Els Oscars del desconcert

En un moment en què qualsevol fet es converteix en històric, els Oscars 2022 seran recordats com els de la plantofada de Will Smith a Chris Rock. Si ens apartem, però, del rebombori mediàtic que ha envoltat l’airada i violenta reacció de Will Smith, probablement s’hauria afirmat que si han fet història ha estat perquè han posat en evidència les dissonàncies d’un Hollywood que ja no sap ni quins són els seus signes d’identitat. Els guardons han mostrat els efectes d’una indústria hollywoodiana en crisi, que sembla que s’aixeca des de la desmemòria oblidant-se d’aquell temps en què als seus grans estudis hi havia més estrelles que a l’univers. Els Oscars 2022 són un signe d’un desconcert creatiu, estètic i industrial fruit del que podríem considerar la deslocalització del cinema, és a dir la presència de les pel·lícules en altres terrenys –plataformes, home cinema– que ja no són el seu lloc originari: les sales. El fet que l’Acadèmia hagi acabat premiant com a millor pel·lícula una de les obres més insignificants de l’any, CODA, de Sian Heder, remake d’una sensiblera pel·lícula francesa, La família Bélier, d’Éric Lartigau, mostra com l’exaltació previsible d’uns bons sentiments menysprea tota creativitat.

En els darrers quatre anys, l’Acadèmia s’ha trobat amb la paradoxa que no pot premiar una plataforma com Netflix encara que aquesta participi en el joc de les nominacions. Des de Roma (2018), d’Alfonso Cuarón, fins a El poder el perro (2021), de Jane Campion, han vist que si donessin llum verda a una producció de Netflix alguna cosa clau es trencaria en la dinàmica del negoci audiovisual. En les dues darreres dècades, l’Acadèmia va considerar els Oscars una mena d’aparador d’un cert cinema de qualitat allunyat del negoci –els blockbusters– que li donava rendiment a taquilla. Les nominades eren les pel·lícules de prestigi que mantenien l’aparença d’una certa creativitat. Amb l’arribada de les plataformes –i l’impacte de la pandèmia– tot això s’ha trencat. Les sales han deixat de ser l’espai central. Les plataformes imposen uns productes que, moltes vegades, ni singularitzen, i els estudis fan estranyes aliances per enfortir el negoci. La llum verda a Netflix suposaria consolidar la deslocalització absoluta i la fi d’un vell model de negoci basat en tres potes: producció, distribució i exhibició. En fer la política de l’estruç, els Oscars constaten que viuen d’esquena a una realitat que els dol, però que marca el seu tarannà. La solució de treure’s de la màniga un film híbrid com CODA ho posa de manifest, mentre que la marginació de vells valors segurs com el West side story de Spielberg mostra el seu desconcert.

El poder del perro, de Jane Camipion, podria haver guanyat l’Oscar a la millor pel·lícula, fins i tot, la podrien haver convertit en un símbol de la lluita contra la masculinitat tòxica. En l’àmbit polític, però, no acabava d’interessar, ja que toca l’arrel del problema. Jane Campion recorda que el mite americà, aquella llegenda que es forja quan no es pot imprimir la veritat, es troba basat en una exaltació desmesurada de la violència masculina contra la dona. Amèrica va constituir la seva llegenda exaltant la misogínia, i el puritanisme americà no ho vol sentir. La prova palpable de la masculinitat tòxica es va produir a la mateixa cerimònia dels Oscars, quan Will Smith va mostrar la seva força per defensar la seva dona com a intocable. No ho va fer per amor, sinó atrapat per un impuls d’afirmar la seva superioritat física com a home, com a dipositari de la força. L’Acadèmia va fer veure que ni se n’assabentava i, en lloc de fer que tot trontollés, va mirar cap un altre costat i quaranta minuts més tard li van donar l’Oscar. Era el premi que rebia per haver fet, gràcies a una plantofada, que uns premis sense cap interès tornessin a estar al prime time televisiu? No va servir, la plantofada, per desemmascarar la falsa política de correcció que envolta d’hipocresia certa concepció de la convivència social?

En els darrers anys, una part substancial dels Oscars no es donen ni a les pel·lícules més innovadores ni a les que tenen més bons resultats estètics. Les valoracions es fan a partir d’un seguit de barems que tenen a veure amb unes certes quotes de correcció política mal entesa. Els Oscars han de premiar una certa quota de feminitat, de diversitat racial i exaltar la lluita contra la diferència. És cert que aquesta política serveix per corregir errors històrics com l’absència de dones directores, el menyspreu racial en el terreny de la interpretació o la dificultat que les persones discapacitades tenen per trobar el seu camí. Smith no va ser premiat per ser el millor actor, sinó per ser negre, i CODA permetia que un actor sordmut (Troy Kotsur) guanyés l’Oscar com a secundari, mentre que la pel·lícula parla d’una família de sordmuts que se senten ajudats per la seva filla que no té cap discapacitat però que vol obrir-se un camí vital. Els Oscars s’han convertit en una mena d’exaltació del cinema en valors, com si fossin una mena de miratge d’una societat modèlica que no mira la realitat, sinó només el seu propi aparador.