Literatura excèntrica

El gènere literari negre i criminal continua creixent en molts sentits. Hi poden entrar altres tons, més grisos, i diferents tradicions, com ara policíacs, thriller, alguns amb tocs de fantàstic, elements de memòria històrica..., sempre amb amenitat i sempre amb més o menys gruix de crítica social. Les novel·les de lladres i serenos ambientades a Barcelona, com si en cap altre lloc hi haguessin crims i baixos instints, no han passat a la història perquè encara se’n fan moltes, però sí que cada cop s’està escrivint més i millor literatura excèntrica.

Avui presentem quatre exemples que ho demostren.

Margarida Aritzeta (Valls, 1953) és una autora prolífica i valorada. Encara hi ha flors. Quan els morts no descansen en pau (Capital Books) és la seva vint-i-tresena novel·la. També ha publicat una dotzena d’obres de narrativa, tretze de juvenils i set assajos. Té mitja dotzena de premis i reconeixements, inclosa la Creu de Sant Jordi i, ben recent, li han dedicat el premi de novel·la negra del festival de Creixell, que portarà el seu nom.

Encara hi ha flors està protagonitzada pel periodista conegut com Kàputx (pel mestre polonès Ryszard Kapuscinski). La propietària de la Malvasia, un casalot a prop del monestir de Santes Creus, és una arquitecta que vol convertir-lo en una casa rural de luxe i que encarrega al periodista que aplegui les llegendes locals sobre bandolers perquè la zona tingui un atractiu turístic nou. En aquella casa, encara en obres, Kàputx hi trobarà un ambient inquietant, fins i tot fantasmagòric. Aritzeta, per tot plegat, admet que no està “convençuda que aquesta sigui una novel·la negra”. Deixem-ho en fosca, si ho prefereix.

“En Kàputx era un personatge secundari en quatre títols de la inspectora Mina Fuster i, a més, vaig escriure un conte específic protagonitzat per ell.” Ara, però, “en Kàputx té novel·la pròpia per primera vegada, i el personatge es desplega amb tota la seva potencialitat. Està més enllà del bé i del mal. Només l’interessa saber el què i el com de les coses. I les persones, més que la justícia.”

Com tantes altres obres, fins i tot per part de persones que mai abans havien escrit, aquesta novel·la la va fer durant el confinament. “Vaig escriure una sèrie de capítols diaris que vaig publicar en un blog, durant l’època més dura del confinament. Argumentalment, quan en Kàputx accepta un encàrrec d’una dona que vol muntar una residència rural hi fa cap i, dos dies després, els confinen. En aquesta obra hi ha un clima de confinament.”

Margarida Aritzeta és una vallenca de soca-rel, i a les seves obres és habitual aquesta ubicació geogràfica, perquè es coneix el territori, l’ha visitat i passejat molt. “Passa en un lloc imaginari de l’Alt Camp, perquè no vull que la gent es pensi que tot el que explico és cert. A la zona del Gaià, a tocar del monestir de Santes Creus i el poble de Rodonyà. És una obra de quilòmetre zero. El nom de la masia, Malvasia, és el d’un raïm que es conrea en aquesta zona.”

Sobre els elements fantàstics, assegura que “no són fantasmes, són presències, com a Hamlet i la Divina Comèdia. “Només els morts saben dels mort”, repeteix un dels personatges. L’excusa és que volen fer una ruta turística de bandolers. Per això, en Kàputx i la propietària graten per veure qui eren aquests bandolers. Quan grates el passat, et trobes secrets i fets escabrosos que ningú coneix. I les presències completen, per al lector, detalls que si no és per aquesta via no es podrien saber mai. Cal la fantasia per completar la voluntat d’objectivitat que té el periodista.”

El passat que es mostra no és només el de l’època dels bandolers, sinó també el del protagonista. “Es contraposen dos temps, l’actual i quan en Kàputx hi va estar d’adolescent i hi va viure el seu primer amor, moment d’innocència. Tot i que al seu voltant estan passant unes coses terribles, contrasta la innocència de les criatures amb les històries que passen d’una generació a l’altra, comptes pendents no sempre resolts amb el pas dels anys.”

