DANSA FRESCA A COP DE METRO

El públic entra en aquesta proposta mentre tres éssers esperen en rotllana a l’escalf d’un llum zenital. Com si fossin les bruixes de Macbeth, els tres ballarins aniran adquirint moviment (fins a la convulsió) i transmetent una sensació inequívoca de soledat i de confrontació amb els altres. Per competir, però, sobretot per compartir. Són unes ajudes poc hàbils que evoquen una imperfecció contínua. Hi ha qui es tapa (o pinta) la parla; hi ha qui es frega els ulls. Hi ha qui s’embruta el nas i, més tard, les orelles. El tacte és inexpert, com les primeres passes d’una bèstia abans de perfeccionar els moviments. Aina Alegre dibuixa el que podria ser un paratge postapocalíptic d’uns éssers que han superat una exterminació humana i que proven intuïtivament de restablir llaços, potser, per perpetuar l’espècie. Emergeix el so sense forma encara de paraula; la compenetració del moviment, el gust per un maquillatge que tapa els torsos nus, com si la consciència els despertés com a nous pares de la humanitat, que Iago Pericot va ensenyar-los amb la parla però sense la memòria a Adam i Eva. L’instint dels éssers d’Aina Alegre fa que els tres cossos es busquin i interactuïn amb la necessitat d’aquest escalf catàrtic. La nova artista resident del Mercat rescata una peça estrenada a l’Hiroshima i la fa coincidir amb el solo R-A-U-X-Ai amb el debut de David Wampach (Endo, Berezina) al Mercat de les Flors. En aquesta lletjor d’uns moviments que descentren la gravetat del cos i que, per moments, es mouen com si fossin aus amb uns colls interminables hi ha una veritat animal que ensenya l’embrió dels humans. I veure’s reflectit en aquests éssers –una mena d’aquelarre bestial– mentre els míssils tornen a ressonar al cor d’Europa produeix un calfred lúcid.

La joventut distorsiona el moment ingenu del tot és possible. Els telèfons mòbils graven les selfies i un se sent protagonista d’un TN personal. La relació amb els companys es fa més complexa. El món tecnològic sembla que proporciona una segona infantesa: convertir-se en l’ideal que es projectava llavors, ara, en un cos més madur. El coreògraf i director Guillem Jiménez proposa un viatge a l’interior de la pantalla, allà on esperen les ordres els ninots que han de suplantar el físic, el comportament dels seus usuaris. En aquesta mena de tria de personatge (com qui tuneja el seu personatge en un videojoc) hi ha el primer engany. Es podrà prolongar la vida extraient ADN d’un cos i insuflant-ho a una màquina que autogeneri l’energia que consumeix? Això és l’eternitat física? La humanitat serà eterna? Els dotze ballarins presenten una peça en dues parts ben diferenciades. En la primera, es pot intuir com es mouen els personatges responent als moviments dels vídeos, provant de reproduir-los. En la segona, molt més fosca (quasi com a llarg epíleg), s’intueix el lloc on els personatges descansen: estan lesionats i gairebé no tenen iniciativa pròpia. No tenen capacitat de revolta; segueixen subordinats a les demandes dels usuari. Si en la primera part es vol aclaparar el públic (i s’aconsegueix), en la segona no queda tan clar quin és el sentit. Es percep més profunditat conceptual, cal deixar-la més desbrossada (més breu) i que evolucioni dramatúrgicament, més enllà de la transició en el moviment, que hi és, però no queda prou ben justificada.

La peça vessa energia per tots els costats. Moviments imparables que fan impossible seguir-los en conjunt. I que obliga a triar un personatge, amb les particularitats de cada intèrpret. Tots beuen d’un moviment germà, que desenvolupa el coll, i que paradoxalment treballa convulsions i moviments amplis amb frenades brusques de braços i cames. La cintura es caragola i descaragola sobre si mateixaEn general, són moviments lliures que es mouen per l’espai cobrint-lo i que no responen del tot a l’esquema (que també es projecta a les pantalles com si fos un joc d’estratègia militar): moure les peces de pantalla hauria de significar modificar els personatges del linòleum. Aclucalls ensenya una mirada cínica de la vida. Els joves, que aporten l’energia i la revolta per anar corregint la societat, sembla que han dimitit d’aquest repte. Ja no els interessa. Se saben enganyats, d’entrada. Renuncien a perdre més esforços dels imprescindibles. Prefereixen sobreviure. El panorama coreogràfic és el ressò d’una societat que només pensa a amagar el cap sota l’ala per sobreviure. Potser aquesta no és la resposta valenta que demana la justícia, potser és la més intel·ligent. En tot cas, es pren per amagar la vida darrere la pantalla. Fa gràcia que precisament els més tecnològics no s’adonin que per tenir un imatge estable, cal girar el telèfon en format horitzontal. Les ganes d’atrapar la vida amb la intensitat els fa gravar en vertical, com si volguessin cremar etapes.

