De Wagner a Turandot

“L’ober­tura de l’enorme Tea­tre del Liceu és un esde­ve­ni­ment que, a més a més de fer època en els annals de Bar­ce­lona, augura un fala­guer per­vin­dre per a l’art líric-dramàtic.” Aquest vati­cini va aparèixer en una crònica publi­cada al Diari de Bar­ce­lona, el prin­ci­pal rota­tiu de la capi­tal cata­lana, el 6 d’abril del 1847, dos dies després de la inau­gu­ració del Tea­tre del Liceu. Mal­grat tot, els ini­cis no van ser gens sen­zills. Durant els pri­mer anys, el Liceu va haver de com­pe­tir amb el vell Tea­tre de la Santa Creu, que es con­si­de­rava el dipo­si­tari de la tra­dició lírica de Bar­ce­lona i que acon­se­guia con­trac­tar can­tants de fama vetats per al nou. La riva­li­tat fins i tot va ins­pi­rar una obra de Fre­de­ric Soler (Pitarra) titu­lada Liceístas y cru­za­dos. L’incendi del 1861 encara con­tribuí més a difi­cul­tar més la con­so­li­dació del Liceu, però a poc a poc es va fer ressò dels gus­tos d’una bur­ge­sia que anava a lluir la seva posició domi­nant. A poc a poc, també, el Liceu s’anava espe­ci­a­lit­zant en l’òpera, amb una presència des­ta­cada d’autors ita­li­ans com ara Bellini, Doni­zetti i Verdi, i s’ana­ven ban­de­jant altres acti­vi­tats escèniques que no glo­ri­fi­ques­sin la dansa o el cant, excepció feta dels con­certs.

El de març del 1883 repre­senta una fita a recor­dar en la història musi­cal del Liceu. Aquell dia es va estre­nar Lohen­grin, la pri­mera obra de Wag­ner. Tot i que s’havia estre­nat al Prin­ci­pal just un any abans, aque­lla repre­sen­tació va sem­brar la lla­vor del wag­ne­risme. Després de l’ensurt pro­vo­cat per l’atemp­tat anar­quista del 1893, la riva­li­tat entre wag­ne­ri­ans ita­li­ans va pros­se­guir amb força. A l’estrena de Manon Les­caut, de Puc­cini (1896), i La bohème, de Puc­cini (1898), van suc­ceir La valquíria (1899) i Tris­tany i Isolda la tem­po­rada d’hivern següent. La repre­sen­tació de La valquíria va anar acom­pa­nyada d’una esce­no­gra­fia excep­ci­o­nal, amb la par­ti­ci­pació inclosa d’una com­pa­nyia de circ eqüestre que ales­ho­res actu­ava a la plaça Cata­lu­nya. L’esforç va ser immor­ta­lit­zat per la càmera del fotògraf Napoleón. Un nou art, el setè, entrava al Liceu quan just es tro­bava a les bece­ro­les. Amb tot i això, el nivell artístic del Liceu pujava sense atu­ra­dor. A les estre­nes wag­ne­ri­a­nes i de la jove escola ita­li­ana s’afe­gien els con­certs que es pro­gra­ma­ven quan no hi havia tem­po­rada de tea­tre. El 1901, per donar-ne exem­ple, l’Orfeó Català hi donava a conèixer la Missa de rèquiem, de Ber­lioz, men­tre que Ric­hard Strauss diri­gia un dels seus cone­guts poe­mes simfònics.

