RES MÉS GRATIFICANT QUE LA LECTURA

Com un meca­nisme entre el pas­sat i la ficció, la novel·la Moga­dor és la pri­mera incursió de l’autora en el gènere. Cal­dria pun­tu­a­lit­zar que el relat també es podria defi­nir com un lli­bre de memòries perquè res­cata dues gene­ra­ci­ons de la família tar­ra­go­nina fran­cesa Bar­bier, que recor­da­ran pels seus popu­lars vins. Moga­dor és també un extra­or­di­nari retaule proustià, que, a través d’una sen­si­bi­li­tat exqui­sida, ens mos­tra els records domèstics d’una família de dife­rents pro­cedències que desem­boca a la ram­bla de Tar­ra­gona i a la zona alta bar­ce­lo­nina. Marie Jo ens acon­se­gueix inun­dar de les seves vivències per­so­nals mit­jançant una prosa addic­tiva, en què podem sen­tir el repic de la cober­te­ria després d’una dis­cussió con­ju­gal o esde­ve­ni­ments dolo­ro­sos com la des­co­berta de l’esqui­zofrènia del fill petit o la mort d’un dels patri­ar­ques durant un par­tit del Nàstic.

Nas­cuda a Tar­ra­gona el 1954 i psicòloga de pro­fessió, Maria Jo Bar­bier ha tei­xit una novel·la de gran inten­si­tat. El record apro­fun­deix dins la memòria com una ferida. Ofe­reix una mirada tàcita amb un lec­tor que se’n sen­tirà partícip, tant per les afi­ni­tats gene­ra­ci­o­nals com pel mateix to del relat. Està redac­tada a l’estil dels grans mes­tres: memòria ver­sem­blant i deta­llisme extrem, que fa de l’art de la novel·la una lla­mi­na­dura. M’ha encan­tat el recor­re­gut pels anys sei­xanta, quan l’autora era una nena, o pels períodes can­vi­ants del nos­tre país. També les ins­tantànies de la bibli­o­teca de l’avi matern, cata­la­nista i repre­sa­liat, després de la guerra, o la relació entre el pare i el tiet, sin­gu­lar­ment en l’epi­sodi en què tenen un acci­dent de cotxe con­tra un carro tor­nant d’una boda. Ja de bon començament, un d’aquests ger­mans avisa l’altre que no avanci en un canvi de rasant. La memòria pro­di­gi­osa de Marie Jo ens con­ver­teix en afins de totes les deri­ves exis­ten­ci­als de l’esde­ve­nir d’una família de la bur­ge­sia enmig d’una vida a vol­tes hos­til en els temps de l’últim fran­quisme i la Tran­sició. O en les incom­pren­si­ons davant d’esde­ve­ni­ments que ens dei­xen des­pro­te­gits sense manual d’ins­truc­ci­ons. En la des­es­pe­rança, Bar­bier es mos­tra en ple­ni­tud. No hi ha res que resulti sobrer, sinó que res­pon a una neces­si­tat pro­funda d’expli­car-nos una història, com la nos­tra o la del veí del cos­tat, apas­si­o­nant en la seva lleu­ge­resa. La lec­tura és tan amena que patei­xes quan veus que ets a prop del final. És una de les vir­tuts d’aquesta nar­ra­dora neòfita i, alhora, experta en l’ànima humana.

Capítols breus ens mos­tren les bara­lles de pedres amb els nens de la mura­lla, l’olor de la sopa de fari­gola, el Cin­E­xin o la mirada fosca del germà, que esdevé el gran pro­ta­go­nista de Moga­dor. Fa un segle, una avant­pas­sada de Marie Joe, Eli­sa­beth Bar­bier, va escriure Les gens de Moga­dor i ara ens arriba aquesta novel·la extra­or­dinària, amb to Sagan, en què l’autora con­clou que no hi havia res tan gra­ti­fi­cant com la lec­tura. Gràcies per la lec­tura gra­ti­fi­cant, la d’una novel·la única.