Pell de gallina. Sis cossos (en realitat tres parelles perquè no hi ha interacció entre els tres duets) comparteixen un temps i un espai. Coincideixen, també, en la passió per abraçar l’altre i la calma per anar resseguint cada centímetre de cada cos amb els ulls tancats. Una carícia contínua que transforma la dansa contact en tota una altra paleta de colors: gairebé no hi ha cap acció ràpida, enèrgica, espectacular. Més aviat són com dues oliveres que s’abracen amb la parsimònia del temps, aprofitant cada llepada de sol primaveral (en forma d’espai sonor que intensifica el ritme, com si accelerés el comptarevolucions; en breus instants d’èxtasi). Acaben suant, exhaustos, deixant que els llavis ressegueixin espatlles, que les cintures pivotin entre elles amb un contacte lent, vibrant però no mecànic ni repetitiu. Hi ha, candent, una sexualitat íntima, silenciosa, ensenyada al mig d’escena, però com a exercici de moviment més que acció eròtica.En els primers dotze minuts només hi ha els cossos apropant-se en absolut silenci. I el magnetisme absorbeix. Es percep algun lleu somriure d’ella; un estirament de coll de l’altre; un sentir el respirar del tercer; un notar el primer contacte del quart. Una acció simultània a tres fronts que permet contemplar com el peu de la cinquena avança amb els dits arronsats i que, en altres moments, ja en contacte amb el físic d’ell els dits s’enrampen com els d’un gat. Sembla que el moviment de les parelles hagi de portar a algun punt en comú, però la màgia és, precisament, no vincular les parelles. Deixar que sigui l’espectador qui faci les relacions entre els cossos, les maneres de contactar i de fer una abraçada que es delecta pels colzes, pels turmells, per estirar la roba deixant que l’altre proposi el pas següent. Una proposta plaent i generosa alhora.

Giselle és una icona que remet als quadres tràgics d’El llac dels cignes. Hi ha una jerarquia inequívoca entre la ballarina, els seus amants (intermitents) i l’entorn rural de la muntanya alemanya. En la posada en escena de Kor’sia, es manté el paisatge però decau el personatge principal, des del segon minut. S’esvaeix: la Giselle que demana que l’estimin com si fos una verge adorable es desfà com el fum. La jerarquia desapareix i és tot el cos de ball (amb un vestuari ambigu que trenca els rols d’home i dona) el que esdevé, per instants, Giselle. La coreografia és molt suggeridora, i els aires neoclàssics de l’actitud dels ballarins, amb el coll estirat (la verticalitat), es percep per alguns salts característics, però entra alhora en una estètica que també es desenvolupa en els moviments horitzontals, arrossegant-se, formant parelles que s’alternen contínuament, jugant a una bestialitat estilitzada i distanciant-se de la puresa clàssica. El quadre de la follia de Giselle li va molt bé per trencar amb els preceptes canònics i desbarrar amb creatives figures de grup.

A la festa de la verema del conte, certament, deixa d’importar el rang dels galons i domina la disbauxa. Recorda aquella escena final del Yerma de Lorca. Aquest prat tirolès té un cert aire de camp de golf per a privilegiats, amb càmeres que graven tot allò que passa, sense deixar angles morts. En comptes d’espases, pals de golf i el carretó. I algun pal de selfie. En la societat individualista actual, tothom es mira el món des del seu parer, el seu punt de vista, els seus interessos. I així, Giselle torna a sentir-se rebutjada i a caure en la desesperació del suïcidi romàntic. I en el dolç encant de saber-se morta, sense dolor físic, però encara amb ànsia d’estimar i ser estimada. Però aquest miratge és tan efímer com el de la joventut. I la companyia Kor’sia ho fa evident quan el desarma, destensant les barres de l’escenari i fent que, fins i tot les muntanyes que postulaven l’amor absolut i l’entrega total, es repleguin sobre si mateixes. Al final, queda l’escenari buit. Giselle ja no hi és. No hi ha manera que ningú la sostingui. Queda, això sí, en les pupil·les i el record dels espectadors.

