MÉS ENLLÀ DE LA VENJANÇA O EL SOMNI

Peter Handke sempre ha estat un dels millors cronistes de la solitud de l’home contemporani. També de l’estupefacció que el poeta pot sentir davant la societat hostil. Ell ho ha patit de totes les maneres possibles des dels seus inicis, quan era un jove dramaturg i s’hi enfrontava amb l’explícit Insults al públic, un clàssic del teatre de resposta. Durant anys va ser un autor de culte, respectat i admirat per molts esnobs que després li van girar l’esquena. De mare eslovena radicada a Àustria, la seva família va trobar el desgavell de la Segona Guerra Mundial i les seves conseqüències. Handke va trepitjar una de les perilloses mines que van sembrar els Balcans donant opinió sobre qüestions que coneixia millor que tots els que no callen. Producte d’aquesta llibertat de pensament va patir una persecució que arribaria al zenit quan l’Acadèmia Sueca li va rescabalar el prestigi atorgant-li el Premi Nobel del 2019. Com va passar amb Günter Grass, Handke va tornar a servir d’esquer per a determinat tipus de premsa porqueria. I la seva última novel·la, La segona espasa, amb traducció d’Anna Montané, podria ser la crònica d’una venjança de ficció sobre acusacions que li van fer a la seva mare pel fet d’haver aplaudit l’annexió del seu país a Alemanya. Acusació inventada o fruit de tota la merda que li han llançat, Handke va decidir una venjança literària.

La segona espasa m’ha recordat els millors moments del narrador austríac, especialment el que va gestar Carta breu per a un llarg adeu o les incursions en algunes de les pel·lícules de Wenders. Una persecució gairebé detectivesca mentre s’interroga sobre ell mateix. Així comença: “Així doncs, aquesta és la cara d’un venjador!” Coneixíem la mare de Handke, per l’impressionant obra epistolar Desgràcia indesitjada, una de les grans elegies en prosa que s’han escrit sobre la pèrdua. L’argument de La segona espasa explica la situació del protagonista després del seu retorn a París. Ha passat molt de temps fora i un dels seus desitjos és fer justícia, una mica d’acció directa contra la persona que ha difamat algú que ja no pot defensar-se: “Jo no m’havia fixat cap mena de pla. Havia de succeir. D’altra banda: n’hi havia un, un pla. Però aquest pla no era meu.” El relat desemboca, a la manera goethiana, en una de les típiques excursions de Handke, en la línia del seu vagareig. Amb moments epifànics, com no podia ser d’una altra manera, i acompanyat de Blaise Pascal, Simenon o Proust: “Després devia adormir-me. Vaig somniar. Vaig tenir un somni com no n’havia tingut cap des dels anys joves: el vaig veure com una cosa tan real: la realitat en estat de vigília, fins i tot estant extremadament despert...” Aquesta és una de les claus precisament de la seva obra: somni, ficció, realitat, desig i camí sense aturar-se. Més enllà de les crítiques i les injúries, l’obra de Peter Handke és manté plena com un bosc i, en aquesta nouvelle, de manera fresca.