Set somnis d’estiu

Els joves components de la veterana formació Els Pirates (alguns encara han de superar la ratlla dels 40 i és de les companyies que es van formar més d’hora) compleixen vint anys d’història compartida, i per celebrar aquest aniversari han decidit donar un toc d’aire fresc, estival, a la temporada i recuperar una de les produccions que més alegries ha repartit per Catalunya. Somni d’una nit d’estiu es va estrenar al llavors Escenari Brossa de La Seca (avui l’equipament porta per nom Centre de les Arts Lliures), amb el qual han mantingut el contacte: de fet, al Nadal van inaugurar-ne la programació escènica amb La setena porta.

La majoria d’Els Pirates es van conèixer en el primer projecte Brundibár que va impulsar l’Ajuntament de Barcelona. Es buscaven alumnes de conservatori per dur a terme aquest conte que es va escriure i representar en un camp d’extermini nazi com a fórmula per aixecar la moral de la canalla davant d’un panorama tètric. L’experiència va ser com una epifania. I, segurament sense pensar-s’ho gaire, van emprendre l’aventura d’una companyia. El primer que van representar va ser l’opereta d’Els Pirates (d’aquí ve el nom) de Gilbert i Sullivan, enlluernats per la producció que Dagoll Dagom havia estrenat el 1997.

Qui conegui les produccions d’Els Pirates ja sap quin to fresc i desenfadat gasten, alhora que ben interpretat. En aquest Somni d’una nit d’estiu d’ara no hi ha cap canvi en el repartiment respecte al del 2018, un luxe. Ja havien tocat una comèdia del dramaturg anglès en el desaparegut Festival Shakespeare, del 2014 (Nit de Reis). Després d’una visita fugaç a la Biblioteca de Catalunya, van entaforar la producció a El Maldà. El seu joc es manté i té els trumfos de la música i el cant a cappella (amb el que coincideixen amb els Dei Furbi de Trilogia Mozart, per exemple). Els Pirates han versionat amb molta alegria aquest Somni d’una nit d’estiu per permetre que els actors doblin i tripliquin personatges (amb una dinàmica molt similar a la de les comèdies del Parking Shakespeare, de cada juliol). Els Pirates juguen i contagien la comèdia a la platea. No obstant això, la companyia pot fer obres amb més controvèrsia, amb un cert aire de denúncia (com l’humor negre dels seus Balneari Maldà (2017): Identitat, Educació, i Poder) o també amb una certa màgia surrealista, com aquella adaptació del conte de Pere Calders, Ronda naval sota la boira (2016), i La setena porta (2021).

De tota manera, el treball d’Els Pirates no desmereix res. És generós, mesurat i amb un ritme picat genial. I amb unes transformacions molt còmiques (com convertir les fades de Titània en una mena de bombolles Codorniu nedadores dels films d’aquella nimfa Esther Williams. Riure garantit). I amb una degustació de pensament d’amor molt adient en aquestes dates de temps indeterminat.

En aquest viatge a set places privilegiades s’intueix la relació que Els Pirates sempre han tingut amb les illes Balears. Sembla lògic si es té en compte que els malvats s’amagaven en ports poc transitats per emprendre saquejos en alta mar. Però hi ha una altra raó més íntima. Els Aubert (el director Adrià i l’actriu Laura) estiuejaven amb la família a les illes i, de fet, el seu pare és qui els va proporcionar material per poder anar posant a prova els seus inicis teatrals. Va ser en aquesta casa d’estiueig on, juntament amb veïns del poble, van fer algunes de les seves primeres obres. I, per això, es van atrevir a afrontar reptes més grans des del principi de les seves carreres, mentre encara havien d’acabar el COU, com aquell qui diu.

Els Pirates han anat recuperant algunes de les seves peces icòniques, com la darrera versió de La mascarada, una divertidíssima adaptació d’El burgès gentilhome, en què el mateix Adrià Aubert feia d’actor (i que també va transigir de nou en la nova versió del Nadal del 2019).

De la deu d’Els Pirates brolla aigua fresca, ja sigui en clau de musical simpàtic o cínic, i també un polsim de surrealisme, gràcies a la lectura de Joan Brossa (a partir del qual han adaptat Teatre de carrer, El gran fracaroli i, fins i tot La setena porta). Els Pirates cada cop són atrets cap a ports més allunyats i hi ha projectes que han anat donant sortida a noves trajectòries, com ara les de The Feliuettes (The feliuettes, Cobi, Curro, Naranjito i Akelarre) o a projectes personals com el de Llorenç González (que ha fet carrera a les sèries de televisió en castellà i que ara, després de representar El pont a El Maldà amb Babou Cham, protagonitza el musical Forever young al Poliorama). I, és clar, la carrera de Laura Aubert (avui actuant amb La Perla 29 al teatre La Colline amb 28 i mig i que té vida pròpia des de la seva aparició a la Kompanyia del Lliure). Tot i això Els Pirates, segueixen sent un pinyol, un punt de trobada, de recés, on es comparteixen desitjos, aventures i projectes. Vaja, un altre somni de nit d’estiu.