Un camí d’obstacles

Més enllà de les difi­cul­tats econòmiques, el Liceu ha estat a punt de des­a­parèixer en diver­ses oca­si­ons. I, durant els seus 175 anys d’existència, ha vis­cut de tot: tras­bal­sos polítics, atemp­tats i fins a dos incen­dis. El pri­mer de tot es va pro­duir la nit del 9 d’abril del 1861, poc abans de l’inici de la repre­sen­tació de la comèdia For­tuna con­tra for­tuna, de Tomàs Rodríguez Rubí. El foc es va ori­gi­nar al magat­zem de la sas­tre­ria, situat al quart pis, i es va esten­dre ràpida­ment. Del tea­tre només en van que­dar les qua­tre parets, tal com es pot com­pro­var en els gra­vats que van aparèixer a la premsa de l’època. Mal­grat el tras­bals pro­vo­cat, la recons­trucció es va començar a ordir de forma imme­di­ata. L’endemà mateix es va reu­nir la junta de pro­pi­e­ta­ris per pla­ni­fi­car les fei­nes de recons­trucció. Els impul­sors, car­re­gats de bona fe, van dema­nar el suport econòmic d’Isa­bel II, a qui anava dedi­cat el tea­tre, però el govern d’ales­ho­res va con­tes­tar que s’havien esgo­tat els fons des­ti­nats a “cala­mi­tats públi­ques” i només es va poder arren­car una exempció de la con­tri­bució per al període de les obres. Com si es tractés d’una rebel·lió de la pro­vidència, amb motiu de la Revo­lució de Setem­bre del 1868, quan els Bor­bons van ser fora­gi­tats, el bust de la reina que pre­si­dia l’escala del tea­tre va anar a parar al fons del mar després que la corona i la cara fos­sin esber­la­des a cops de mar­tell. El van recu­pe­rar més tard, però ja no va tor­nar al seu emplaçament ori­gi­nal. El Liceu va aban­do­nar defi­ni­ti­va­ment la seva vene­ració isa­be­lina; i fins i tot es va apro­fi­tar el Saló dels Miralls per pro­cla­mar-hi la República Fede­ral.

Els anys de la Res­tau­ració, des del 1875 fins al 1923, van com­por­tar un període de rela­tiva esta­bi­li­tat, durant la qual el Liceu es va asso­ciar, cada vegada més, a una bur­ge­sia molt més interes­sada en l’osten­tació de les llot­ges que no pas en l’espec­ta­cle que s’ofe­ria al damunt de l’esce­nari. El punt cul­mi­nant d’aquesta etapa d’exal­tació bur­gesa es va pro­duir l’1 d’abril del 1888, quan l’equi­pa­ment es va con­ver­tir en un dels apa­ra­dors de la inau­gu­ració de l’Expo­sició Uni­ver­sal del 1888. Aquell dia, la reina mare, Maria Cris­tina; els ducs d’Edim­burg, i altres mem­bres de les famílies reials euro­pees van col·lap­sar les llot­ges del Gran Tea­tre per assis­tir a la repre­sen­tació de La Gio­conda.

Pocs anys després, con­cre­ta­ment el 1893, el Liceu es con­ver­ti­ria en l’esce­nari d’un fet luctuós, un dels atemp­tats anar­quis­tes que sac­se­ja­ven periòdica­ment la “ciu­tat de les bom­bes”. Poc després de començar el segon acte de l’òpera Gugli­elmo Tell, de Ros­sini, l’anar­quista Sal­va­dor Franch va llançar dues bom­bes Orsini des del cinquè pis. L’una va caure a la falda del cadàver de Neus Car­de­llach i no va arri­bar a escla­tar. Però l’altra va impac­tar damunt del res­pat­ller de la butaca 24 de la fila 13 i va pro­vo­car 20 morts. El dal­ta­baix va ser con­si­de­ra­ble i va pro­vo­car, de retruc, el tan­ca­ment d’altres locals de la ciu­tat. El poeta Joan Mara­gall, que era al tea­tre aque­lla nit, va vati­ci­nar: “Comença a pas­sar lo agut de la impressió de la bomba del Liceu, però ha dei­xat senyal. No sé si el Liceu tor­narà a ser mai més lo que era.” El poeta es va equi­vo­car. I, afor­tu­na­da­ment, el Liceu va repren­dre la seva acti­vi­tat pocs mesos després amb la nove­tat de L’amico Fritz, de Mas­cagni.

A par­tir d’ales­ho­res i fins al 1936, el Liceu va viure un període d’esplen­dor, amb l’ascens del wag­ne­risme i les nove­tats de la jove escola ita­li­ana; però també amb l’entrada dels rus­sos, que va tenir el seu moment cul­mi­nant el 1913, amb l’estrena de Par­si­fal. Però va escla­tar la guerra i el Liceu va viure una etapa plena d’incer­te­ses. Nou dies després, el govern de la Gene­ra­li­tat va decre­tar la con­fis­cació de l’edi­fici, que va pas­sar a ano­me­nar-se Tea­tre Naci­o­nal de Cata­lu­nya. La mesura va per­me­tre pre­ser­var l’edi­fici, però el va man­te­nir al marge de la seva acti­vi­tat tra­di­ci­o­nal, cir­cums­tan­ci­al­ment tras­lla­dada al Tívoli. El Liceu, per la seva banda, es va con­ver­tir en l’esce­nari d’actes polítics i ins­ti­tu­ci­o­nals que, amb el pas dels mesos, es con­ver­ti­rien, cada vegada més, en un drama polític i humà. No va ser fins al 1938 que es va repren­dre l’acti­vi­tat lírica, si bé se cen­su­ra­ren els autors ita­li­ans i ale­manys. El 24 de gener del 1939 hi havia pro­gra­mada una Car­men can­tada en cas­tellà, però no es va poder arri­bar a repre­sen­tar per l’entrada de les tro­pes fran­quis­tes.

Els anys de la post­guerra tam­poc van ser plàcids, però molt més pels des­a­cords entre l’empre­sari i la soci­e­tat de pro­pi­e­ta­ris que no pas per altres fac­tors exògens. Els anys de la Tran­sició també van ser com­pli­cats i el públic deser­tava men­tre la salut econòmica de l’empresa empit­jo­rava de forma osten­si­ble, fins al punt que el 1981 es creà el Con­sorci del Gran Tea­tre del Liceu, que com­portà l’entrada del capi­tal públic i un nou model de gestió. Però la història encara tenia reser­vat un nou ensurt. El 31 de gener del 1994, una pluja de gus­pi­res pro­vo­cada per uns sol­da­dors que tre­ba­lla­ven a l’esce­nari va pro­vo­car un incendi que va des­truir nova­ment l’edi­fici. La soprano Victòria dels Àngels va decla­rar que se sen­tia “hor­ro­rit­zada davant aquest foc impla­ca­ble que ha devo­rat la cul­tura, les nos­tres emo­ci­ons i els nos­tres records”. De les cen­dres, però, en va res­sor­gir un nou Liceu pràcti­ca­ment nou. I també van fer-ho la cul­tura, les emo­ci­ons i els records.