Crítica
FULGOR I SIMPATIA EN JOSEP RAMON ROIG
En l’àmbit de la poesia que es va desenvolupar pels carrers de les principals ciutats del país, Josep Ramon Roig (Tortosa, 1956) va ser una de les veus destacades. Al costat dels poemes més divertits de la literatura catalana, Roig aportava l’amor per les terres de l’Ebre, el paisatge, la natura... Poc conegut, però de record inesborrable per als que vam assistir als seus recitals, l’obra de Roig es va dissoldre en el silenci tan propi de la nostra cultura. Un únic testimoni va ser el volum Malbé, del 1999, que aplegava bona part de la seva poesia, a més de les gravacions de polipoesia, pràcticament centrades en els festivals del malaguanyat Xavier Sabater o en el número de poesia fonètica publicat per la revista Fenici.
Tot i ser tan decisiu per al que va esdevenir la poesia catalana, tot allò dels noranta sembla totalment sepultat. Per aquest motiu, és molt pertinent el volum Ben bé, que Labreu ofereix aquesta temporada. Tal com explica el mateix Josep Ramon Roig a les endreces, els ànims i esforços d’Andreu, Sito, Subirats han convertit en realitat aquest retorn, que eleva el catàleg de Labreu i se suma a autors com Lluís Urpinell, Jordi Vintró i Zoraida Burgos, que són imprescindibles per a la poesia actual, i que segurament ho seran quan es pugui veure el panorama en perspectiva. Ben bé és un llibre important i convindria que no passés desapercebut.
Si un recorda la manera de recitar o les al·literacions i efectismes dels seus poemes més coneguts, com Lo tango parlat –amb el “Xica tu! Xica tu! Xica tu!”– o el reiteratiu Jo? només tindrà una part d’aquest poeta colossal. La seva obra breu i intensa ofereix racons de plaer per al lector, com el mateix poema inicial del nou recull, un haiku doble, de gran bellesa: “Este vent estrany / En un dia sense llum / Bat la malesa. // És com un gemec / D’estragat alé que fuig / Del dolor del món.” Sospito que Ben bé és, en realitat, una antologia del gairebé quart de segle que es dilata des de Malbé. O podria ser que Roig sigui un poeta que només escriu allò que considera essencial. Pràcticament cap dels poemes seria prescindible en una selecció posterior.
Les bromes i el sentit de l’humor tenen en aquests poemes elegíacs un contrapunt de fulgor. En l’epíleg és el mateix Roig qui aclareix l’interval i la lectura del díptic: “Si l’escriptura de Malbé era adàmica i una atortosinada adoració extasiada de la immortalitat efímera dels paradisos artificials misticoestètics i costumistes de la nostra (post)modernitat, l’obra de Ben bé és una crònica de l’expulsió del Paradís i de la presència de la Mort, en la seva desfeta inexorable de la Promesa fàustica. També el podeu vore com una aproximació reflexiva i irònica a la Maldat humana i a la inevitable Fatalitat del món.” En qualsevol cas ens queden les sensacions de plenitud –en estrictes minúscules– que poblen cada pàgina de la poesia d’aquest heroi.
Sentir l’amor amb la trompeta de Farnell Newton
Els amants de la trompeta de jazz no es poden perdre el nou treball de Farnell Newton, Feel the Love, que, des del mateix títol, és una declaració de principis. Com en els discos culminants de Miles, cada peça té com a solista la trompeta. Més en un grup de deu membres al llarg de les onze entrades del treball. En alguns moments et sents acomboiat per una orquestra de melodies subtils i sixties, però en altres l’experimentació guanya terreny i som dins de treballs més conceptuals, on els estats d’ànim tampoc no dissimulen el regust líric de l’àlbum. Feel the Love és una antologia del perspicaç trompetista de Portland, que va gravar un magnífic disc a Nova York. I no sabria dir perquè, però es percep el pes de la ciutat en moltes de les composicions. No hem d’obviar que als estudis de Posi-Tone la secció rítmica composta per pel pianista Art Hirahara, el baixista Boris Kozlov i els bateries Rudy Royston i Joe Strasser obren espai per a la improvisació del líder del grup, però també de saxofonistes de talent com Braxton Cook, Jaleel Shaw, Brandon Wright, Patrick Cornelius i del trombonista Michael Dease. Qui no els conegui, no sap el que es perd!
