DANSA FRESCA A COP DE METRO

El públic entra en aquesta pro­posta men­tre tres éssers espe­ren en rot­llana a l’escalf d’un llum zeni­tal. Com si fos­sin les brui­xes de Mac­beth, els tres balla­rins ani­ran adqui­rint movi­ment (fins a la con­vulsió) i trans­me­tent una sen­sació inequívoca de sole­dat i de con­fron­tació amb els altres. Per com­pe­tir, però, sobre­tot per com­par­tir. Són unes aju­des poc hàbils que evo­quen una imper­fecció contínua. Hi ha qui es tapa (o pinta) la parla; hi ha qui es frega els ulls. Hi ha qui s’embruta el nas i, més tard, les ore­lles. El tacte és inex­pert, com les pri­me­res pas­ses d’una bèstia abans de per­fec­ci­o­nar els movi­ments. Aina Ale­gre dibuixa el que podria ser un paratge posta­po­calíptic d’uns éssers que han superat una exter­mi­nació humana i que pro­ven intuïtiva­ment de res­ta­blir llaços, pot­ser, per per­pe­tuar l’espècie. Emer­geix el so sense forma encara de paraula; la com­pe­ne­tració del movi­ment, el gust per un maqui­llatge que tapa els tor­sos nus, com si la consciència els des­pertés com a nous pares de la huma­ni­tat, que Iago Peri­cot va ense­nyar-los amb la parla però sense la memòria a Adam i Eva. L’ins­tint dels éssers d’Aina Ale­gre fa que els tres cos­sos es bus­quin i interactuïn amb la neces­si­tat d’aquest escalf catàrtic. La nova artista resi­dent del Mer­cat res­cata una peça estre­nada a l’Hiros­hima i la fa coin­ci­dir amb el solo R-A-U-X-Ai amb el debut de David Wam­pach (Endo, Bere­zina) al Mer­cat de les Flors. En aquesta llet­jor d’uns movi­ments que des­cen­tren la gra­ve­tat del cos i que, per moments, es mouen com si fos­sin aus amb uns colls inter­mi­na­bles hi ha una veri­tat ani­mal que ense­nya l’embrió dels humans. I veure’s reflec­tit en aquests éssers –una mena d’aque­larre bes­tial– men­tre els míssils tor­nen a res­so­nar al cor d’Europa pro­du­eix un cal­fred lúcid.

La joven­tut dis­tor­si­ona el moment ingenu del tot és pos­si­ble. Els telèfons mòbils gra­ven les sel­fies i un se sent pro­ta­go­nista d’un TN per­so­nal. La relació amb els com­panys es fa més com­plexa. El món tec­nològic sem­bla que pro­por­ci­ona una segona infan­tesa: con­ver­tir-se en l’ideal que es pro­jec­tava lla­vors, ara, en un cos més madur. El coreògraf i direc­tor Gui­llem Jiménez pro­posa un viatge a l’inte­rior de la pan­ta­lla, allà on espe­ren les ordres els ninots que han de suplan­tar el físic, el com­por­ta­ment dels seus usu­a­ris. En aquesta mena de tria de per­so­natge (com qui tuneja el seu per­so­natge en un vide­o­joc) hi ha el pri­mer engany. Es podrà pro­lon­gar la vida extra­ient ADN d’un cos i insu­flant-ho a una màquina que auto­ge­neri l’ener­gia que con­su­meix? Això és l’eter­ni­tat física? La huma­ni­tat serà eterna? Els dotze balla­rins pre­sen­ten una peça en dues parts ben dife­ren­ci­a­des. En la pri­mera, es pot intuir com es mouen els per­so­nat­ges res­po­nent als movi­ments dels vídeos, pro­vant de repro­duir-los. En la segona, molt més fosca (quasi com a llarg epíleg), s’intu­eix el lloc on els per­so­nat­ges des­can­sen: estan lesi­o­nats i gai­rebé no tenen ini­ci­a­tiva pròpia. No tenen capa­ci­tat de revolta; seguei­xen sub­or­di­nats a les deman­des dels usu­ari. Si en la pri­mera part es vol acla­pa­rar el públic (i s’acon­se­gueix), en la segona no queda tan clar quin és el sen­tit. Es per­cep més pro­fun­di­tat con­cep­tual, cal dei­xar-la més des­bros­sada (més breu) i que evo­lu­ci­oni dra­matúrgi­ca­ment, més enllà de la tran­sició en el movi­ment, que hi és, però no queda prou ben jus­ti­fi­cada.

