CONTRA L’‘ABANTISME’ I ALTRES VICIS

Hi ha un vers antic de Ponç Pons que respon molt bé a aquest neguit dels catalans per la llengua pròpia i la seva precària continuïtat en un món en què, en aparença, tot li va en contra. Fa així: “Escric en una llengua que no entenen ni els morts.” Un alexandrí d’un dramatisme total, a tocar de la tragèdia: ja no és que no t’entenguin els teus contemporanis; és que no ho fan ni aquells que, presumiblement, van fer servir la mateixa llengua que tu quan eren vius! No es pot descartar que el poeta menorquí, que en llibres com Nura ha denunciat la deturpació de l’idioma equiparant-la a la degradació del paisatge illenc, en les paraules citades volgués ser una mica irònic. De vegades, la ironia ens fa obrir més els ulls que no les declaracions solemnes i serioses. Potser Gomà tenia present el vers poncià quan escrivia que “alguns escriptors catalans es vanten d’escriure en una llengua moribunda i es proclamen els últims dipositaris del català com cal”.

Reputat divulgador lingüístic i literari, Enric Gomà ens ajuda, des de fa temps, a combatre el desànim sobre la llengua, aquesta mena concreta i tan nostrada de desànim (no cal dir que hi té una feinada!). Jo hi xalo de valent, amb els seus llibres, que m’ajuden a temperar el meu natural tarannà atrabiliari, quan rumio sobre la llengua pròpia, sobre el seu estat, projecció i pervivència. L’assagista obre les finestres de bat a bat, i deixa entrar en la nostra consciència una mica d’aire fresc, esperançador (i un feix de rajos de llum en el nostre raciocini), després de tantes hores de pensament enclaustrat i resclosit, i de tanta parola de glossadors de l’apocalipsi lingüisticocatalana. S’agraeix! En aquesta obreta d’ara, per exemple, s’oposa amb raons positives a l’abantisme, un neologisme creat per ell mateix a partir de l’adverbi abans, el significat del qual podríem resumir amb el cèlebre vers de Manrique: “Cualquiera tiempo pasado fue mejor.”

Els catalans, doncs, patim cosa de no dir per la nostra llengua i, en general, tendim a enterrar-la abans d’hora (“en altres moments de la història, la humanitat ha patit molt seriosament pel pànic nuclear” –cal aclarir que el llibre es va publicar poc abans de la invasió russa d’Ucraïna–). Aquesta, però, segons l’autor, és una actitud que no mena enlloc: “El català és una llengua contemporània, moderna i vivaç. No la planyem tot el dia com si vetlléssim un moribund.” Sosté, també, que “sense l’optimisme suficient per dedicar esforços a una tasca complexa és impossible dur a terme res de perdurable i valuós”. Els apocalíptics, segons Gomà, no donen mai solucions; només fan un diagnòstic luctuós, que, a més, és incomplet, perquè no preveu les condicions socials futures. En aquesta nodrida fauna (socio)lingüística pàtria, hi ha, també, els puristes –“representen una amenaça molt seriosa a la llengua catalana”–, que, amatents vetlladors de la genuïnitat, consideren que abans es parlava millor. La mordacitat gomaniana no deixa res per verd: “Semblem instal·ladors de piscines. Sempre depurant.”

Els temps han canviat, però, i més que ho faran, és clar: “En el català del segle XXI no hem de pretendre una uniformitat pròpia de segles pretèrits.” Gomà no sols fa una diagnosi del panorama, sinó que ofereix dades que ens conviden a considerar el futur amb un moderat optimisme o amb una certa esperança. Ara bé, d’entrada cal superar “el terreny de les percepcions”, que “és molt relliscós”. Cal, també, llegir amb rigor les dades de les enquestes i altres fonts d’informació (i fer-ho amb projecció de futur). “No diria que el català està en una situació d’emergència, emergència extrema o emergència preagònica.” Acaba el seu assaig amb un “Decàleg pràctic”, del qual citaré el primer manament i l’últim: “No repetiràs mecànicament els vaticinis funestos sobre el futur de la llengua catalana” i “estimaràs el català contemporani per damunt de tots els altres”. Hi estiguem més o menys d’acord, és bo de llegir-lo per mirar de fer més aguda la nostra mirada i, probablement, més justes les nostres apreciacions.