Obertura sense òpera

L’acte es va fer coincidir amb el diumenge de Pasqua de Resurrecció, que representava el tret de sortida de la temporada teatral i operística. Aquell dia, la ciutat es va vestir de gala. La façana del teatre es va il·luminar amb atxes de cera i des d’hores abans de l’estrena una banda militar va tocar peces al davant de l’edifici. L’expectació va ser considerable. Tot i que el nou equipament només tenia capacitat per a 3.500 places, s’hi van encabir més de 4.000 espectadors. La primera funció va tenir una vocació eminentment filantròpica. La premsa de l’època destacava que l’empresa promotora “no havia dubtat ni un moment [...] a destinar part del producte de la primera funció a ajudar els pobres de la Casa de la Caritat”. A banda d’això, al vestíbul del teatre es va col·locar una safata per tal que els assistents poguessin completar la donació. La magnificència de l’edifici va deixar tothom bocabadat. Algun cronista no va voler deixar de remarcar que “les decoracions van provocar un gran efecte i només la cortina que serveix de teló de boca no va merèixer l’aprovació unànime dels concurrents”.

Amb el pas dels anys, el Liceu es convertiria en un referent de l’òpera. Però, paradoxalment, en aquella primera funció no es va programar cap peça lírica i sí una barreja de gèneres ben diversos, molt d’acord amb els gustos de l’època. La primera peça era una simfonia del mestre Melcior Gomis, un compositor valencià que la premsa no va tenir gaires manies a presentar com “el malaurat català Gomis”. Tot seguit, es va representar un drama romàntic de Ventura, Don Fernando el de Antequera. Es tractava d’una peça editada a Madrid, però que es va estrenar en aquella jornada. L’obra resseguia la història del “rei escollit per al tan anomenat parlament de Casp”; i donava per bona la successió de la dinastia castellana dels Trastàmara, contràriament a allò que defensaria amb el pas dels anys la historiografia catalana romàntica. En realitat, molt més que la composició, bastant mediocre, el principal atractiu per al públic era la presència d’alguns actors d’anomenada, com ara Carlos Latorre i Bárbara Lamadrid. A més a més, el teatre era excessivament gran per representar-hi una obra de teatre i “aquesta grandiositat provocava que les paraules dels actors no fossin ben enteses, segons el que van dir la majoria dels espectadors”. La sensació d’alguns cronistes, doncs, era que el públic havia estat més pendent de contemplar els elements decoratius de la sala i d’atendre les nenes que regalaven rams de flors a les senyores i versos impresos –de Víctor Balaguer– als senyors, que no pas d’allò que succeïa a l’escenari.

Després del drama de Ventura de la Veda va arribar el torn del ball La Rondeña, de Josep Jurch, compositor català i primer clarinet de la nova orquestra del Liceu. També es va tocar una obertura no inclosa en el programa; i, com a cloenda, una cantata italiana, Il regio imene, al·lusiva al casament d’Isabel II amb Francesc d’Assís de Borbó, celebrat l’any anterior. La idea dels organitzadors era “oferir un testimoni d’amor i respecte a la reina, el nom de la qual porta el Liceu”, per bé que el casament de la reina amb el seu nebot, a qui anomenava despectivament Paquita, havia estat més aviat desafortunat.

El crític que es va fer ressò de la funció des del Diario de Barcelona aprofitava l’estrena de la cantata d’Obiols per assegurar que el teatre donaria protecció als “artistes músics espanyols” i que hi tindria acollida “l’òpera nacional”, una mostra de l’intens debat que es vivia en aquells anys entre el nacionalisme romàntic i l’òptica estatalista. Durant tot el mes d’abril es van programar sessions diàries en què es barrejava el teatre i el ball, que feien les delícies dels espectadors. No seria fins al 17 d’abril que s’estrenaria la primera òpera, Anna Bolena, de Donizetti, protagonitzada per la soprano Manuela Rossi-Caccia. No es tractava d’una novetat, perquè ja havia estat estrenada anys enrere al Teatre de la Santa Creu, però va servir per encetar una llarga trajectòria vinculada a l’òpera.