La peça vessa ener­gia per tots els cos­tats. Movi­ments impa­ra­bles que fan impos­si­ble seguir-los en con­junt. I que obliga a triar un per­so­natge, amb les par­ti­cu­la­ri­tats de cada intèrpret. Tots beuen d’un movi­ment germà, que desen­vo­lupa el coll, i que para­do­xal­ment tre­ba­lla con­vul­si­ons i movi­ments amplis amb fre­na­des brus­ques de braços i cames. La cin­tura es cara­gola i des­ca­ra­gola sobre si matei­xaEn gene­ral, són movi­ments lliu­res que es mouen per l’espai cobrint-lo i que no res­po­nen del tot a l’esquema (que també es pro­jecta a les pan­ta­lles com si fos un joc d’estratègia mili­tar): moure les peces de pan­ta­lla hau­ria de sig­ni­fi­car modi­fi­car els per­so­nat­ges del linòleum. Aclu­calls ense­nya una mirada cínica de la vida. Els joves, que apor­ten l’ener­gia i la revolta per anar cor­re­gint la soci­e­tat, sem­bla que han dimi­tit d’aquest repte. Ja no els interessa. Se saben enga­nyats, d’entrada. Renun­cien a per­dre més esforços dels impres­cin­di­bles. Pre­fe­rei­xen sobre­viure. El pano­rama core­ogràfic és el ressò d’una soci­e­tat que només pensa a ama­gar el cap sota l’ala per sobre­viure. Pot­ser aquesta no és la res­posta valenta que demana la justícia, pot­ser és la més intel·ligent. En tot cas, es pren per ama­gar la vida dar­rere la pan­ta­lla. Fa gràcia que pre­ci­sa­ment els més tec­nològics no s’ado­nin que per tenir un imatge esta­ble, cal girar el telèfon en for­mat horit­zon­tal. Les ganes d’atra­par la vida amb la inten­si­tat els fa gra­var en ver­ti­cal, com si vol­gues­sin cre­mar eta­pes.

Pell de gallina. Sis cos­sos (en rea­li­tat tres pare­lles perquè no hi ha interacció entre els tres duets) com­par­tei­xen un temps i un espai. Coin­ci­dei­xen, també, en la passió per abraçar l’altre i la calma per anar res­se­guint cada centímetre de cada cos amb els ulls tan­cats. Una carícia contínua que trans­forma la dansa con­tact en tota una altra paleta de colors: gai­rebé no hi ha cap acció ràpida, enèrgica, espec­ta­cu­lar. Més aviat són com dues oli­ve­res que s’abra­cen amb la par­simònia del temps, apro­fi­tant cada lle­pada de sol pri­ma­ve­ral (en forma d’espai sonor que inten­si­fica el ritme, com si acce­lerés el comp­ta­re­vo­lu­ci­ons; en breus ins­tants d’èxtasi). Aca­ben suant, exhaus­tos, dei­xant que els lla­vis res­se­guei­xin espat­lles, que les cin­tu­res pivo­tin entre elles amb un con­tacte lent, vibrant però no mecànic ni repe­ti­tiu. Hi ha, can­dent, una sexu­a­li­tat íntima, silen­ci­osa, ense­nyada al mig d’escena, però com a exer­cici de movi­ment més que acció eròtica.​En els pri­mers dotze minuts només hi ha els cos­sos apro­pant-se en abso­lut silenci. I el mag­ne­tisme absor­beix. Es per­cep algun lleu som­riure d’ella; un esti­ra­ment de coll de l’altre; un sen­tir el res­pi­rar del ter­cer; un notar el pri­mer con­tacte del quart. Una acció simultània a tres fronts que per­met con­tem­plar com el peu de la cin­quena avança amb els dits arron­sats i que, en altres moments, ja en con­tacte amb el físic d’ell els dits s’enram­pen com els d’un gat. Sem­bla que el movi­ment de les pare­lles hagi de por­tar a algun punt en comú, però la màgia és, pre­ci­sa­ment, no vin­cu­lar les pare­lles. Dei­xar que sigui l’espec­ta­dor qui faci les rela­ci­ons entre els cos­sos, les mane­res de con­tac­tar i de fer una abraçada que es delecta pels col­zes, pels tur­mells, per esti­rar la roba dei­xant que l’altre pro­posi el pas següent. Una pro­posta pla­ent i gene­rosa alhora.

