QUI POT MATAR UN NEN?
Des que el tità Prometeu va desafiar els déus exercint el poder exclusivament diví de la creació i va començar esculpint homes i dones gràcies a les seves dots de terrisser i escultor, són molts els qui han invocat aquell vell somni materialitzant-lo a través de la ciència o l’art. Uns i altres sempre han generat debat. Pel que fa als primers, els que en aquesta recerca han aplicat mètodes científics, no cal anar tan lluny (o sí): fa justament vint-i-cinc anys que es va presentar en societat l’ovella Dolly, el primer mamífer a ser clonat satisfactòriament a partir d’una cèl·lula adulta. El merder que va generar va ser majúscul, no pel fet d’haver-la batejat en honor als pits de Dolly Parton (literal) –ja que va ser clonada “a partir d’una glàndula mamària d’ovella adult” (tal qual)–, sinó pels debats ètics i biocientífics que van sorgir arran d’aquell avenç. L’obtenció l’any 2013, per part d’un equip d’investigadors nord-americans, de cèl·lules mare embrionàries humanes amb la mateixa tècnica de transferència nuclear va disparar encara més unes alarmes que encara no estem segurs ni com ni quan apagarem.
Pel que fa l’àmbit artístic, al setè art concretament, que és el que ens pertoca, la creació de vida per part de l’home també ha estat un tema recurrent, generat a partir del mite de Frankenstein (aquell Frankenstein o el Prometeu modern evocat literàriament per Mary Shelley el 1818) que tan bé va saber projectar James Whale. Una pel·lícula que va desfermar els primers grans temors va ser La invasión de los ladrones de cuerpos (1956), si bé va tractar el tema des del vessant fantàstic, imaginant que eren els invasors alienígenes els que a partir de beines recreaven humans en sèrie convenientment adoctrinats per envair la Terra.
Per això el mèrit de posar-nos la por al cos és d’Els nens del Brasil, film inspirat en la novel·la d’Ira Levin que, des d’un vessant de cientisme realista, posa encara els pèls de punta. Mai desafiar les lleis de la naturalesa havia causat tant temor, segurament perquè molts d’aquells experiments i personatges estaven basats en casos reals. Sintèticament, l’argument tracta sobre com un implacable caçador de nazis jueu (Laurence Olivier) descobreix un complot per assassinar noranta-quatre homes, tots de 65 anys, en un termini de dos anys. Les seves investigacions revelen que els dos primers assassinats de la llista han adoptat nens procedents del Brasil. Que al darrere d’aquest sinistre pla hi hagi la petja del doctor nazi Josep Mengele (Gregory Peck) només fa témer el pitjor.
Mengele, com bé sabem, s’havia interessat en l’estudi dels germans bessons i va fer pràctiques abominables al camp d’extermini d’Auschwitz-Birkenau. Que aconseguís fugir fins a l’Amèrica del Sud, on va viure refugiat i lluny de la justícia internacional, a cavall entre l’Argentina, el Paraguai i el Brasil, on no va ser mai capturat –segons sembla, va morir ofegat–, ho fa tot més inquietant, per no dir terrorífic.
El debat ètic sorgeix a partir del replantejament d’aquell vell dilema d’hipòtesi impossible: què hauries fet si mai haguessis tingut la possibilitat de matar Hitler, encara que fos de nen? Aquí, reformulat amb un: series capaç de matar els seus fills clonats, mini-jos del dictador alemany?
Franklin J. Schaffner va dirigir el thriller amb molta solvència, oferint passatges de terror absolut. Som molts els que la vam veure de petits i encara recordem nits d’insomni evocant els ulls blaus dels nens clonats que ni les mirades dels habitants d’El pueblo de los malditos (1960)! També la por que ens va provocar la magistral seqüència final, amb Lieberman i Mengele enfrontats i frenats per una manada de dòbermans disposats abans que res a devorar-los. No menys inquietant és remirar-la ara i descobrir-hi un retrat de Franco a l’habitació de Mengele o la trucada d’un coronel nazi refugiat a la nostrada Costa Brava (any 1978). Aquesta estimada Espanya com a refugi de l’extrema dreta? On s’és vist!?