L’anècdota feta universalitat

El proper Saló del Còmic, ara Comic Barcelona, que recuperarà el seu format presencial del 6 al 8 de maig, dedicarà una exposició a Miguel Gallardo, mort el 21 de febrer passat. Un homenatge a un autor que des de la marginalitat del còmic underground, gestada a mitjans dels anys setanta, va arribar a ser una de les màximes referències de la historieta a Catalunya i a tot l’Estat. Va ser el primer autor que va guanyar el Premi Nacional de Còmic, un guardó concedit per la Generalitat. Fins i tot Pepe Serra, director del Museu Nacional de Catalunya, en saber de la seva mort va posar a disposició de la seva família el museu per si volien fer un acte en record seu. Sembla paradoxal que del relat urbà marginal de drogoaddictes, delinqüents i desarrelats de les histories de Makoki i La Basca –que va deixar memorables pàgines com les que s’inclouen a l’àlbum Los sueños del Niñato, en què es descriu d’una manera gràfica magistral un mono de cavall– es passés a un reconeixement tan ampli i divers.

I això sense perdre un esperit sempre rebel, un tarannà que va conservar fins a l’últim dia, com es va comprovar amb la manera com va portar els tumors cerebrals –els boniatos com els va anomenar– que el van portar a la mort. Aquesta manera de fer, fins i tot va estar present en el seu comiat, amb una desfilada que feia pensar més en una rua de carnestoltes que en un funeral, i en què el fèretre de fusta de pi va ser tret de l’urna de vidre en què se sol col·locar a la sala de vetlla perquè tots els seus companys poguessin fer un dibuix a la caixa com a darrer homenatge.

Gallardo va saber sortir de la historieta de clavagueres per oferir un treball que va obrir un camí per a la novel·la gràfica catalana, amb el seu esperit inquiet, que s’expressava tant en el concepte com en el grafisme.

Una segona vida professional es va encetar quan va voler explicar la història del seu pare, un militar republicà que mai volia parlar de les vivències passades, però que finalment es va deixar anar per la insistència del seu fill, que de les xerrades amb el pare en va treure El llarg silenci, la novel·la gràfica que va donar pas a una obra que no només donaria molta més visibilitat al treball de Gallardo, sinó que encetaria una manera de fer que ha influït moltíssim en el panorama del còmic contemporani a casa nostra: Maria i jo.

Aquesta novel·la gràfica, que va tenir una nova derivació en còmic i una pel·lícula, explicava la relació amb la seva filla autista, la Maria. Després de parlar del pare, ho feia de la filla. L’essència de la novel·la gràfica va ser plenament entesa per Gallardo, que la va projectar cap un territori que poques vegades havia visitat: el còmic, a més de relat o entreteniment, assolia amb el seu tractament el paper de guia d’aprenentatge del que era l’autisme i, des de l’anècdota personal del seu cas, exposava quines pautes de tracte es podien utilitzar per relacionar-se amb gent que patia la malaltia. Com ja havia fet amb l’underground, en què les seves històries personals de carrer i bar van esdevenir un símbol generacional, Gallardo aconseguia fer universal allò que era particular.

Des de l’undergraund fins a la novel·la gràfica, Gallardo va mostrar, tanmateix, una variada expressió del seu talent, com als Contes per explicar en un minut, amb Victoria Bermejo, dedicats a la canalla. En clau de paròdia, Perico Carambola en la cresta de la ola, amb guions d’Ignacio Vidal-Folch, en què homenatjava la Factoria Bruguera i de manera especial El reporter Tribulete, que en todas partes se mete. L’amor de Gallardo per la cultura pop contemporània es va fer ben palès en tota la seva trajectòria i són contínues les referències a l’art, al còmic i a la música. I fins i tot a la novel·la negra, amb un extraordinari Los casos de Perro Nick, un relat negre que Gallardo va pintar amb guaix, amb uns colors en què de manera formal s’apropava al pop.

En el seu camí per relatar en primera persona les seves vivències, Gallardo no va deixar fora el seu descobriment dels animals de companyia, ara coneguts com a mascotes. D’aquesta vivència també va sortir un llibre que ha esdevingut la seva obra pòstuma: El gran libro de los perros, una obra feta a quatre mans amb Karin du Croo, la seva companya durant molts anys i amb qui es va casar poc abans de morir.

El llibre, a la manera de molts dels llibres que va fer Gallardo sobre viatges seus, funciona com una mena de dietari en què va situant des de diverses perspectives la seva relació i la de Karin amb la gosseta Cala. El primer que reconeix en una de les vinyetes és que no li agradaven els gossos abans d’adoptar la Cala a mitjans del 2019. Ho diu amb vergonya, i per això es tapa la cara amb una bossa de paper amb dos forats per als ulls. No és el cas de la Karin, que de ben joveneta s’estimava amb passió els gossos, i ens dibuixa alguns dels que ha tingut a la seva vida. Es declara experta en “gossos i derivats”. Gallardo també reconeix que si no fos per la insistència d’ella potser mai haurien adoptat la gossa.

Feta la presentació, el llibre s’endinsa en una història gràfica de com els gossos s’han relacionat des de temps remots amb la raça humana. Tot seguit, els autors, per la via de la seva experiència, i també d’una manera molt gràfica, ens donen instruccions per adoptar un gos.

També prenen com a referència Maria, la filla autista de Gallardo, i ens expliquen què són els gossos d’assistència: animals que poden ajudar molt persones amb malalties i diferents trastorns. I com si es tractés d’una telebotiga, Karin i Gallardo ens mostren tot un catàleg d’estris que ajuden els animals i els seus adoptants a tenir una vida més confortable.

L’obra és, a més de didàctica, divertida i està feta amb molta estimació. Transmet positivisme. Només un moment dramàtic: el dia en què Gallardo va perdre la Cala. No hi falta l’homenatge a la ficció canina: Lassie, Milú, Scooby-Doo, Patan, Snoopy, Idèfix, D’Artacan o la Dama i el Rodamón.