Gise­lle és una icona que remet als qua­dres tràgics d’El llac dels cig­nes. Hi ha una jerar­quia inequívoca entre la balla­rina, els seus amants (inter­mi­tents) i l’entorn rural de la mun­ta­nya ale­ma­nya. En la posada en escena de Kor’sia, es manté el pai­satge però decau el per­so­natge prin­ci­pal, des del segon minut. S’esva­eix: la Gise­lle que demana que l’esti­min com si fos una verge ado­ra­ble es desfà com el fum. La jerar­quia des­a­pa­reix i és tot el cos de ball (amb un ves­tu­ari ambigu que trenca els rols d’home i dona) el que esdevé, per ins­tants, Gise­lle. La core­o­gra­fia és molt sug­ge­ri­dora, i els aires neoclàssics de l’acti­tud dels balla­rins, amb el coll esti­rat (la ver­ti­ca­li­tat), es per­cep per alguns salts carac­terístics, però entra alhora en una estètica que també es desen­vo­lupa en els movi­ments horit­zon­tals, arros­se­gant-se, for­mant pare­lles que s’alter­nen contínua­ment, jugant a una bes­ti­a­li­tat esti­lit­zada i dis­tan­ci­ant-se de la puresa clàssica. El qua­dre de la follia de Gise­lle li va molt bé per tren­car amb els pre­cep­tes canònics i des­bar­rar amb cre­a­ti­ves figu­res de grup.

A la festa de la verema del conte, cer­ta­ment, deixa d’impor­tar el rang dels galons i domina la dis­bauxa. Recorda aque­lla escena final del Yerma de Lorca. Aquest prat tirolès té un cert aire de camp de golf per a pri­vi­le­gi­ats, amb càmeres que gra­ven tot allò que passa, sense dei­xar angles morts. En comp­tes d’espa­ses, pals de golf i el car­retó. I algun pal de sel­fie. En la soci­e­tat indi­vi­du­a­lista actual, tot­hom es mira el món des del seu parer, el seu punt de vista, els seus interes­sos. I així, Gise­lle torna a sen­tir-se rebut­jada i a caure en la des­es­pe­ració del suïcidi romàntic. I en el dolç encant de saber-se morta, sense dolor físic, però encara amb ànsia d’esti­mar i ser esti­mada. Però aquest miratge és tan efímer com el de la joven­tut. I la com­pa­nyia Kor’sia ho fa evi­dent quan el des­arma, des­ten­sant les bar­res de l’esce­nari i fent que, fins i tot les mun­ta­nyes que postu­la­ven l’amor abso­lut i l’entrega total, es reple­guin sobre si matei­xes. Al final, queda l’esce­nari buit. Gise­lle ja no hi és. No hi ha manera que ningú la sos­tin­gui. Queda, això sí, en les pupil·les i el record dels espec­ta­dors.

Una pedra batega al cen­tre de l’escena. Sense que ningú arribi a tocar-la en cap moment, pro­por­ci­ona un mag­ne­tisme espe­cial. Al prin­cipi, pot ser reco­ne­guda com a pri­mera demos­tració de l’art (allò que és dife­rent i es guarda com a preciós). De seguida, s’eri­geix com una mena de divi­ni­tat per ado­rar. Tot, sense parau­les. Sem­pre dia­lo­gant, d’un a un, amb aquest tòtem que els con­voca i que, de mica en mica, va orques­trant un dis­curs. La força que agafa aquest ele­ment quasi sub­juga la volun­tat dels que l’envol­ten. Fins que, gràcies a moments lúcids d’un pen­sa­ment crític, es comença a rela­ti­vit­zar. És lla­vors quan apa­rei­xen, per tots els racons de l’escena, exem­ples simi­lars que no han tin­gut aquesta vene­ració ini­cial. El càntir és l’exer­cici sublim. D’ell en bro­lla l’aigua beneïda, que puri­fica, que és com­par­tida. Que és alli­be­ra­dora.

