Crítica
QUAN L’ANÈCDOTA ÉS UN BRILLANT
La prosa d’Ignasi Mora (Gandia, 1952) és un dels secrets més ben guardats de la literatura valenciana del canvi de segle, una de les que més han aportat al panorama de la narrativa catalana. Breu però intensa, essencialitza el gust per la vida, la recuperació del paisatge local –una Gandia enlluernadora– i un toc líric poc barroc que fa de molt bon llegir. Enmig del desgavell de la pandèmia, Edicions 96 –amb suport de la imprescindible Institució Alfons el Magnànim– va publicar el volum Sentia veus, que recupera dos dels llibres introbables de Mora i incorpora un conjunt de deliciosos relats inèdits. El costumisme de les ambientacions que recrea –la vida de la localitat més important de la literatura catalana, però també un poble entranyable ple de vida– és el rerefons, però no només això, d’aquestes entretingudes proses de Mora.
Periodista des de començament dels anys setanta, Mora va trigar a publicar. No ho va fer fins als anys noranta, amb l’esclat que va protagonitzar Edicions 3i4 amb la incorporació de Josep Piera a l’òrbita d’Eliseu Climent, amb uns molt actius Premis Octubre que van servir perquè es coneguessin les últimes generacions de tot el domini lingüístic. Mora ens va mostrar amb comptagotes unes personalíssimes narracions que sempre em recorden l’Andrea Camilleri que no fa de Montalbano. El narrador de la Safor ens omple de la joia de viure des del detall, la veu d’una veïna o d’un familiar, i atorga a tot plegat una categoria única, la sensació que ets al davant d’una fita. Les veus de la família, del 1992, i Les veus de la ciutat, del 1997, ens van obrir un món que Mora havia inaugurat amb Finale, del 1992. En una nota d’autor, l’escriptor explicava: “En l’època en què vaig escriure la primera versió d’aquest llibre –l’estiu del 1986–, ja m’obsessionava l’oblit definitiu a què estan destinades totes les veus.” A partir d’aquí, va iniciar un rescat de les anècdotes de la seva ciutat natal, la imaginació popular, que es barreja pel to de la seva prosa màgica amb un munt de lectures que recuperen l’alta literatura de la primera meitat del segle XX. Ho recorda amb encert Vicent Usó al prefaci del volum, en què el compara i el situa en la tradició de Zweig i Schnitzler. El llibre té una part final molt divertida, que són els contes breus de Vells, que des de la primera frase ens tornen el sentit de l’humor hilarant de l’autor sobre la condició de fer-se gran. La galeria de personatges fets miques m’ha recordat la també oblidada novel·la El cant de l’ornitorinc, d’Albert Compte. Entre la selecció de narracions, també trobem una carta a J. M. Coetzee plena de saba, tota una poètica dirigida a “vostè que és Premi Nobel i jo un autor perifèric i desconegut”. Hauria estat bé que l’hagués rebut el destinatari perquè està farcida de bromes apòcrifes, que Ignasi Mora ens revela: “Sembla mentida que els escriptors mateixos siguem els que encotillem la literatura, que no la tractem amb molta més llibertat.” Queda dit.