Un disc que sona a mar

Joan Sordé pot sem­blar un nou­vin­gut en el món de la música, però en rea­li­tat li ha dedi­cat bona part de la seva vida, com a com­po­si­tor i intèrpret i també, des de fa uns quants anys, com un dels res­pon­sa­bles de l’empresa bar­ce­lo­nina La Cúpula Music, una de les prin­ci­pals dis­tribuïdores que faci­lita l’accés dels grups i solis­tes inde­pen­dents a les pla­ta­for­mes digi­tals. Després d’un pri­mer disc en soli­tari que no el va aca­bar de satis­fer, Rein­ventándome (2014) –“Em vaig que­dar molt fred, perquè no vaig acon­se­guir el so que volia, ni els refe­rents que em deien que tenia eren en rea­li­tat els meus”–, ara ha publi­cat Far (La Cúpula Music Records), una col·lecció de dotze cançons en català i cas­tellà, gra­va­des i produïdes per Joan Barbé (Pro­jecte Mut) al seus estu­dis d’Eivissa, els Magrana, on aquest últim s’ha encar­re­gat de gai­rebé tota la part ins­tru­men­tal, excepte el vio­lon­cel que Marta Cane­llas toca a ¿Qué no daría yo? Els crèdits del disc, no gaire exten­sos, es com­ple­ten amb tres des­ta­ca­des col·labo­ra­ci­ons vocals, enre­gis­tra­des a L’Estudi de la sala Apolo de Bar­ce­lona: Helena Miquel (Élena i els recu­pe­rats Delafé & Las Flo­res Azu­les) a Sole­dad; Car­los Cros (Sele­ni­tas) a No qui­ero excu­sas, i Hall­dor Mar a Bri­lla a la vida. Ara, final­ment, Joan Sordé sí que es reco­neix en aques­tes cançons, que pre­sen­tarà en directe el diven­dres 1 d’abril a la històrica sala Side­car de la plaça Reial bar­ce­lo­nina.

Far és un disc de pop ele­gant, amb bones melo­dies i un sub­til trac­ta­ment electrònic en bona part dels temes, ja des de l’ober­tura, amb Me gus­tas tú. I en canvi, les arrels sono­res de Sordé estan ben lluny, en altres uni­ver­sos estilístics: “Jo he cres­cut amb la música que escol­ta­ven els meus ger­mans grans: Bruce Springs­teen, Dire Straits, Super­tramp, Queen, etc. I a totes aques­tes influències hi vaig anat afe­gint altres músiques que jo anava des­co­brint pel meu compte, amb els pri­mers vinils i les cas­sets gra­va­des amb llis­tes de cançons, que eren el pre­ce­dent de les actu­als play­lists de Spo­tify. He escol­tat de tot, però con­ti­nuo sent fan de Mark Knop­fler, de tota la vida.”

Joan Sordé, bar­ce­loní ins­tal·lat al Mas­nou, va fer els seus pri­mers pas­sos musi­cals tocant la gui­tarra clàssica als 16 anys, i als 18 es va com­prar la pri­mera gui­tarra elèctrica. “Vaig des­co­brir molt ràpid que la meva vocació no era ser un gran gui­tar­rista, sinó fer cançons, tot i que amb el temps sí que m’agra­da­ria com­pon­dre ban­des sono­res”, explica. Les seves pri­me­res cançons les va enre­gis­trar amb Alex Mar­tos, sota el nom de J.A.M.S., duet que el 2004 va publi­car un EP titu­lat Llévame allá, ori­en­tat cap al pop melòdic amb tocs de R&B i soul blanc. Però paral·lela­ment, Joan Sordé no va parar mai de for­mar-se: pri­mer rebent clas­ses de cant amb Jean­nette Por­ter, més tard cur­sant els estu­dis de grau mitjà a l’Aula de Música Moderna del Con­ser­va­tori del Liceu i par­ti­ci­pant en dues edi­ci­ons del Cam­pus Rock, a Lleida i Sant Cugat, amb pro­fes­sors del nivell de Joan Pau Cha­ves, Toni Xuclà, Jimmy Piñol i Pemi Rovi­rosa.

Entre el 2009 i el 2010, Sordé va com­pon­dre música per a l’obra de tea­tre infan­til Brui­xes! i també per a encàrrecs publi­ci­ta­ris i esde­ve­ni­ments. A més, es va invo­lu­crar en el pro­jecte Històries de Sara per edu­car els ado­les­cents davant de pos­si­bles emergències, amb dife­rents recur­sos, com ara la música: Sordé va crear per al pro­jecte la cançó Ser rebel ja veus tu per a què, que es va inter­pre­tar en dife­rents acci­ons rea­lit­za­des en esco­les i ins­ti­tuts. A la mateixa època també va escriure la cançó Més lluny per al congrés que ISACA, l’Asso­ci­ació per al Con­trol i l’Audi­to­ria dels Sis­te­mes d’Infor­mació, va orga­nit­zar a Bar­ce­lona el 2011.

Però va ser quan va fer el camí de Sant Jaume, el mateix 2011, quan Joan Sordé va sen­tir la neces­si­tat de llançar-se i gra­var un disc en soli­tari. El disc resul­tant va tenir un títol inequívoca­ment posi­tiu i espe­rançador, Rein­ventándome, però com s’ha vist abans, no va aca­bar de satis­fer l’autor. Tan­ma­teix, aquell disc con­te­nia una cançó, Wel­come to my world, que un temps després va ser remes­clada pel trio de música electrònica Minova, i aquí sí que es va pro­duir l’autèntica rein­venció de Joan Sordé: “Em va obrir la porta a un nou so. A mi m’agrada la música electrònica, però quan té ànima, no l’electrònica a gra­nel.” En canvi, Sordé va deci­dir no repe­tir amb Minova com a pro­duc­tors del seu nou disc. “No volia fer un disc de Minova can­tat per mi”, remarca. Va ser lla­vors quan va sor­tir l’opció de Joan Barbé, gui­tarra dels eivis­sencs Pro­jecte Mut, “un grup amb força diver­si­tat estilística, però amb una gran coherència, que també ha acon­se­guit donar a la vari­e­tat de sons que hi ha a Far ”.

Far és un disc amb diver­ses lec­tu­res, ja des del títol: “D’una banda, jo bus­cava un títol curt que sonés bé en diver­sos idi­o­mes, encara que fos amb dife­rents sig­ni­fi­cats. A més, té també un com­po­nent sen­ti­men­tal, perquè el disc està dedi­cat a la meva mare, que va ser el far de la meva vida durant molts anys. Ara ja no hi és, però la con­ti­nuo tenint molt pre­sent. A més, molta gent m’ha dit que aquest és un disc que sona a mar, així que té tot el sen­tit que es digui Far.”

La pri­mera carta de pre­sen­tació del disc va ser el sin­gle El meu lloc, l’octu­bre pas­sat, i després han anat sor­tint tres sin­gles més, les tres col·labo­ra­ci­ons abans esmen­ta­des, alter­nant temes en català i en cas­tellà. “Tota la vida he tin­gut tendència a escol­tar molta música en anglès, i quan com­ponc, l’única pre­missa per triar l’idi­oma d’una cançó és la pri­mera paraula que se m’acut en qual­se­vol llen­gua quan l’escric. Sem­pre faig abans la música que la lle­tra, i el resul­tat final de la cançó depèn molt del que esti­gui vivint en cada moment. Crec que els cata­lans tenim la sort de poder uti­lit­zar les dues llengües”, argu­menta Sordé .