors de la convivència entre els models clàssics i la modernitat, una tendència revalorada en la postmodernitat, i que alimenta la idea, aparentment conservadora, que no hi ha revolucions sobtades engegades per genis aïllats, sinó transformacions graduals i compartides. Una forta personalitat combinada amb una sobrietat que es podria anomenar “eclecticisme” proporciona la facilitat per conviure amb qualsevol altre estil, i l’equilibri deslliurat de les pesantors de l’ordre imposat. El llenguatge clàssic de l’arquitectura evoluciona a partir d’elements potser anecdòtics –la retracció del pla, el bisell articulat–, fins al principi de la projecció de l’hipercub, més tard present en Wright, i aquí amb geometries més pròximes als principis fractals.

Lutyens explota els cossos laterals adossats contra l’aresta, que es manté neta de dalt a baix, a la part superior com a tal, a la inferior com a fenedura. La reiteració formal en cases i torres empeny i consolida l’evolució del fraseig tradicional que prepara la modernitat.

Es poden evocar les grans construccions –Rashtrapati Bhavan, India Gate–, però poques formes han fet tanta fortuna al marge de tendències com el cenotafi de Whitehall, clonat i variat fins a la nàusea –per cert, a cent metres del 10 de Downing Street–. Alguns exegetes diuen que parteix de la simple idea del cadafal elevat, però en les proporcions i la modulació de l’enlairament s’hi encarnen trets arquetípics del discurs simbòlic hereu de les esteles i les talaies funeràries egípcies, les pires homèriques i les ares sacrificials asteques, i encara dels temples i stupes budistes. Si es volgués dur el mecanisme a l’incert camí d’alguns futurs anunciats, es podria dir que no és lluny el monòlit de Kubrick a 2001.