Els Oscars del desconcert

En un moment en què qual­se­vol fet es con­ver­teix en històric, els Oscars 2022 seran recor­dats com els de la plan­to­fada de Will Smith a Chris Rock. Si ens apar­tem, però, del rebom­bori mediàtic que ha envol­tat l’airada i vio­lenta reacció de Will Smith, pro­ba­ble­ment s’hau­ria afir­mat que si han fet història ha estat perquè han posat en evidència les dis­sonàncies d’un Hollywood que ja no sap ni quins són els seus sig­nes d’iden­ti­tat. Els guar­dons han mos­trat els efec­tes d’una indústria hollywo­o­di­ana en crisi, que sem­bla que s’aixeca des de la des­memòria obli­dant-se d’aquell temps en què als seus grans estu­dis hi havia més estre­lles que a l’uni­vers. Els Oscars 2022 són un signe d’un des­con­cert cre­a­tiu, estètic i indus­trial fruit del que podríem con­si­de­rar la des­lo­ca­lit­zació del cinema, és a dir la presència de les pel·lícules en altres ter­renys –pla­ta­for­mes, home cinema– que ja no són el seu lloc ori­gi­nari: les sales. El fet que l’Acadèmia hagi aca­bat pre­mi­ant com a millor pel·lícula una de les obres més insig­ni­fi­cants de l’any, CODA, de Sian Heder, remake d’una sen­si­blera pel·lícula fran­cesa, La família Bélier, d’Éric Lar­ti­gau, mos­tra com l’exal­tació pre­vi­si­ble d’uns bons sen­ti­ments menys­prea tota cre­a­ti­vi­tat.

En els dar­rers qua­tre anys, l’Acadèmia s’ha tro­bat amb la para­doxa que no pot pre­miar una pla­ta­forma com Net­flix encara que aquesta par­ti­cipi en el joc de les nomi­na­ci­ons. Des de Roma (2018), d’Alfonso Cuarón, fins a El poder el perro (2021), de Jane Cam­pion, han vist que si dones­sin llum verda a una pro­ducció de Net­flix alguna cosa clau es tren­ca­ria en la dinàmica del negoci audi­o­vi­sual. En les dues dar­re­res dècades, l’Acadèmia va con­si­de­rar els Oscars una mena d’apa­ra­dor d’un cert cinema de qua­li­tat allu­nyat del negoci –els block­bus­ters– que li donava ren­di­ment a taqui­lla. Les nomi­na­des eren les pel·lícules de pres­tigi que man­te­nien l’apa­rença d’una certa cre­a­ti­vi­tat. Amb l’arri­bada de les pla­ta­for­mes –i l’impacte de la pandèmia– tot això s’ha tren­cat. Les sales han dei­xat de ser l’espai cen­tral. Les pla­ta­for­mes impo­sen uns pro­duc­tes que, mol­tes vega­des, ni sin­gu­la­rit­zen, i els estu­dis fan estra­nyes ali­an­ces per enfor­tir el negoci. La llum verda a Net­flix supo­sa­ria con­so­li­dar la des­lo­ca­lit­zació abso­luta i la fi d’un vell model de negoci basat en tres potes: pro­ducció, dis­tri­bució i exhi­bició. En fer la política de l’estruç, els Oscars cons­ta­ten que viuen d’esquena a una rea­li­tat que els dol, però que marca el seu tarannà. La solució de treure’s de la màniga un film híbrid com CODA ho posa de mani­fest, men­tre que la mar­gi­nació de vells valors segurs com el West side story de Spi­el­berg mos­tra el seu des­con­cert.

El poder del perro, de Jane Cami­pion, podria haver gua­nyat l’Oscar a la millor pel·lícula, fins i tot, la podrien haver con­ver­tit en un símbol de la lluita con­tra la mas­cu­li­ni­tat tòxica. En l’àmbit polític, però, no aca­bava d’interes­sar, ja que toca l’arrel del pro­blema. Jane Cam­pion recorda que el mite ame­ricà, aque­lla lle­genda que es forja quan no es pot impri­mir la veri­tat, es troba basat en una exal­tació des­me­su­rada de la violència mas­cu­lina con­tra la dona. Amèrica va cons­ti­tuir la seva lle­genda exal­tant la misogínia, i el puri­ta­nisme ame­ricà no ho vol sen­tir. La prova pal­pa­ble de la mas­cu­li­ni­tat tòxica es va pro­duir a la mateixa cerimònia dels Oscars, quan Will Smith va mos­trar la seva força per defen­sar la seva dona com a into­ca­ble. No ho va fer per amor, sinó atra­pat per un impuls d’afir­mar la seva supe­ri­o­ri­tat física com a home, com a dipo­si­tari de la força. L’Acadèmia va fer veure que ni se n’assa­ben­tava i, en lloc de fer que tot tron­tollés, va mirar cap un altre cos­tat i qua­ranta minuts més tard li van donar l’Oscar. Era el premi que rebia per haver fet, gràcies a una plan­to­fada, que uns pre­mis sense cap interès tor­nes­sin a estar al prime time tele­vi­siu? No va ser­vir, la plan­to­fada, per desem­mas­ca­rar la falsa política de cor­recció que envolta d’hipo­cre­sia certa con­cepció de la con­vivència social?

En els dar­rers anys, una part subs­tan­cial dels Oscars no es donen ni a les pel·lícules més inno­va­do­res ni a les que tenen més bons resul­tats estètics. Les valo­ra­ci­ons es fan a par­tir d’un seguit de barems que tenen a veure amb unes cer­tes quo­tes de cor­recció política mal entesa. Els Oscars han de pre­miar una certa quota de femi­ni­tat, de diver­si­tat racial i exal­tar la lluita con­tra la diferència. És cert que aquesta política ser­veix per cor­re­gir errors històrics com l’absència de dones direc­to­res, el menys­preu racial en el ter­reny de la inter­pre­tació o la difi­cul­tat que les per­so­nes dis­ca­pa­ci­ta­des tenen per tro­bar el seu camí. Smith no va ser pre­miat per ser el millor actor, sinó per ser negre, i CODA per­me­tia que un actor sord­mut (Troy Kot­sur) guanyés l’Oscar com a secun­dari, men­tre que la pel·lícula parla d’una família de sord­muts que se sen­ten aju­dats per la seva filla que no té cap dis­ca­pa­ci­tat però que vol obrir-se un camí vital. Els Oscars s’han con­ver­tit en una mena d’exal­tació del cinema en valors, com si fos­sin una mena de miratge d’una soci­e­tat modèlica que no mira la rea­li­tat, sinó només el seu propi apa­ra­dor.