L’anècdota feta universalitat

El pro­per Saló del Còmic, ara Comic Bar­ce­lona, que recu­pe­rarà el seu for­mat pre­sen­cial del 6 al 8 de maig, dedi­carà una expo­sició a Miguel Gallardo, mort el 21 de febrer pas­sat. Un home­natge a un autor que des de la mar­gi­na­li­tat del còmic under­ground, ges­tada a mit­jans dels anys setanta, va arri­bar a ser una de les màximes referències de la his­to­ri­eta a Cata­lu­nya i a tot l’Estat. Va ser el pri­mer autor que va gua­nyar el Premi Naci­o­nal de Còmic, un guardó con­ce­dit per la Gene­ra­li­tat. Fins i tot Pepe Serra, direc­tor del Museu Naci­o­nal de Cata­lu­nya, en saber de la seva mort va posar a dis­po­sició de la seva família el museu per si volien fer un acte en record seu. Sem­bla para­do­xal que del relat urbà mar­gi­nal de dro­go­ad­dic­tes, delinqüents i des­ar­re­lats de les his­to­ries de Makoki i La Basca –que va dei­xar memo­ra­bles pàgines com les que s’inclo­uen a l’àlbum Los sueños del Niñato, en què es des­criu d’una manera gràfica magis­tral un mono de cavall– es passés a un reco­nei­xe­ment tan ampli i divers.

I això sense per­dre un espe­rit sem­pre rebel, un tarannà que va con­ser­var fins a l’últim dia, com es va com­pro­var amb la manera com va por­tar els tumors cere­brals –els boni­a­tos com els va ano­me­nar– que el van por­tar a la mort. Aquesta manera de fer, fins i tot va estar pre­sent en el seu comiat, amb una des­fi­lada que feia pen­sar més en una rua de car­nes­tol­tes que en un fune­ral, i en què el fèretre de fusta de pi va ser tret de l’urna de vidre en què se sol col·locar a la sala de vet­lla perquè tots els seus com­panys pogues­sin fer un dibuix a la caixa com a dar­rer home­natge.

Gallardo va saber sor­tir de la his­to­ri­eta de cla­va­gue­res per ofe­rir un tre­ball que va obrir un camí per a la novel·la gràfica cata­lana, amb el seu espe­rit inquiet, que s’expres­sava tant en el con­cepte com en el gra­fisme.

Una segona vida pro­fes­si­o­nal es va ence­tar quan va voler expli­car la història del seu pare, un mili­tar repu­blicà que mai volia par­lar de les vivències pas­sa­des, però que final­ment es va dei­xar anar per la insistència del seu fill, que de les xer­ra­des amb el pare en va treure El llarg silenci, la novel·la gràfica que va donar pas a una obra que no només dona­ria molta més visi­bi­li­tat al tre­ball de Gallardo, sinó que ence­ta­ria una manera de fer que ha influït moltíssim en el pano­rama del còmic con­tem­po­rani a casa nos­tra: Maria i jo.

Aquesta novel·la gràfica, que va tenir una nova deri­vació en còmic i una pel·lícula, expli­cava la relació amb la seva filla autista, la Maria. Després de par­lar del pare, ho feia de la filla. L’essència de la novel·la gràfica va ser ple­na­ment entesa per Gallardo, que la va pro­jec­tar cap un ter­ri­tori que poques vega­des havia visi­tat: el còmic, a més de relat o entre­te­ni­ment, asso­lia amb el seu trac­ta­ment el paper de guia d’apre­nen­tatge del que era l’autisme i, des de l’anècdota per­so­nal del seu cas, expo­sava qui­nes pau­tes de tracte es podien uti­lit­zar per rela­ci­o­nar-se amb gent que patia la malal­tia. Com ja havia fet amb l’under­ground, en què les seves històries per­so­nals de car­rer i bar van esde­ve­nir un símbol gene­ra­ci­o­nal, Gallardo acon­se­guia fer uni­ver­sal allò que era par­ti­cu­lar.

Des de l’under­graund fins a la novel·la gràfica, Gallardo va mos­trar, tan­ma­teix, una vari­ada expressió del seu talent, com als Con­tes per expli­car en un minut, amb Vic­to­ria Ber­mejo, dedi­cats a la cana­lla. En clau de paròdia, Perico Caram­bola en la cresta de la ola, amb guions d’Igna­cio Vidal-Folch, en què home­nat­java la Fac­to­ria Bru­guera i de manera espe­cial El repor­ter Tri­bu­lete, que en todas par­tes se mete. L’amor de Gallardo per la cul­tura pop con­tem­porània es va fer ben palès en tota la seva tra­jectòria i són contínues les referències a l’art, al còmic i a la música. I fins i tot a la novel·la negra, amb un extra­or­di­nari Los casos de Perro Nick, un relat negre que Gallardo va pin­tar amb guaix, amb uns colors en què de manera for­mal s’apro­pava al pop.

En el seu camí per rela­tar en pri­mera per­sona les seves vivències, Gallardo no va dei­xar fora el seu des­co­bri­ment dels ani­mals de com­pa­nyia, ara cone­guts com a mas­co­tes. D’aquesta vivència també va sor­tir un lli­bre que ha esde­vin­gut la seva obra pòstuma: El gran libro de los per­ros, una obra feta a qua­tre mans amb Karin du Croo, la seva com­pa­nya durant molts anys i amb qui es va casar poc abans de morir.

El lli­bre, a la manera de molts dels lli­bres que va fer Gallardo sobre viat­ges seus, fun­ci­ona com una mena de die­tari en què va situ­ant des de diver­ses pers­pec­ti­ves la seva relació i la de Karin amb la gos­seta Cala. El pri­mer que reco­neix en una de les vinye­tes és que no li agra­da­ven els gos­sos abans d’adop­tar la Cala a mit­jans del 2019. Ho diu amb ver­go­nya, i per això es tapa la cara amb una bossa de paper amb dos forats per als ulls. No és el cas de la Karin, que de ben jove­neta s’esti­mava amb passió els gos­sos, i ens dibuixa alguns dels que ha tin­gut a la seva vida. Es declara experta en “gos­sos i deri­vats”. Gallardo també reco­neix que si no fos per la insistència d’ella pot­ser mai hau­rien adop­tat la gossa.

Feta la pre­sen­tació, el lli­bre s’endinsa en una història gràfica de com els gos­sos s’han rela­ci­o­nat des de temps remots amb la raça humana. Tot seguit, els autors, per la via de la seva experiència, i també d’una manera molt gràfica, ens donen ins­truc­ci­ons per adop­tar un gos.

També pre­nen com a referència Maria, la filla autista de Gallardo, i ens expli­quen què són els gos­sos d’assistència: ani­mals que poden aju­dar molt per­so­nes amb malal­ties i dife­rents tras­torns. I com si es tractés d’una tele­bo­tiga, Karin i Gallardo ens mos­tren tot un catàleg d’estris que aju­den els ani­mals i els seus adop­tants a tenir una vida més con­for­ta­ble.

L’obra és, a més de didàctica, diver­tida i està feta amb molta esti­mació. Trans­met posi­ti­visme. Només un moment dramàtic: el dia en què Gallardo va per­dre la Cala. No hi falta l’home­natge a la ficció canina: Las­sie, Milú, Sco­oby-Doo, Patan, Sno­opy, Idèfix, D’Arta­can o la Dama i el Rodamón.