Al tom­bant de segle, con­cre­ta­ment el 1898, també es repre­sentà la pri­mera òpera russa, el Néron, de Rubins­tein; una fita que mar­ca­ria l’inici de l’entu­si­asme pel reper­tori eslau. Alguns anys després, la presència de la com­pa­nyia de Ballets Rus­sos de Ser­gei Diag­hi­lev va ofe­rir un mos­tra­dor de nove­tats: Cle­o­pa­tra, Les sílfi­des, L’espec­tre de la rosa, Papi­llon, El sol de la nit... Les core­o­gra­fies de Nijinski van impac­tar en el públic de forma con­si­de­ra­ble, si fem cas a les cròniques apa­re­gu­des a la premsa de l’època. Després de l’impacte de la Pri­mera Guerra Mun­dial, que com­portà una breu defe­nes­tració de Wag­ner, va desem­bar­car l’òpera russa, en què es bar­re­java l’exo­tisme de la música i la fan­ta­sia de l’esce­no­gra­fia. Es repre­sentà nova­ment Borís, Píkovaia dama i El príncep Ígor, amb figu­res que es van con­ver­tir en refe­rents, com ara Maria Davi­dova, Helene Sado­ven i Kons­tan­tin Kai­da­nov. L’allau d’òperes esla­ves va seguir sense atu­ra­dor durant els anys vint, amb obres com ara Kho­vant­xina, El tsar Sal­tan i La fira de Sorot­xinstsi. Com a com­ple­ment d’aquesta etapa eslava, el com­po­si­tor Ígor Stra­vinski va ani­mar els tra­di­ci­o­nals con­certs de Qua­resma.

Mal­grat el clima polític, cada vegada més enra­rit, el Liceu vivia anys dau­rats. La pro­cla­mació de la República va pro­vo­car deser­ci­ons entre el públic habi­tual i, de retruc, va pro­vo­car que el nivell musi­cal se’n res­sentís. La tem­po­rada 1932/1933, la venda d’abo­na­ments va ser tan fluixa que es va haver de sus­pen­dre i es va haver de crear un Comitè pro Liceu amb la idea d’orga­nit­zar una tem­po­rada d’emergència. Al cap­da­vall, aquell ensurt es va con­ver­tir en un ape­ri­tiu del que s’esde­vin­dria a par­tir del 1936, quan l’edi­fici va ser requi­sat i els sacri­fi­cis de la guerra només per­me­tien algun con­cert o repre­sen­ta­ci­ons de sar­su­ela. La represa no va resul­tar gens sen­zi­lla. En un pri­mer moment, hom va poder recórrer al reper­tori dels països amics, Itàlia i Ale­ma­nya; però quan van gua­nyar els ali­ats el pano­rama va can­viar de dalt a baix. El 13 de febrer del 1945, però, es va pro­duir un esde­ve­ni­ment en majúscu­les: l’estrena de la soprano Victòria dels Àngels amb Le nozze di Figaro. Amb l’entrada d’un nou empre­sari el mateix any del cen­te­nari, el Liceu va començar a remun­tar el vol. Durant els anys del fran­quisme val la pena des­ta­car l’estrena de l’òpera cata­lana Canigó, del pare Antoni Mas­sana, en com­me­mo­ració dels 50 anys de la mort de Jacint Ver­da­guer. L’obra, que es va enre­gis­trar en disc, es va con­ver­tir en la segona de les òperes can­ta­des en català després de la guerra. A banda de Victòria dels Àngels, els anys cin­quanta també són els de Renata Tebaldi, que es con­vertí en un ídol dels amants de l’òpera i que arribà a con­cen­trar més de 35 repre­sen­ta­ci­ons en cinc tem­po­ra­des. L’altra figura asso­ci­ada al Liceu és Mont­ser­rat Caballé, que hi debutà la tem­po­rada 1961/62. Mal­grat la qua­li­tat musi­cal, les difi­cul­tats econòmiques eren cada vegada majors i el 1981 es va crear el Con­sorci del Gran Tea­tre del Liceu, una fita en la gestió de l’equi­pa­ment i un ins­tru­ment que ha permès superar els obs­ta­cles que des d’ales­ho­res s’han pre­sen­tat en el camí, des del malau­rat incendi del 31 de gener del 1994 fins a les difi­cul­tats econòmiques endèmiques i, dar­re­ra­ment, la pandèmia de la covid, un tras­bals sobre­vin­gut.