LYTTON AMAT I ELS FINZI-FERRATER

Anys enrere, Jordi Amat (Barcelona, 1978) semblava destinat a ser el nostre Lytton Strachey, l’autor d’Eminent victorians. Amat podria haver continuat la sèrie biogràfica de catalans eminents que va començar amb Ramon Trias Fargas, Josep Maria Vilaseca i Josep Benet. El 2020, però, va publicar El fill del xofer, la biografia d’Alfons Quintà, en què resseguia l’itinerari que va dur aquest professional de l’assetjament a dirigir TV3 i El Observador, i finalment a matar la dona i suïcidar-se. Aquell llibre va demostrar que el gènere biogràfic, entès també com una introducció a la banda menys assolellada de la història recent, podia ser un èxit de vendes. Ara Amat ha publicat Vèncer la por, dedicat a Gabriel Ferrater, l’etern autodidacte. Ferrater i Quintà no tenen res a veure, però les seves vides es llegeixen com si fossin novel·les o, més ben dit, la manera que té Jordi Amat de biografiar-los resulta addictiva.

Gabriel Ferrater va ser un home solitari, brillant i inquiet, que va viure sense un programa vital a mitjà termini. Se succeïen les feines i les ciutats, els dies i les dones, i també les obsessions: la matemàtica, la poesia, la lingüística, i encara uns quants autors que no abandonava: Ausiàs March, Shakespeare, Josep Carner, Gombrowicz, J. V. Foix... Bon lector i bon orador, va excel·lir en cadascun d’aquests àmbits, però no era disciplinat, o més aviat només seguia la seva, de disciplina. En paraules de Jordi Amat, “no sap adaptar la seva intel·ligència a la lògica curricular”. Elegant als 20 i informal als 40, bevedor compulsiu, conferenciant de barra, noctàmbul i enamoradís, apassionat i rigorós, va deixar molts poemes memorables, però no va ser fidel ni a la poesia.

La família Ferrater, de la burgesia de Reus, té uns quants punts en comú amb els Finzi-Contini que novel·la Giorgio Bassani: els tres fills –una germana i dos germans, un dels quals malaltís–, els pares cultivats, el casalot amb una bona biblioteca que els permet presentar-se als exàmens sense anar a escola, la pista de tennis que amb els anys va quedant abandonada, igual com la propietat, que s’acaba perdent del tot.

“Detesto les cases on fa fred i les ideologies”, va escriure Ferrater al final del poemari Da nuces pueris. Avui dia, quan el compromís ideològic pot tornar a semblar més rellevant que la qualitat literària, Ferrater continua sent incòmode, com ho era quan Tomàs Garcés considerava que els seus versos “embrutaven” la poesia catalana. I amb tot, malgrat la vanitat, la provocació i els rampells de hater, la manera com Gabriel Ferrater entenia la literatura ha deixat de ser una extravagància i s’ha convertit en una mostra de clarividència, si no de profecia. El primer vers que va escriure, en anglès, ara s’entén millor: “And look, tomorrow is calling out from yesterday.”