Set somnis d’estiu

Els joves com­po­nents de la vete­rana for­mació Els Pira­tes (alguns encara han de superar la rat­lla dels 40 i és de les com­pa­nyies que es van for­mar més d’hora) com­plei­xen vint anys d’història com­par­tida, i per cele­brar aquest ani­ver­sari han deci­dit donar un toc d’aire fresc, esti­val, a la tem­po­rada i recu­pe­rar una de les pro­duc­ci­ons que més ale­gries ha repar­tit per Cata­lu­nya. Somni d’una nit d’estiu es va estre­nar al lla­vors Esce­nari Brossa de La Seca (avui l’equi­pa­ment porta per nom Cen­tre de les Arts Lliu­res), amb el qual han man­tin­gut el con­tacte: de fet, al Nadal van inau­gu­rar-ne la pro­gra­mació escènica amb La setena porta.

La majo­ria d’Els Pira­tes es van conèixer en el pri­mer pro­jecte Brun­dibár que va impul­sar l’Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona. Es bus­ca­ven alum­nes de con­ser­va­tori per dur a terme aquest conte que es va escriure i repre­sen­tar en un camp d’exter­mini nazi com a fórmula per aixe­car la moral de la cana­lla davant d’un pano­rama tètric. L’experiència va ser com una epi­fa­nia. I, segu­ra­ment sense pen­sar-s’ho gaire, van empren­dre l’aven­tura d’una com­pa­nyia. El pri­mer que van repre­sen­tar va ser l’ope­reta d’Els Pira­tes (d’aquí ve el nom) de Gil­bert i Sulli­van, enllu­er­nats per la pro­ducció que Dagoll Dagom havia estre­nat el 1997.

Qui cone­gui les pro­duc­ci­ons d’Els Pira­tes ja sap quin to fresc i desen­fa­dat gas­ten, alhora que ben inter­pre­tat. En aquest Somni d’una nit d’estiu d’ara no hi ha cap canvi en el repar­ti­ment res­pecte al del 2018, un luxe. Ja havien tocat una comèdia del dra­ma­turg anglès en el des­a­pa­re­gut Fes­ti­val Shakes­pe­are, del 2014 (Nit de Reis). Després d’una visita fugaç a la Bibli­o­teca de Cata­lu­nya, van enta­fo­rar la pro­ducció a El Maldà. El seu joc es manté i té els trum­fos de la música i el cant a cap­pe­lla (amb el que coin­ci­dei­xen amb els Dei Furbi de Tri­lo­gia Mozart, per exem­ple). Els Pira­tes han ver­si­o­nat amb molta ale­gria aquest Somni d’una nit d’estiu per per­me­tre que els actors doblin i tri­pli­quin per­so­nat­ges (amb una dinàmica molt simi­lar a la de les comèdies del Parking Shakes­pe­are, de cada juliol). Els Pira­tes juguen i con­ta­gien la comèdia a la pla­tea. No obs­tant això, la com­pa­nyia pot fer obres amb més con­trovèrsia, amb un cert aire de denúncia (com l’humor negre dels seus Bal­ne­ari Maldà (2017): Iden­ti­tat, Edu­cació, i Poder) o també amb una certa màgia sur­re­a­lista, com aque­lla adap­tació del conte de Pere Cal­ders, Ronda naval sota la boira (2016), i La setena porta (2021).

De tota manera, el tre­ball d’Els Pira­tes no des­me­reix res. És generós, mesu­rat i amb un ritme picat genial. I amb unes trans­for­ma­ci­ons molt còmiques (com con­ver­tir les fades de Titània en una mena de bom­bo­lles Codor­niu neda­do­res dels films d’aque­lla nimfa Est­her Willi­ams. Riure garan­tit). I amb una degus­tació de pen­sa­ment d’amor molt adi­ent en aques­tes dates de temps inde­ter­mi­nat.

En aquest viatge a set pla­ces pri­vi­le­gi­a­des s’intu­eix la relació que Els Pira­tes sem­pre han tin­gut amb les illes Bale­ars. Sem­bla lògic si es té en compte que els mal­vats s’ama­ga­ven en ports poc tran­si­tats per empren­dre saque­jos en alta mar. Però hi ha una altra raó més íntima. Els Aubert (el direc­tor Adrià i l’actriu Laura) esti­ue­ja­ven amb la família a les illes i, de fet, el seu pare és qui els va pro­por­ci­o­nar mate­rial per poder anar posant a prova els seus ini­cis tea­trals. Va ser en aquesta casa d’esti­ueig on, jun­ta­ment amb veïns del poble, van fer algu­nes de les seves pri­me­res obres. I, per això, es van atre­vir a afron­tar rep­tes més grans des del prin­cipi de les seves car­re­res, men­tre encara havien d’aca­bar el COU, com aquell qui diu.

Els Pira­tes han anat recu­pe­rant algu­nes de les seves peces icòniques, com la dar­rera versió de La mas­ca­rada, una diver­tidíssima adap­tació d’El burgès gen­til­home, en què el mateix Adrià Aubert feia d’actor (i que també va tran­si­gir de nou en la nova versió del Nadal del 2019).

De la deu d’Els Pira­tes bro­lla aigua fresca, ja sigui en clau de musi­cal simpàtic o cínic, i també un pol­sim de sur­re­a­lisme, gràcies a la lec­tura de Joan Brossa (a par­tir del qual han adap­tat Tea­tre de car­rer, El gran fra­ca­roli i, fins i tot La setena porta). Els Pira­tes cada cop són atrets cap a ports més allu­nyats i hi ha pro­jec­tes que han anat donant sor­tida a noves tra­jectòries, com ara les de The Feli­uet­tes (The feli­uet­tes, Cobi, Curro, Naran­jito i Ake­larre) o a pro­jec­tes per­so­nals com el de Llo­renç González (que ha fet car­rera a les sèries de tele­visió en cas­tellà i que ara, després de repre­sen­tar El pont a El Maldà amb Babou Cham, pro­ta­go­nitza el musi­cal Fore­ver young al Poli­o­rama). I, és clar, la car­rera de Laura Aubert (avui actu­ant amb La Perla 29 al tea­tre La Colline amb 28 i mig i que té vida pròpia des de la seva apa­rició a la Kom­pa­nyia del Lliure). Tot i això Els Pira­tes, seguei­xen sent un pinyol, un punt de tro­bada, de recés, on es com­par­tei­xen desit­jos, aven­tu­res i pro­jec­tes. Vaja, un altre somni de nit d’estiu.