RES MÉS GRATIFICANT QUE LA LECTURA

Com un mecanisme entre el passat i la ficció, la novel·la Mogador és la primera incursió de l’autora en el gènere. Caldria puntualitzar que el relat també es podria definir com un llibre de memòries perquè rescata dues generacions de la família tarragonina francesa Barbier, que recordaran pels seus populars vins. Mogador és també un extraordinari retaule proustià, que, a través d’una sensibilitat exquisida, ens mostra els records domèstics d’una família de diferents procedències que desemboca a la rambla de Tarragona i a la zona alta barcelonina. Marie Jo ens aconsegueix inundar de les seves vivències personals mitjançant una prosa addictiva, en què podem sentir el repic de la coberteria després d’una discussió conjugal o esdeveniments dolorosos com la descoberta de l’esquizofrènia del fill petit o la mort d’un dels patriarques durant un partit del Nàstic.

Nascuda a Tarragona el 1954 i psicòloga de professió, Maria Jo Barbier ha teixit una novel·la de gran intensitat. El record aprofundeix dins la memòria com una ferida. Ofereix una mirada tàcita amb un lector que se’n sentirà partícip, tant per les afinitats generacionals com pel mateix to del relat. Està redactada a l’estil dels grans mestres: memòria versemblant i detallisme extrem, que fa de l’art de la novel·la una llaminadura. M’ha encantat el recorregut pels anys seixanta, quan l’autora era una nena, o pels períodes canviants del nostre país. També les instantànies de la biblioteca de l’avi matern, catalanista i represaliat, després de la guerra, o la relació entre el pare i el tiet, singularment en l’episodi en què tenen un accident de cotxe contra un carro tornant d’una boda. Ja de bon començament, un d’aquests germans avisa l’altre que no avanci en un canvi de rasant. La memòria prodigiosa de Marie Jo ens converteix en afins de totes les derives existencials de l’esdevenir d’una família de la burgesia enmig d’una vida a voltes hostil en els temps de l’últim franquisme i la Transició. O en les incomprensions davant d’esdeveniments que ens deixen desprotegits sense manual d’instruccions. En la desesperança, Barbier es mostra en plenitud. No hi ha res que resulti sobrer, sinó que respon a una necessitat profunda d’explicar-nos una història, com la nostra o la del veí del costat, apassionant en la seva lleugeresa. La lectura és tan amena que pateixes quan veus que ets a prop del final. És una de les virtuts d’aquesta narradora neòfita i, alhora, experta en l’ànima humana.

Capítols breus ens mostren les baralles de pedres amb els nens de la muralla, l’olor de la sopa de farigola, el CinExin o la mirada fosca del germà, que esdevé el gran protagonista de Mogador. Fa un segle, una avantpassada de Marie Joe, Elisabeth Barbier, va escriure Les gens de Mogador i ara ens arriba aquesta novel·la extraordinària, amb to Sagan, en què l’autora conclou que no hi havia res tan gratificant com la lectura. Gràcies per la lectura gratificant, la d’una novel·la única.