MÚSCUL EDUCATIU

“Exorcitzant la nit i la foguera d’aquest solstici calm / aculls la brillantor secreta de l’alba.” (Les harmonies fràgils, Montserrat Garcia Ribas).

Aquestes darreres setmanes he sentit en diversos mitjans que “el sector educatiu no ha perdut múscul”, arran de les mobilitzacions que s’han produït. Si se’m permet dir-ho, penso que el sector educatiu, i molt especialment els i les docents, sempre ha tingut múscul. Perquè l’educació ha de ser, precisament, un exercici aeròbic (en el sentit de ben oxigenat) de musculació intel·lectual, cognitiva i socioemocional; per tant, en definitiva, un exercici de musculació personal i social eminentment vivencial. Es parla molt d’educació, de millores educatives, de currículums i de competències i d’horaris.

Se’n parla tant i des de fa tant de temps –amb una certa sensació paradoxal de precipitació que no fa justícia als professionals que hi treballen– que algunes persones potser fins i tot han començat a ser-ne refractàries. Aquest mes us vull suggerir dos libres per muscular-nos educativament encara més, per “exorcitzar la nit [...] i acollir la brillantor secreta de l’alba”, com diu el poema de Montserrat Garcia amb què s’inicia aquest article. Uns llibres escrits per dos musculadors educatius que, seguint camins diferents, sovint convergents i de vegades també divergents, aporten un munt de reflexions cabdals per continuar avançant aeròbicament cap a la millora del sistema educatiu.

D’una banda, Eduard Vallory, doctor en Ciències Polítiques, màster en Ciències Socials, diplomat en Alta Direcció d’Empreses, llicenciat en Filosofia i en Periodisme i conegut per haver impulsat l’aliança Escola Nova 21, ens presenta Aprendre, un llibre vivencial en què aprofundeix d’una manera molt personal en els racons més controvertits de l’educació. Comença amb una declaració absolutament sincera i xocant en una persona amb el seu currículum: va estar a punt d’abandonar l’escola, on no encaixava. A partir d’aquí analitza, sempre en clau personal i íntima, com hauria de ser una escola certament vivencial i inclusiva, on totes les persones sentissin que hi encaixen. Els títols dels quatre grans blocs en què divideix el text no poden ser més explícits: “Aprendre a aprendre”, “Aprendre a conèixer i a fer”, “Aprendre a ser i a conviure” i “Aprendre a esdevenir”.

D’altra banda, Ramon Grau, docent dels de pedra picada, director d’institut, apassionat innovador educatiu i actualment subdirector general d’Ordenació Curricular al Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya, ens ofereix Educar per a la vida, en què ens convida a reflexionar sobre diverses qüestions cabdals en educació: A quina societat aspirem? Quin model de joves volem educar? Quin és el paper del professorat i de l’alumnat, i què s’ha d’esperar dels uns i dels altres? Quins objectius, quins criteris metodològics i d’avaluació s’apliquen i caldria aplicar als centres educatius?, entre d’altres.

En resum, dos llibres carregats d’optimisme, especialment indicats per sortir de la fatiga i per demostrar el bon estat de musculació del sector educatiu, que aborden els grans canvis que s’han fet i, sobretot, allò que encara es pot millorar per fer lluir “la brillantor secreta de l’alba”.