Sobre que un premi literari porti el seu nom, Aritzeta es mostra molt humil. “D’una banda, és violentíssim, perquè soc viva i encara escric, però en el sector hi ha gent que m’estima molt com per proposar una barbaritat com aquesta. No els puc decebre, i per això vaig acceptar la idea. Però no soc important, ni m’han traduït a mil idiomes, ni m’he mort, ni he tancat la meva obra.” Això sí, ella no s’hi podrà presentar.

Silvestre Vilaplana (Alcoi, 1969) es va iniciar amb la poesia i en va publicar deu títols entre el 1998 i el 2009. També ha publicat un assaig, una dotzena d’obres juvenils i aquesta és la seva vuitena novel·la, a més de tenir mitja dotzena de premis.

Suburbis del paradís (Crims.cat / Alrevés) és la continuació de Dones sense nom, de la trilogia que té previst publicar amb la inspectora Araceli Lavila. Vilaplana sap enganxar el lector amb capítols curts i combinació de temes. Si en la primera hi havia el dret a la sexualitat de les persones amb malalties degeneratives, les xarxes i màfies de prostitució i, entre d’altres, els nens robats durant el franquisme, en aquesta hi ha la pornografia infantil i l’auge de la ultradreta a tot arreu, però centrat en València, destapant les clavagueres de l’Estat. Irònicament, es podria dir que no pot viure sense Franco.

“No puc trobar a faltar Franco perquè la seua essència llefiscosa continua a tot arreu. Aquest és el problema, han passat dècades i no hi ha manera de desfer-se’n. Les seues normes són presents en els alts estaments judicials, en una Constitució clarament esbiaixada i en les estructures de control social com la policia o l’exèrcit, fins i tot el llegat ideològic embruta la vida i els pensaments dels ciutadans. Per això aquests temes em semblen una matèria tan atractiva des del punt de la novel·la negra. La corrupció intrínseca d’un sistema és el marc idoni per a aquesta mena de narracions, però, evidentment, no per a viure-hi.”  

“A més, l’ascens de l’extrema dreta a tot arreu els ofereix una coartada perfecta per a mostrar-se sense vergonya. Durant anys havien estat un moviment residual –mai més ben dit–, fins i tot una mica folklòric, que avergonyia molts encara que en el fons mantenien les idees reaccionàries. Però ara han agafat embranzida i ajudats per mitjans que els han blanquejat i per certa tolerància social, estan oferint uns postulats populistes que guanyen vots i generen simpaties. Han aprofitat la crisi econòmica, sanitària i, sobretot, moral d’Europa per als seus interessos.”

“El País Valencià, i especialment la ciutat de València, sempre ha tingut grupuscles de feixistes que han fet el que han volgut perquè ningú no els ha aturat. Fins i tot s’han comès atemptats i assassinats com el de Guillem Agulló sense pagar factura. Aquesta impunitat està molt vinculada a l’anomenada Batalla de València, al blaverisme i a la voluntat de desvincular el País Valencià de Catalunya tant com siga possible. Se’ls ha protegit perquè eren necessaris per a mantenir l’statu quo i fer de contrapès a opcions ideològicament més progressistes i valencianistes.”

Les motivacions de Silvestre Vilaplana han quedat clares però, de què va, Suburbis del paradís? El pare de la protagonista és assassinat. Com que era nostàlgic del franquisme, li volen carregar el mort a l’extrema esquerra. Araceli Lavila, que com en l’obra anterior continua lluitant contra el càncer, investigarà el cas de manera extraoficial, combinat amb el del segrest d’un policia de la secció d’informàtica.

Sílvia Mayans Gómez va néixer a Barcelona el 1969, però es considera filla adoptiva del Matarranya. “He fet meues aquestes terres en els darrers anys, perquè m’hi sento a gust i sento que en formo part.” En aquesta zona ha ambientat les seves tres novel·les. Fa deu anys va ser finalista del Ferran Canyameres amb Cap llàgrima sobre la tomba, després vindria Cendra i ara La drecera de Caïm (Pagès Editors), amb què finalment va guanyar aquest premi.

