Crítica
CAPITAL LITERÀRIA QUE VE DE LLUNY
Uns mesos després d’haver publicat l’assaig biogràfic El jove Porcel, contextualitzat als anys seixanta, el periodista i narrador Sergio Vila-Sanjuán ens ofereix una mirada panoràmica sobre Barcelona com a capital editorial i literària. Estem parlant d’una de les indústries que mou més capital del país, amb uns índexs de facturació que l’han convertida en la capital editorial de l’antic imperi, a més d’una referència més que significativa i creixent del llibre en català. El text parteix d’una conferència que Vila va fer a la Universitat de Harvard i és una síntesi del que va ser la ciutat reconeguda per Cervantes a El Quixot, on el seu esbojarrat personatge visita Barcelona per intentar esbrinar qui s’amaga darrere de l’Avellaneda, que ha fet una seqüela del seu personatge i que li han publicat en una impremta d’aquí. Lluny de considerar els impressors d’aquí com uns pirates que li havien afusellat el seu èxit, el Quixot queda fascinat per les impremtes del Call i Barcelona s’acaba convertint en l’única població real que apareix en aquest llibre de llibres. A més, no se n’està, de lloar-la amb paraules que tants cops hem vist reproduïdes: “Y, así, me pasé de claro a Barcelona, archivo de la cortesía, albergue de los extranjeros, hospital de los pobres, patria de los valientes, venganza de los ofendidos y correspondencia grata de firmes amistades, y en sitio y en belleza, única; y aunque los sucesos que en ella me han sucedido no son de mucho gusto, sino de mucha pesadumbre, los llevo sin ella, solo por haberla visto.”
A partir d’aquí, Vila-Sanjuán traça un recorregut apassionant per diferents etapes de la nostra història cultural –sovint menystinguda–, des del segle XVII fins a arribar a la ciutat de les editorials, llibreries i biblioteques sense oblidar moments culminants, com el cas del llibreter assassí, un monjo escapat de Poblet durant les persecucions del XIX i que arriba a matar llibreters de la competència per aconseguir els volums més estimats. Aquest episodi letal de bibliomania va ser recreat en un conte per Flaubert, i més tard per Ramon Miquel i Planas, que el 1928 va publicar una de les joies de la literatura catalana. El guió que ens ofereix la conferència es mou entre els titolets a la recerca d’episodis i autors cabdals, com ara Verdaguer, Soldevilla, Pla i Josep Maria de Sagarra; l’apogeu de les enciclopèdies; els internacionals que visiten, lluiten i moren a la ciutat, com ara Orwell, Genet, Mandiargues –que ve a suïcidar-se i es fa ric perquè la seva novel·la barcelonina guanya el Goncourt–, Robert Hugués i tants altres autors locals que converteixen el teixit urbà en un autèntic arsenal de creativitat, només comparable a París, Londres, Nova York o Berlín.
Barcelona, ciudad de los libros és una delicatessen de bon llegir, breu però intensa, amb les grans Rodoreda i Laforet cap al final. Una anècdota és el comentari de la llibretera Maria Borràs davant l’èxit i qualitat de la novel·la de Laforet: “Como Nada, nada.” Queda dit.
Els Five Elements de Steve Coleman dins el frenesí del rap
Un any després del primer, el segon directe al Village Vanguard del grup de Steve Coleman ens torna a tallar el singlot per la seva barreja d’experimentació amb una secció de ritme que no permet pausa. Així, una mica desbocats, però amb un sentit ampli de la improvisació, el quintet ens ofereix un doble d’alta intensitat en la gran catedral del jazz de Nova York, el Village Vanguard, millor escenari impossible. El saxofonista Steve Coleman torna a aquest celebrat lloc de Nova York amb la seva banda insígnia, els Five Elements, amb uns concerts que “capturen completament l’experiència incendiària en directe del grup.” La revista Rolling Stone els va definir com uns Harlem Globetrotters, que fan de la seva màgia captivadora l’escenari. La bogeria va quedar ben entesa quan per substituir el guitarrista Miles Okazaki van decidir incorporar el magistral raper d’estil lliure Kokayi, que aporta una estètica aguda, quasi histèrica, en algunes de les composicions. Coleman i Kokayi se sumen al trompetista Jonathan Finlayson, el baixista Anthony Tidd i el bateria Sean Rickman en un combo demencial pel frenesí continuat que irradien. De matrícula!