El viatge que es fa amb aquesta peça d’Íntims és molt gran, amb moments de com­pli­ci­tat, sobre­tot quan desen­vo­lu­pen el que seria el seu himne pri­mi­geni (una mena de salm religiós per vene­rar el seu monòlit). Íntims sem­pre ha tin­gut un olfacte espe­cial per apro­par-se a l’ombra de direc­ci­ons molt per­so­nals. Ara ho han fet amb David Cli­ment, un dels mem­bres de Los­cor­de­ros.sl (Afa­si­ans). Juguen amb la con­tundència i un sur­re­a­lisme extrem.

Íntims Pro­duc­ci­ons insis­teix a sem­brar el seu propi llen­guatge dra­matúrgic. Després d’haver recol­zat en la paraula els pri­mers tre­balls d’El lloc, Was­ted i Pool (no water), a Fira Tàrrega va llançar-se al buit amb Èter brota. Sorprèn que aque­lla peça hagi tin­gut tan poca vida. Ara tor­nen com a com­pa­nyia resi­dent a la Sala Beckett amb aquest tre­ball, nova­ment sur­re­a­lista, que navega pel mim, el cant a cap­pe­lla, i un joc impres­si­o­nant de llums i de fums amb un des­ple­ga­ment de movi­ment final. És un paratge en un tea­tre de l’absurd, que fuig del llen­guatge. Com Samuel Beckett, amb aquell SAM d’El Naci­o­nal No Ens Vol, al Ver­sus Tea­tre (2006).Aquest tre­ball d’Íntims mos­tra com tot i for­mar part d’una com­pa­nyia i man­te­nir uns refe­rents estètics simi­lars, tenen diver­ses mane­res de pre­sen­tar-se a escena. El tre­ball que fa la com­pa­nyia té moments sublims, tot i que des­con­certa el dese­qui­li­bri final. Sem­pre, això sí, hi ha una intensa volun­tat d’expo­sar-se hones­ta­ment i de con­nec­tar amb el públic. El càntir, un ele­ment ben rural del tros llei­datà (d’on pro­ve­nen i que sem­pre rei­vin­di­quen) és un preciós símbol de l’evo­lució humana. S’augura una ter­cera aven­tura, ja defi­ni­tiva, en aquest nou replà dra­matúrgic d’una com­pa­nyia inqui­eta i gene­rosa.

El col·lec­tiu Pre­moh’s Cru és actiu i esta­ble, des del 2016. La peça que ara es pre­senta ja es va poder veure al Sismògraf del 2018. Aviat és dit. La core­o­gra­fia juga, de fet, amb un movi­ment que evo­lu­ci­ona des d’un to con­cep­tual, abs­tracte, en cada indi­vidu (i que després anirà pre­nent forma de diàleg, quan les inter­pre­ta­ci­ons es vagin con­nec­tant). Com a Young blood, va de dins cap a fora, sem­pre amb una mirada que busca l’espec­ta­dor i prova de con­nec­tar-hi (sobre­tot a mesura que agafa aire de hip-hop i d’una core­o­gra­fia molt més dinàmica, ampla, que genera sim­pa­tia i sor­pre­ses que arri­ben a des­per­tar alguna ria­lla ines­pe­rada).No hi ha una pre­tensió de nar­rar res, de bus­car rela­ci­ons entre per­so­nat­ges; només ballar i jugar. Tot i que el quar­tet juga a una certa diferència dins de l’homo­geneïtat (els monos de mecànic tenen detalls que els dife­ren­cien els uns dels altres) també els balla­rins tenen moments i apti­tuds dife­rents. Però no es pretén qua­drar una core­o­gra­fia per­fecta, sinó jugar a ballar junts la diferència. Pro­po­sen aire per res­pi­rar i, en part, al públic.