El 1978, mentre a Espanya es redacta la nova Constitució, a Vall-de-roures desapareix l’alemany Franz Brühler, un ecologista solitari que mira de fer-se un lloc en aquest entorn rural. Elíades Bel aparca la feina de fotògraf durant uns dies per seguir el rastre del desaparegut i escriure’n un reportatge. La investigació, però, fa un gir de cent vuitanta graus quan apareix una fossa comuna a pocs quilòmetres del poble. Un tema de memòria històrica ben viu, en general, i també en aquelles terres de cruïlla entre Tarragona, Terol i Castelló, on la modernitat es resisteix a arribar i els costums i les rancúnies es transmeten de pares a fills.

“En les tres novel·les toco, d’una manera o altra, temes relacionats amb la Guerra Civil. Això és perquè les Terres de l’Ebre la tenen molt present. Van ser l’escenari de la batalla de l’Ebre –riu que creuem al seu pas per Miravet, Móra o Tortosa–, omnipresent a la serra de Pàndols i de Cavalls, o el perfil del poble destruït de Corbera d’Ebre. Pels camins trobes rastres de trinxeres i de búnquers. La gent recorda els fets que van passar als pobles des de l’inici de la guerra, amb l’entrada dels de la CNT-FAI, fins al final, quan van ser ocupats per les tropes franquistes. Les històries familiars són vives i sovintegen en les converses. La problemàtica de les fosses la vaig conèixer fa uns anys, gràcies a un jove historiador bateà que estava fent un màster sobre les fosses comunes de soldats caiguts durant la batalla de l’Ebre. Participava en l’obertura de diverses fosses localitzades a la rodalia de Batea i me’n parlava molt.”

 Les tres novel·les de Mayans tenen el mateix protagonista, Elíades Bel, un barceloní que se n’ha anat a viure a Arnes. “L’Elíades té moltes coses de mi: l’afició per la fotografia, el tarannà seriós, la curiositat pel perquè de les coses... També el fet d’haver-se criat a Barcelona i, ja d’adult, haver-se instal·lat en una zona rural i feréstega, a peu dels Ports. La mirada del foraster adaptant-se a un nou medi, aprenent cada dia, fent amistats, recorrent camins, muntanyes i pobles, escoltant un dialecte diferent del seu... tot això també ho compartim.”

Per tot plegat, Mayans coneix bé el territori de què parla. “Tots els espais que trepitja l’Elíades en la seva investigació són un personatge més. Per situar el marc històric on es desenvolupen les històries –entre el 1930 i gairebé 1980–, m’he documentat força, especialment sobre la història local. Però també sobre com eren els pobles en aquells moments. Com eren els carrers, quins bars i comerços estaven oberts, on anava la gent a dinar o a fer un vi, quines eren les festes populars, el folklore i els costums... M’imagino la narració com una pel·lícula i vull que el lector es trobi immers en l’escenari, tant si coneix el territori com si no.”

Les trames de misteri, no històriques, “són absolutament fictícies, tot i que sempre inspirades en algun fet real”. “Per exemple, el punt de partida de la desaparició de l’alemany veu directament d’un cas que va passar en un poble de Galícia.”

  Laia Vilaseca (Barcelona, 1981) es declara apassionada de la novel·la negra, de misteri i del true crime. L’any passat, Rosa del Vents li va publicar La noia del vestit blau, que ella s’havia autopublicat tres anys abans a Amazon, com també ho va fer amb El caso Durroway. Ara ens arriba, ja sense el peatge de l’autopublicació, Quan la neu es fon (Rosa dels Vents).

Parc Nacional de Yosemite, febrer del 2016. Una jove universitària, Jennie Johnson, desapareix al parc sense deixar cap rastre. El rànger Nick Carrington investiga el cas. S’hi sent tan atret que decideix escriure un llibre sobre la desaparició de la noia, amb l’objectiu de deixar constància de tot el que ha esbrinat després d’adonar-se que la seva vida corre perill.

