Obertura sense òpera

L’acte es va fer coin­ci­dir amb el diu­menge de Pas­qua de Resur­recció, que repre­sen­tava el tret de sor­tida de la tem­po­rada tea­tral i operística. Aquell dia, la ciu­tat es va ves­tir de gala. La façana del tea­tre es va il·lumi­nar amb atxes de cera i des d’hores abans de l’estrena una banda mili­tar va tocar peces al davant de l’edi­fici. L’expec­tació va ser con­si­de­ra­ble. Tot i que el nou equi­pa­ment només tenia capa­ci­tat per a 3.500 pla­ces, s’hi van enca­bir més de 4.000 espec­ta­dors. La pri­mera funció va tenir una vocació emi­nent­ment filantròpica. La premsa de l’època des­ta­cava que l’empresa pro­mo­tora “no havia dub­tat ni un moment [...] a des­ti­nar part del pro­ducte de la pri­mera funció a aju­dar els pobres de la Casa de la Cari­tat”. A banda d’això, al vestíbul del tea­tre es va col·locar una safata per tal que els assis­tents pogues­sin com­ple­tar la donació. La mag­ni­ficència de l’edi­fici va dei­xar tot­hom boca­ba­dat. Algun cro­nista no va voler dei­xar de remar­car que “les deco­ra­ci­ons van pro­vo­car un gran efecte i només la cor­tina que ser­veix de teló de boca no va merèixer l’apro­vació unànime dels con­cur­rents”.

Amb el pas dels anys, el Liceu es con­ver­ti­ria en un refe­rent de l’òpera. Però, para­do­xal­ment, en aque­lla pri­mera funció no es va pro­gra­mar cap peça lírica i sí una bar­reja de gèneres ben diver­sos, molt d’acord amb els gus­tos de l’època. La pri­mera peça era una sim­fo­nia del mes­tre Mel­cior Gomis, un com­po­si­tor valencià que la premsa no va tenir gai­res manies a pre­sen­tar com “el malau­rat català Gomis”. Tot seguit, es va repre­sen­tar un drama romàntic de Ven­tura, Don Fer­nando el de Ante­quera. Es trac­tava d’una peça edi­tada a Madrid, però que es va estre­nar en aque­lla jor­nada. L’obra res­se­guia la història del “rei esco­llit per al tan ano­me­nat par­la­ment de Casp”; i donava per bona la suc­cessió de la dinas­tia cas­te­llana dels Trastàmara, contrària­ment a allò que defen­sa­ria amb el pas dels anys la his­to­ri­o­gra­fia cata­lana romàntica. En rea­li­tat, molt més que la com­po­sició, bas­tant medi­o­cre, el prin­ci­pal atrac­tiu per al públic era la presència d’alguns actors d’ano­me­nada, com ara Car­los Latorre i Bárbara Lama­drid. A més a més, el tea­tre era exces­si­va­ment gran per repre­sen­tar-hi una obra de tea­tre i “aquesta gran­di­o­si­tat pro­vo­cava que les parau­les dels actors no fos­sin ben ente­ses, segons el que van dir la majo­ria dels espec­ta­dors”. La sen­sació d’alguns cro­nis­tes, doncs, era que el públic havia estat més pen­dent de con­tem­plar els ele­ments deco­ra­tius de la sala i d’aten­dre les nenes que rega­la­ven rams de flors a les senyo­res i ver­sos impre­sos –de Víctor Bala­guer– als senyors, que no pas d’allò que succeïa a l’esce­nari.

Després del drama de Ven­tura de la Veda va arri­bar el torn del ball La Rondeña, de Josep Jurch, com­po­si­tor català i pri­mer cla­ri­net de la nova orques­tra del Liceu. També es va tocar una ober­tura no inclosa en el pro­grama; i, com a clo­enda, una can­tata ita­li­ana, Il regio imene, al·lusiva al casa­ment d’Isa­bel II amb Fran­cesc d’Assís de Borbó, cele­brat l’any ante­rior. La idea dels orga­nit­za­dors era “ofe­rir un tes­ti­moni d’amor i res­pecte a la reina, el nom de la qual porta el Liceu”, per bé que el casa­ment de la reina amb el seu nebot, a qui ano­me­nava des­pec­ti­va­ment Paquita, havia estat més aviat des­a­for­tu­nat.

El crític que es va fer ressò de la funció des del Dia­rio de Bar­ce­lona apro­fi­tava l’estrena de la can­tata d’Obi­ols per asse­gu­rar que el tea­tre dona­ria pro­tecció als “artis­tes músics espa­nyols” i que hi tin­dria aco­llida “l’òpera naci­o­nal”, una mos­tra de l’intens debat que es vivia en aquells anys entre el naci­o­na­lisme romàntic i l’òptica esta­ta­lista. Durant tot el mes d’abril es van pro­gra­mar ses­si­ons diàries en què es bar­re­java el tea­tre i el ball, que feien les delícies dels espec­ta­dors. No seria fins al 17 d’abril que s’estre­na­ria la pri­mera òpera, Anna Bolena, de Doni­zetti, pro­ta­go­nit­zada per la soprano Manu­ela Rossi-Cac­cia. No es trac­tava d’una nove­tat, perquè ja havia estat estre­nada anys enrere al Tea­tre de la Santa Creu, però va ser­vir per ence­tar una llarga tra­jectòria vin­cu­lada a l’òpera.