Gavaldà: viure les cançons

“Sem­pre tinc una cançó al cap i tot ho iden­ti­fico amb la música”, diu Lluís Gavaldà per telèfon des de casa seva, a Angla­terra, on està nevant men­tre par­lem del seu últim lli­bre, Sona la cançó, en què parla de sei­xanta cançons que li agra­den d’altres grups i solis­tes, però sobre­tot de la seva pròpia vida vista a través d’aques­tes cançons. “No he triat coses rares ni des­co­ne­gu­des per fer-me l’enrot­llat. És un tria molt eclèctica que em ser­veix per reme­mo­rar moments de la meva pròpia història: els pri­mers con­certs, les cas­sets dels pares... Els angle­sos han fet molt aquest tipus de lli­bre, a mig camí entre la memòria musi­cal i l’auto­bi­o­gra­fia. De fet, quan Rosa dels Vents em va encar­re­gar el lli­bre, la idea no era que escrigués sobre mi, sinó sobre cançons que m’agra­den, però quan m’hi vaig posar vaig veure que mol­tes de les cançons les tri­ava per motius extra­mu­si­cals, i aca­bava sem­pre par­lant de mi a través de les cançons”, explica Gavaldà, que el 15 d’abril, Diven­dres Sant, farà 59 anys i en fa 36 que fa car­rera amb el seu grup, Els Pets. De fet, la banda de Cons­tantí està a punt de publi­car un nou disc, titu­lat 1963: l’any en què van néixer Joan Reig, Falín Cáceres i Gavaldà, els tres fun­da­dors encara en actiu. L’any també del pri­mer disc de The Beat­les, Ple­ase Ple­ase Me. Els qua­tre de Liver­pool són els únics que repe­tei­xen i, per tri­pli­cat, en la tria de Gavaldà. Ha selec­ci­o­nat, per exem­ple, Gol­den slum­bers, d’Abbey Road, per defen­sar la geni­a­li­tat de McCart­ney davant l’into­ca­ble Len­non.

“Jo no soc gens músic, ni tinc una espe­cial habi­li­tat per fer cançons. Soc més escol­ta­dor de música que no pas músic. Amb els anys m’he ado­nat que totes les cançons que he fet són cançons que m’agra­den d’altres pas­sa­des per la Ther­mo­mix. Però soc dels que pen­sen que, si copies els bons, tens tot el perdó de Déu”, argu­menta aquest melòman incu­ra­ble, que escolta música amb tots els for­mats que té a l’abast: dis­cos de vinil i CD són encara com­pa­ti­bles amb les pla­ta­for­mes digi­tals en els seus hàbits dia­ris de con­sum musi­cal sense gai­res pre­ju­dics.

Com ha dit abans el can­tant d’Els Pets, la seva selecció és real­ment vari­ada: comença amb Los Sírex i segueix amb Ella Fitz­ge­rald, Roberto Car­los (El gato que está triste y azul), King Crim­son, Joan Manuel Ser­rat (Helena), Deep Pur­ple, Clau­dio Bagli­oni, Sisa, ABBA, Springs­teen, Ia & Batiste, Elton John, David Bowie, The Smiths, Sina­tra, Keith Jar­rett, Wilco, Debussy o Ramo­nes. Del quar­tet nova­iorquès que va inven­tar el punk, Gavaldà en fa una aposta curi­osa, la cançó Ques­ti­o­ningly, del seu quart àlbum, Road to ruin (1978), que no consta entre les més popu­lars del cançoner ramonià. La cançó en qüestió li ser­veix a Gavaldà per reme­mo­rar una curi­osa tro­bada noc­turna amb Joey Ramone “en un antre del Bowery, a Nova York”. Tot i que reco­neix que no és gens mitòman i que no li agrada asset­jar cap artista, aquell dia no va poder evi­tar fer una excepció i va seguir el llar­ga­rut Joey fins la barra, on li va tocar l’esquena i tot ple­gat va aca­bar amb un tímid “I’m sorry”. “No m’ha agra­dat mai conèixer els meus ídols per por de tenir una decepció. Ho sé per experiència pròpia: soc avor­rit, esquerp i rar.”

A la selecció de Gavaldà des­taca, per exem­ple, la presència de la pre­ci­osa Els cot­xes et refre­guen al pas­sar, gra­vada fa trenta anys pels igua­la­dins U-tòpics, que en aquell moment com­par­tien dis­cogràfica amb Els Pets. “És una manera de rei­vin­di­car grups que no van tenir tanta reper­cussió al mig de l’allau de ban­des que van sor­gir en aquells anys al vol­tant del feno­men del rock català. A més, aquesta és una gran cançó que mos­tra molt bé els estralls de l’heroïna, i en aque­lla època nosal­tres els vivíem molt de prop al camp de Tar­ra­gona.”

El mateix Gavaldà reco­neix al lli­bre que la prin­ci­pal man­cança que hi troba, en la seva selecció, és l’escassa presència feme­nina, i ho comenta jus­ta­ment quan parla de Brass in pocket, dels Pre­ten­ders, el grup de Chris­sie Hynde. “Escri­vint el lli­bre m’he ado­nat de la poca quan­ti­tat de dones que hi ha en els pri­mers vint anys de la meva vida com a oient. En gene­ral, això es comença a cor­re­gir una mica a par­tir del punk, d’on surt Chris­sie Hynde, i crec que actu­al­ment la immensa majo­ria de les pro­pos­tes musi­cals més interes­sants estan fetes per dones.” A part d’aquesta man­cança ja cor­re­gida, poques con­clu­si­ons sobre els gus­tos musi­cals de Gavaldà: “No he anat mirant les pro­por­ci­ons de gèneres, però suposo que pre­do­mina el que més m’agrada: el pop de gui­tar­res, amb bones melo­dies”, con­clou.

Devo­ra­dor de lli­bres musi­cals –reco­mana el Diary of a Rock ’n’ Roll Star de Ian Hun­ter, però també, per diver­ti­des, les bio­gra­fies de Mötley Crüe i Ozzy Osbourne, i l’impres­cin­di­ble Yeah! Yeah! Yeah!, de Bob Stan­ley (Saint Eti­enne)–, Gavaldà està con­tent de la reper­cussió del seu lli­bre, que ha arri­bat a la segona edició. “La gent se l’ha fet seu. I jo m’ho he pas­sat tan bé escri­vint-lo que només per això ja n’estic més que satis­fet.”