Las Vegas, abril del 2019. Sarah Sorrow, jugadora de pòquer professional, descobreix per fi la identitat del seu pare: malauradament, tot indica que Nick Carrington va morir mentre investigava la desaparició d’una noia. Quan Sarah estira el fil de la desaparició s’endinsa en un trencaclosques que es va complicant.

Vilaseca cada cop es mostra més ambiciosa amb la trama i el gruix. Com a La noia del vestit blau, hi ha una noia desapareguda, però aquest cop l’ambientació és als Estat Units i, en bona part, en una natura menys idíl·lica del que es podria preveure.

 “Tenia ganes d’escriure alguna cosa diferent de La noia del vestit blau i els canvis de punt de vista i el fals true crime intercalat van sorgir de manera natural amb els interessos de la trama... En el cas de La noia del vestit blau s’investigava un aparent suïcidi que havia passat més de trenta anys enrere, però en aquest cas volia parlar de desaparicions, que és un tema que sempre m’ha fascinat, i en què el sentit de la urgència del moment i l’actuació inicial és crucial en la investigació.”

“L’extensió [525 pàgines] tampoc ha estat premeditada, ha respost a la necessitat d’anar avançant i tancant totes les trames i subtrames que he anat creant de manera natural.”

Què la va impulsar a una ambientació tan llunyana? “Tenia clar que volia ambientar la novel·la a Califòrnia, perquè hi vaig fer un viatge tipus road trip el 2017, i el Parc Nacional de Yosemite i el Death Valley van ser llocs que em van impressionar molt per motius molt diferents. I com que hi tenia el lligam que també hi vaig estar vivint onze anys abans, sumat al fet que el true crime és un component important de la novel·la i allà és on vaig començar a aficionar-m’hi, em va semblar que es donaven les condicions ideals per ubicar-la allà. Com Treviu [poble pirinenc fictici, inspirat en un de real, on tenia lloc la seva novel·la anterior], però per motius molt diferents, Califòrnia també és un lloc que ha estat molt important a la meva vida i per això hi he volgut ambientar Quan la neu es fon.”

Té una coprotagonista femenina que, en aquest cas, juga a pòquer. Una dedicació original. “Repeteixo protagonista femenina, però aquest cop competeix protagonisme amb Nick Carrington, el guardaboscs que investiga la desaparició de Jennie Johnson tres anys abans.”

“Sarah Sorrow és una dona que encarna l’esperit del desert, criada a Las Vegas, la ciutat del vici i el pòquer per excel·lència. Volia tenir una protagonista que fos molt bona llegint la gent i planejant estratègies, tot i que ja se sap que, de vegades, encara que t’hi dediquis, el que et queda més a prop és el que costa més de veure... A més, la Sarah sempre ha viscut en un lloc completament artificial al bell mig del desert, exactament l’extrem contrari d’on vivia Nick Carrington, al Parc Nacional de Yosemite.”

La natura és molt present, com ja hem dit. “La barreja de natura i misteri continua sent marca de la casa”, assegura somrient. “Conec els espais pel viatge que hi vaig fer fa uns anys. Sempre m’ha agradat escriure des del record i, a més de fer recerca complementària, és el que he fet en aquesta novel·la, recordar. Són localitzacions espectaculars, majestuoses, immenses... Sempre he pensat que Califòrnia és com una Catalunya amplificada: sequoies en comptes de pins, algues gegants i l’oceà pacífic en comptes de les caletes i l’aigua tranquil·la del Mediterrani... Allà al mig encara és més fàcil sentir-se petita i agafar perspectiva.”

Tot i les trames amb elements de trencaclosques, Laia Vilaseca afirma que no fa gaire feina prèvia de preparació. “Començo amb la premissa inicial, dos o tres protagonistes principals i tres o quatre de secundaris i em vaig complicant la vida a mi i als personatges amb una noció mínima de per on vull que vagi la cosa. M’agrada deixar espai i aire per jugar amb la trama i els personatges, encara que després em trobi amb més d’un mal de cap per resoldre i encaixar bé el trencaclosques.”