Un clàssic modern, Camins de glòria? Certament aquest és el títol més antic que segurament trobareu en aquest fil cinematogràfic per la història que estem creant en aquesta secció. Però a l’hora d’escollir, a part dels gustos personals, l’actualitat també marca el pas i, què voleu que us digui, això de la guerra a Ucraïna que tenim tan a tocar s’està fent insuportable. Per això, quan penso en una pel·lícula antimilitarista em ve al cap (i revé) Camins de glòria, pel·lícula que va ofendre tant els francesos que la van prohibir fins l’any 1975 i que aquí no vam poder veure fins a 11 anys després de la mort d’aquell senyor baixet amb bigoti que tenia “el culo blanco porque su mujer se lo lava con Ariel”, com resava aquella bonica cançó que cantàvem ben animats al pati del col·legi. En el meu cas, va ser un professor d’història de l’institut –l’estimat Joan Surroca– el que ens va portar d’excursió al cine el 1986 aconseguint el propòsit, almenys en el meu cas, que aquell al·legat antibèl·lic ens marqués d’alguna forma. A mi, per sempre més.

A qui ja havia marcat el relat abans de filmar-la va ser al director Stanley Kubrick, un cineasta que començava tot just a trepitjar fort i que gràcies a l’èxit d’Atracament perfecte (1956) se li van obrir les portes per adaptar el llibre de Humphrey Cobb que de jove tant l’havia impressionat. Va ser un actor amb arrels d’origen rus, Issur Daníelovitx Demsky, més conegut per Kirk Douglas, qui entusiasmat per la feina feta per Kubrick va lligar un contracte per produir cinc pel·lícules amb el director (espòiler: després de la segona, Espàrtac, van trencar peres).

La primera va ser aquesta, una adaptació a partir d’un guió propi conformat amb ciment armat amb la col·laboració de Jim Thompson i Calder Willingham. Estructurada en tres actes ben cohesionats, descriu les conseqüències nefastes i tràgiques que causaran les decisions egòlatres dels caps militars de l’exèrcit francès durant un episodi bèl·lic de la Primera Guerra Mundial, uns fets reals que van comportar que un regiment portés a terme l’atac suïcida contra les posicions alemanyes atrinxerades al turó de les Formigues. L’acció militar, manada a un obedient militar decent, el coronel Dax (Kirk Douglas), no només fracassa, sinó que el general ambiciós mana bombardejar les seves tropes durant la retirada i com que els seus subordinats s’hi neguen acaba convocant un consell de guerra. Les circumstàncies fan que sigui el mateix Dax qui acabi exercint d’advocat defensor en el judici militar, tan arreglat i ben lligat com saben fer alguns jutges d’aquí a tocar. Que siguin tres homes escollits a l’atzar (un d’ells a dit per un altre miserable superior que li té mania) conclou amb un judici vergonyós –més aviat una pantomima– que, malgrat que s’hi diuen quatre veritats (els discursos de Dax provoquen un nus a la gola), acaba amb l’execució dels caps de turc. “El patriotisme és l’últim refugi dels canalles”, no s’autocensura a dir Dax.

Els tràvelings per les trinxeres, que són pura meravella visual; Dax xiulant perquè els soldats surtin de les trinxeres a una mort segura; l’al·legat antibel·licista, i l’escena final conformen una pel·lícula perfecta. Insistint amb aquest final, un dels més emotius i alliçonadors que ens han regalat mai: muntat a l’estil Einseinstein, les cares dels soldats supervivents del batalló desfogant-se a la taverna amb una pobra jove alemanya obligada a sortir a l’escenari i com aquestes es van transformant quan comença a cantar, no fa més que encomanar les llàgrimes, l’emoció i els plors que ells experimenten. Com a continuació, ens torna el somriure a la cara, el mateix que expressa el personatge de Kirk Douglas, mentre observa els seus soldats des de la distància i no els vol anunciar encara la nova missió que els espera. Paternalista? Jo en diria humanista.