ES BUSQUEN ESCRIPTORS GUAPOS

Pel carrer topo amb un noi que porta una samarreta on hi ha impresa la cara d’Arthur Rimbaud. Poeta maleït, Rimbaud va deixar una obra visionària i va esprémer, en ple segle XIX, els temes estel·lars del rock and roll: joventut, sexe, drogues, llibertat i violència. Però per esdevenir una icona del segle XXI no n’hi ha prou amb dur una vida com aquesta. És tant o més important deixar una imatge que un adolescent trobi digna de dur en una samarreta.

En l’època dels mitjans i les xarxes, l’obra literària no es pot separar de l’aspecte de l’autor. Editorials i agències recorren a tota mena d’ardits: un escriptor adopta postures forçades per mostrar els tatuatges, una escriptora opta per un pentinat o un barret estrafolari i també hi ha qui es col·loca al costat d’una mascota exòtica. Però no ens enganyem: el més important és la cara. Si l’autor és atractiu, ja té mitja feina feta.

Un dels primers autors que se’n va adonar va ser Truman Capote. Les fotografies de promoció de la primera novel·la, estirat en un divan i mirant la càmera amb insolència, treuen tot el partit a una bellesa que no va tardar a marcir-se (llavors tenia la mateixa edat que Amanda Gorman quan va llegir el seu poema a la presa de possessió de Joe Biden). Marguerite Duras no es va convertir en una autora d’èxit internacional fins que L’amant no es va publicar amb una imatge seva a la coberta de quan era una adolescent, amb les ulleres marcades i els llavis pintats. Els editors també van descobrir que els llibres d’Anaïs Nin es venien més si duien la seva foto a la coberta. Li hauria anat tan bé a Mario Vargas Llosa sense les seves faccions inques? Ens podríem fer preguntes semblants sobre Carlos Barral, Lucia Berlin, Karl Ove Knausgard o Clarice Lispector.

Tant o més important que l’atractiu físic és l’adequació entre la imatge i l’obra: els trets romàntics de Keats, l’aspecte fúnebre d’Amélie Nothomb, la barba marinera de Joseph Conrad, la bellesa trista d’Anna Akhmàtova, l’atractiu tísic de Kafka i Txékhov, la mirada adusta de Hunter Thompson i de Zadie Smith, la fragilitat aparent d’Emma Cline i Scott Fitzgerald... L’adequació entre l’obra i la imatge resulta especialment elevada en els casos de Samuel Beckett i Virginia Woolf.

Un dels problemes de la literatura catalana del segle XIX és el poc atractiu dels escriptors. Descurats, amb sobrepès i bigotis de mariscal, ni Ruyra, ni Vayreda, ni Guimerà, ni Oller són susceptibles de convertir-se en samarretes. L’excepció és, paradoxalment, Jacint Verdaguer. El gran drama de Solitud és que no aconseguim vincular la imatge de Caterina Albert amb la que ens fem de la Mila de la novel·la. La bona notícia és que les noves generacions d’escriptors catalans treuen partit del seu físic i saben posar-se davant la càmera. Encara hi ha esperances.