AUTORETRAT DE VIATGER AMB VAQUES

És prou conegut que Nietzsche admirava la condició ruminant de les vaques, que associava a la facultat filosòfica. Hi he pensat en llegir aquest llibre tan amè de Xavier Febrés, en què descriu tres etapes destacades de la seva vida relacionades amb sengles viatges: a Bèlgica, de ben jove; a Itàlia, i a l’Argentina. En tots aquests països del món, el protagonista pren contacte amb la gent del lloc, com és natural, però també amb les vaques autòctones, que l’aconsellen sempre de manera prou assenyada. És un recurs narratiu curiós, que agermana vaques flamenques i valones amb les que pasturen en terres de l’Emília-Romanya o les que veuen passar el temps a la pampa argentina.

A Brussel·les l’autor hi viu una experiència rellevant de descoberta: “El primer viatge de joventut per marxar de casa i del país va durar vuit anys seguits, de forma inesperada”, llegim en la primera frase del llibre. Febrés venia de l’Espanya que patia, encara, la ressaca franquista, i el que troba a Bèlgica no és gaire lluny del que Carner en diu en la cèlebre poesia homònima. A la capital no hi ha soroll, ni aglomeracions humanes, i el transport públic va a l’hora. Aquest primer text, “Europa, descobriment de la pluja”, és el més llarg i, a parer meu, també el millor, el més matisat. La lliçó planiana hi ha estat molt ben païda: “El plugim fertilitzava una terra flonja, blana, grassa, pastosa, cel·lulítica” (l’adjectiu final, culminant l’enumeració, sensacional!). Aquestes pàgines descriptives són de les més notables del llibre. L’escriptura febresiana hi humanitza un paisatge –la terra és cel·lulítica; la pluja, amniòtica– ric en aigua (“tothom s’aprofitava de la fortuna de l’aigua”), però avar de llum (“una llum resignada, macilenta, entelada. No gosaria dir grisa, perquè vaig aprendre molt aviat a no menystenir-la”).

El capítol belga inclou també referències interessants sobre el periodisme de fa 40 anys i el compromís polític de l’autor (la seva feina, tan ingrata, en una empresa siderúrgica més aviat per conèixer la realitat dels obrers). El segon text, “Aquell fascino d’Itàlia”, ens fa viatjar pel país de Dante i del Renaixement, i Febrés hi recorda l’elaboració de dos volums que hi ha dedicat: Roma: passejar i civilitzar-se, escrit a quatre mans amb Rossend Domènech, i Ofici d’amant a Florència. A propòsit del llibre romà, hi ha una suggeridora reflexió sobre l’autor d’Aigua de mar. El títol és extret de l’obra de Pla, però, en cercar la referència de la citació, Febrés és incapaç de trobar-la. Diria que “el millor viatge de tots” a què al·ludeix el títol de l’obra no és altre que el de la memòria. I ja se sap que, molt sovint, la memòria es complau a fer-nos la guitza, de manera que el seu conreu acaba convertint-se en una forma més de la ficció.

“Als antípodes, la pampa”, el tercer treball aplegat aquí, és el més curt, però no pas el menys substanciós. Com en els dos precedents, el protagonista la fa petar amb remugants: “El país compta amb cinquanta-cinc milions de vaques per quaranta milions d’habitants”. Les argentines són vaques molt loquaces, especulatives. En la ruta entre Buenos Aires i Córdoba, de 800 quilòmetres, l’autor atura al cotxe al voral de la carretera i s’acosta, prudent, a una d’aquestes vaques per preguntar-li: “Tu creus que vaig pel món desbarrant amb vaques que parlen?” La conversa entre l’home i el quadrúpede, d’una fina ironia, resulta antològica. L’animal es mostra en tot moment prou raonable, i s’interessa per la feina de l’autor, que respon: “Soc un escriptor sense gènere, un marginal del cànon.” També parlen de Josep Pla, a qui el bòvid en qüestió ha llegit amb un gran interès (és una vaca argentina, cal recordar-ho)!

Potser sí que Febrés és un nom marginal de la literatura catalana. Però es tracta d’un marginal que fa de molt bon llegir, la majoria de títols del qual solen enllaminir aquest crític!