Un camí d’obstacles

Més enllà de les dificultats econòmiques, el Liceu ha estat a punt de desaparèixer en diverses ocasions. I, durant els seus 175 anys d’existència, ha viscut de tot: trasbalsos polítics, atemptats i fins a dos incendis. El primer de tot es va produir la nit del 9 d’abril del 1861, poc abans de l’inici de la representació de la comèdia Fortuna contra fortuna, de Tomàs Rodríguez Rubí. El foc es va originar al magatzem de la sastreria, situat al quart pis, i es va estendre ràpidament. Del teatre només en van quedar les quatre parets, tal com es pot comprovar en els gravats que van aparèixer a la premsa de l’època. Malgrat el trasbals provocat, la reconstrucció es va començar a ordir de forma immediata. L’endemà mateix es va reunir la junta de propietaris per planificar les feines de reconstrucció. Els impulsors, carregats de bona fe, van demanar el suport econòmic d’Isabel II, a qui anava dedicat el teatre, però el govern d’aleshores va contestar que s’havien esgotat els fons destinats a “calamitats públiques” i només es va poder arrencar una exempció de la contribució per al període de les obres. Com si es tractés d’una rebel·lió de la providència, amb motiu de la Revolució de Setembre del 1868, quan els Borbons van ser foragitats, el bust de la reina que presidia l’escala del teatre va anar a parar al fons del mar després que la corona i la cara fossin esberlades a cops de martell. El van recuperar més tard, però ja no va tornar al seu emplaçament original. El Liceu va abandonar definitivament la seva veneració isabelina; i fins i tot es va aprofitar el Saló dels Miralls per proclamar-hi la República Federal.

Els anys de la Restauració, des del 1875 fins al 1923, van comportar un període de relativa estabilitat, durant la qual el Liceu es va associar, cada vegada més, a una burgesia molt més interessada en l’ostentació de les llotges que no pas en l’espectacle que s’oferia al damunt de l’escenari. El punt culminant d’aquesta etapa d’exaltació burgesa es va produir l’1 d’abril del 1888, quan l’equipament es va convertir en un dels aparadors de la inauguració de l’Exposició Universal del 1888. Aquell dia, la reina mare, Maria Cristina; els ducs d’Edimburg, i altres membres de les famílies reials europees van col·lapsar les llotges del Gran Teatre per assistir a la representació de La Gioconda.

Pocs anys després, concretament el 1893, el Liceu es convertiria en l’escenari d’un fet luctuós, un dels atemptats anarquistes que sacsejaven periòdicament la “ciutat de les bombes”. Poc després de començar el segon acte de l’òpera Guglielmo Tell, de Rossini, l’anarquista Salvador Franch va llançar dues bombes Orsini des del cinquè pis. L’una va caure a la falda del cadàver de Neus Cardellach i no va arribar a esclatar. Però l’altra va impactar damunt del respatller de la butaca 24 de la fila 13 i va provocar 20 morts. El daltabaix va ser considerable i va provocar, de retruc, el tancament d’altres locals de la ciutat. El poeta Joan Maragall, que era al teatre aquella nit, va vaticinar: “Comença a passar lo agut de la impressió de la bomba del Liceu, però ha deixat senyal. No sé si el Liceu tornarà a ser mai més lo que era.” El poeta es va equivocar. I, afortunadament, el Liceu va reprendre la seva activitat pocs mesos després amb la novetat de L’amico Fritz, de Mascagni.

A partir d’aleshores i fins al 1936, el Liceu va viure un període d’esplendor, amb l’ascens del wagnerisme i les novetats de la jove escola italiana; però també amb l’entrada dels russos, que va tenir el seu moment culminant el 1913, amb l’estrena de Parsifal. Però va esclatar la guerra i el Liceu va viure una etapa plena d’incerteses. Nou dies després, el govern de la Generalitat va decretar la confiscació de l’edifici, que va passar a anomenar-se Teatre Nacional de Catalunya. La mesura va permetre preservar l’edifici, però el va mantenir al marge de la seva activitat tradicional, circumstancialment traslladada al Tívoli. El Liceu, per la seva banda, es va convertir en l’escenari d’actes polítics i institucionals que, amb el pas dels mesos, es convertirien, cada vegada més, en un drama polític i humà. No va ser fins al 1938 que es va reprendre l’activitat lírica, si bé se censuraren els autors italians i alemanys. El 24 de gener del 1939 hi havia programada una Carmen cantada en castellà, però no es va poder arribar a representar per l’entrada de les tropes franquistes.

Els anys de la postguerra tampoc van ser plàcids, però molt més pels desacords entre l’empresari i la societat de propietaris que no pas per altres factors exògens. Els anys de la Transició també van ser complicats i el públic desertava mentre la salut econòmica de l’empresa empitjorava de forma ostensible, fins al punt que el 1981 es creà el Consorci del Gran Teatre del Liceu, que comportà l’entrada del capital públic i un nou model de gestió. Però la història encara tenia reservat un nou ensurt. El 31 de gener del 1994, una pluja de guspires provocada per uns soldadors que treballaven a l’escenari va provocar un incendi que va destruir novament l’edifici. La soprano Victòria dels Àngels va declarar que se sentia “horroritzada davant aquest foc implacable que ha devorat la cultura, les nostres emocions i els nostres records”. De les cendres, però, en va ressorgir un nou Liceu pràcticament nou. I també van fer-ho la cultura, les emocions i els records.