ENCARA MÉS FOSC

Sem­blava difícil fer una nova lec­tura i revisió accep­ta­ble, un nou gir inter­pre­ta­tiu, del feno­men Bat­man. El repte era rein­ven­tar un altre cop un dels còmics més famo­sos i seguits fidel­ment pel gran públic, mal­grat que sem­blava que ja s’havia dit tot del per­so­natge. Des del pri­mer Bat­man modern, el del 1989, amb una pare­lla d’impacte com Mic­hael Kea­ton i Jack Nic­hol­son fins a la visual i potent dar­rera tri­lo­gia de Chris­top­her Nolan (Bat­man begins, El cava­ller fosc, El cava­ller fosc: la lle­genda reneix), amb un mus­cu­lat Chris­tian Bale, pas­sant per altres ver­si­ons amb super­he­rois de dubtós encert i carisma com Val Kil­mer, George Clo­o­ney i Ben Affleck. En aquest cas, la missió ha estat posada en mans de Matt Ree­ves, expert i sòlid a l’hora de fer fun­ci­o­nar block­bus­ters d’encàrrec, com va demos­trar a El ama­ne­cer del pla­neta de los simios o en altres revi­si­ons com la inqui­e­tant i bri­llant Déjame entrar. Amb aquest transatlàntic també se’n ha sor­tit. I amb nota.

El nou Bat­man és tot un retorn a l’atmos­fera gòtica de què vam gau­dir als ini­cis. Tot és més fosc, intros­pec­tiu, inqui­e­tant, fred... L’espec­ta­dor acom­pa­nyarà el per­so­natge i es ficarà dins la història durant tot aquest llarg recor­re­gut de metratge (tres hores!), amb Somet­hing in the way de Nir­vana mur­mu­rant-nos contínua­ment i sense poder des­viar l’atenció, tot i l’exa­ge­rada durada, gràcies a l’excel·lent ritme nar­ra­tiu del film. Una obra que en aquest cas esdevé un thri­ller clàssic, amb un to refe­ren­cial indub­ta­ble a l’excel·lent Seven.

Bat­man, que fa dos anys que recorre la nit de Got­ham cer­cant cri­mi­nals, haurà de seguir per tota la ciu­tat les pis­tes d’Enigma (Paul Dano) amb l’ajuda dels seus fidels Alfred (Andy Serkis), Catwo­man (Zoë Kra­vitz) i l’ins­pec­tor Gor­don (Jef­frey Wright). El cert és que els secun­da­ris estan de deu, fac­tor que eleva el llistó, en espe­cial John Tur­turro en el paper del gàngs­ter Car­mine Fal­cone. De tota manera, res no fun­ci­o­na­ria si qui portés el pes no estigués a l’altura. I no és el cas. Robert Pat­tin­son aban­dona el seu per­fil més romàntic i sen­si­ble dela reei­xida saga de Cre­pus­cle o de la nota­ble Aigua per a ele­fants i es posa seriós. Més mas­culí, però també més humà i amb més pors. I més fosc. Pel camí des­co­brirà secrets de família que el faran tron­to­llar, un viatge inte­rior en què sabrà expo­sar i des­pu­llar el per­so­natge amb cre­di­bi­li­tat. Evi­dent­ment, no s’està de donar cops de puny a tort i a dret. I no falta l’acció, però en dosis mesu­ra­des.

En aquesta revisió que retorna en part als orígens, els efec­tes espe­ci­als no tenen cap pes específic i sí, en canvi, els gad­gets de tota la vida, que tor­nen a treure de més d’un embo­lic l’heroi de la màscara i la capa negra. El resul­tat és prou rodó i amb doble mèrit: pri­mer, per acon­se­guir revi­sar el mite inno­vant i apor­tant nous mati­sos i, segon, per l’arris­cada durada del film. Un espec­ta­cle visual que t’enganxa i t’arros­sega al més pro­fund d’un per­so­natge ple de con­tra­dic­ci­ons. Un thri­ller psi­cològic que vol ser dife­rent i que fuig de les seves pre­de­ces­so­res a més velo­ci­tat que un Batmòbil.