SOM SI SOM TEMPS

No hi ha, en els versos d’Antoni Nomen (Reus, 1953), res que sigui obvi, ni evident. Magí Sunyer ha escrit que practica el trobar clus: això és, una poesia més aviat críptica, d’accés difícil per la seva complexitat. Difícil, però no pas impossible. “Som si / som temps”, diu l’autor, en dos versos, aquests sí, diàfans –els dos primers de l’última poesia, Milonga–. Caballero Bonald va aplegar el gruix de la seva obra lírica en un volum que duia per títol Somos el tiempo que nos queda, una expressió que no és gaire lluny del sentit de la nomeniana.

Si això ha de durar deu el títol a una expressió resignada que, en el temps més cru de la pandèmia, és probable que vàgim fer servir, un moment o altre. El llibre es divideix en dues parts: “Fragilitats” i “Medicamenta”. I, en efecte, la promoció de la fragilitat en la raó i l’ànima humanes ha estat una de les grans aportacions d’aquest virus revés, que costa tant d’erradicar. El coronavirus ens ha fet conscients de la nostra fragilitat extrema i de la relativitat del nostre temps. Ens ha fet “sentir l’horror / de la intempèrie, / de la total nuesa, / davant raigs X / escrutadors”. El llibre, doncs, s’ha escrit des d’aquesta consciència, i en aquest temps arrabassat a la normalitat. Però, com deia més amunt, no hi ha res que sigui evident, en els versos de Nomen. Els símptomes de la malaltia són literaturitzats, perquè tot, en aquesta obra, rep el benefici –i l’objectivació– de la passió literària. “A l’hospital, durant el confinament” comença com una reescriptura sui generis, en clau d’experiència pandèmica, del cèlebre “A Mallorca, durant la Guerra Civil”, de Rosselló-Pòrcel: “Damunt l’atzur empudegat d’hidrocarburs / es retallen les meves muntanyes [...] / Aquí la terra invoca sempre / la pluja avara.” En queda fora el memorable dístic final del mallorquí (“Tota la meva vida es lliga a tu, / com en la nit les flames a la fosca”). El poema de Nomen és més llarg, perquè inclou, entre altres aspectes, una suggestiva descripció de l’hospital de Reus –popularment conegut com “l’aeroport”, per la seva grandiositat–; una descripció irònicament jalonada de personificacions, que mira de fer-nos avinent a la imaginació un no-lloc d’una tal enormitat com aquell (“gola deserta”, “vigilants tendons”, “costellam gegant” –el subratllat és meu).

Les metàfores sobre el temps del confinament són diverses. Afrodita pandèmica en recull unes quantes: “I el carro de la pesta arramba cossos / que colga amb calç, veloç, l’enterramorts.” Però no tot és consciència ferida i record dels darrers dos anys. Icària enllaça, sorprenentment, el “vol audaç” d’Ícar amb el frustrat procés independentista al país. Canyet, en canvi, és una sorneguera visió de la vida sexual en la maduresa (la ironia és una faceta remarcable de l’obra). Sensepapers aporta una instantània del drama dels que fugen del seu país en cerca d’un futur digne: “El nàufrag s’ha llançat a l’aigua / i l’hem empès al pou entre tortugues / negades en quitrà.” I la breu Turba mirum deixa expressat un plany per la llengua: “T’estens al sol / com vidriol, / signe que sagnes, / llengua que expires.”

Escriure és fer-ho, tot sovint, sobre allò que ja estava escrit. En una poesia com aquesta –ben tallada, feta sense presses, amb imatges desconcertants, moltes de les quals degudes a la formació científica de l’autor–, els ressons de versos d’altri són habituals. El poeta ens en dona el repertori en la nota final, “Apropiacions literals”. I, així, en una mateixa composició, Nomen “canibalitza dos versos d’Ariel, de Sylvia Plath” i, alhora, fa seva la proposició més recordada del Tractatus wittgensteinià. Abans he parlat d’ironia. El poeta afronta el buit amb una actitud que no fa més fosca la gravetat, ben al contrari: “Enrabiat, / em colgo al llit: / un taüt buit, / un llagut mut.” La brevíssima poesia Fat sembla, finalment, una divisa: “Triaré / un mal dia / per morir. // Tant me fa. / He viscut / a les fosques.”