Una pedra batega al centre de l’escena. Sense que ningú arribi a tocar-la en cap moment, proporciona un magnetisme especial. Al principi, pot ser reconeguda com a primera demostració de l’art (allò que és diferent i es guarda com a preciós). De seguida, s’erigeix com una mena de divinitat per adorar. Tot, sense paraules. Sempre dialogant, d’un a un, amb aquest tòtem que els convoca i que, de mica en mica, va orquestrant un discurs. La força que agafa aquest element quasi subjuga la voluntat dels que l’envolten. Fins que, gràcies a moments lúcids d’un pensament crític, es comença a relativitzar. És llavors quan apareixen, per tots els racons de l’escena, exemples similars que no han tingut aquesta veneració inicial. El càntir és l’exercici sublim. D’ell en brolla l’aigua beneïda, que purifica, que és compartida. Que és alliberadora.

El viatge que es fa amb aquesta peça d’Íntims és molt gran, amb moments de complicitat, sobretot quan desenvolupen el que seria el seu himne primigeni (una mena de salm religiós per venerar el seu monòlit). Íntims sempre ha tingut un olfacte especial per apropar-se a l’ombra de direccions molt personals. Ara ho han fet amb David Climent, un dels membres de Loscorderos.sl (Afasians). Juguen amb la contundència i un surrealisme extrem.

Íntims Produccions insisteix a sembrar el seu propi llenguatge dramatúrgic. Després d’haver recolzat en la paraula els primers treballs d’El lloc, Wasted i Pool (no water), a Fira Tàrrega va llançar-se al buit amb Èter brota. Sorprèn que aquella peça hagi tingut tan poca vida. Ara tornen com a companyia resident a la Sala Beckett amb aquest treball, novament surrealista, que navega pel mim, el cant a cappella, i un joc impressionant de llums i de fums amb un desplegament de moviment final. És un paratge en un teatre de l’absurd, que fuig del llenguatge. Com Samuel Beckett, amb aquell SAM d’El Nacional No Ens Vol, al Versus Teatre (2006).Aquest treball d’Íntims mostra com tot i formar part d’una companyia i mantenir uns referents estètics similars, tenen diverses maneres de presentar-se a escena. El treball que fa la companyia té moments sublims, tot i que desconcerta el desequilibri final. Sempre, això sí, hi ha una intensa voluntat d’exposar-se honestament i de connectar amb el públic. El càntir, un element ben rural del tros lleidatà (d’on provenen i que sempre reivindiquen) és un preciós símbol de l’evolució humana. S’augura una tercera aventura, ja definitiva, en aquest nou replà dramatúrgic d’una companyia inquieta i generosa.

El col·lectiu Premoh’s Cru és actiu i estable, des del 2016. La peça que ara es presenta ja es va poder veure al Sismògraf del 2018. Aviat és dit. La coreografia juga, de fet, amb un moviment que evoluciona des d’un to conceptual, abstracte, en cada individu (i que després anirà prenent forma de diàleg, quan les interpretacions es vagin connectant). Com a Young blood, va de dins cap a fora, sempre amb una mirada que busca l’espectador i prova de connectar-hi (sobretot a mesura que agafa aire de hip-hop i d’una coreografia molt més dinàmica, ampla, que genera simpatia i sorpreses que arriben a despertar alguna rialla inesperada).No hi ha una pretensió de narrar res, de buscar relacions entre personatges; només ballar i jugar. Tot i que el quartet juga a una certa diferència dins de l’homogeneïtat (els monos de mecànic tenen detalls que els diferencien els uns dels altres) també els ballarins tenen moments i aptituds diferents. Però no es pretén quadrar una coreografia perfecta, sinó jugar a ballar junts la diferència. Proposen aire per respirar i, en part, al públic.