Primera incursió

El Teatre Nacional de Catalunya va demostrar que, donant unes oportunitats amb condicions, es podia regenerar el repartiment de dramaturgs, a través del T6 (2003-2011). El resultat ha estat per sobre de les expectatives, amb dramaturgs com Jordi Galceran (El mètode Grönholm va suposar un inesperat retorn als seus primers grans èxits) voltant per tot el món. O Guillem Clua estrenant arreu (fins i tot abans que a Barcelona, com en el cas de L’oreneta). Són només alguns exemples perquè també Pere Riera, Pau Miró, Jordi Casanovas, Victoria Szpunberg, Esteve Soler, Marta Buchaca i Cristina Clemente van trobar una oportunitat que, en la majoria dels casos, els ha donat segones i terceres oportunitats. I encara que no sempre hi ha hagut èxits, sí que és evident que va trencar un sostre de vidre i, sobretot, va demostrar al públic que li podien interessar aquells textos dels seus veïns. Avui, les noves firmes arriben de programacions amb menys recursos però també són un primer salt cap a la professionalització i el reconeixement de la premsa i el públic.

Des de fa un parell d’anys (coincidint amb l’esclat de la pandèmia), sembla que els nous espais es van multiplicant. La primera incursió segueix sent com una expedició a la jungla. Però cada cop es mira d’acompanyar millor els artistes en el seu debut, o en una aventura atzarosa.

El DespertaLab s’ha anat consolidant amb la complicitat de la Sala Atrium i la Nau Ivanow. En la segona, es dona residència i també es paga un sou a l’equip per a la creació, i a l’Atrium se’ls programa com a reclam final. Ara, amb la transformació de l’Espai Brossa en l’actual Centre de les Arts Lliures (sota el paraigua de la Fundació Brossa), també s’han obert convocatòries per a nous creadors. El repte és que gestionin la seva inquietud artística amb el talent de Brossa, buscant punts de contacte a través del seu estudi. Els Teatres de Proximitat també van estrenar l’any passat una presentació de projectes que unificava dossiers i que, un cop feta una revisió entre els diversos equips, es mira si es pot acollir en la sala que proposa la companyia o, potser, en alguna altra. Ha passat a ser un punt en comú en què les sales comparteixen autories i dramatúrgies i miren de donar les millors condicions (tot i disposar d’unes condicions austeres). Eòlia també incideix amb la seva Beca Odisseu.

Un darrer exemple és l’Humus Mediterrani, la secció off de la Fira Mediterrània de Manresa, que inclou les propostes més properes a l’arrel tradicional, iniciativa de l’espai de música i cultura D’Arrel. Aquesta iniciativa complementa l’oferta oficial de la Fira, amb una selecció de grups de l’escena folk. Les propostes per formar part de l’Humus Mediterrani en el marc de la propera edició de la Fira Mediterrània (del 6 al 9 d’octubre) es poden enviar fins al dia 30 d’abril. En realitat, és una via, tot i que la Fira Mediterrània prova d’implicar nous creadors a l’arrel amb altres iniciatives com ara el premi Delfí Colomé.

Efectivament, les finestres per accedir a l’aparador escènic s’han multiplicat els darrers anys però també és molt probable que, tot i així, hi hagi un grapat de propostes que es presentin a diverses iniciatives i acabin quedant-ne al marge.

Les fàbriques de creació, que cedeixen espais per a la residència en procés de creació o tècnica, o els mateixos centres cívics i ateneus (que cedeixen instal·lacions a canvi d’alguna funció de preestrena o acció amb el públic), són altres espais. La cartellera té necessitat de fer-se transparent. Queda pendent trobar recursos, sovint, per atendre amb recursos les inquietuds artístiques.