Crítica
AUTORETRAT DEL SOLITARI
De tots els llibres que he llegit els darrers mesos –de poesia, d’assaig, de narrativa–, aquest és el que m’ha interessat més profundament i el que, ben segur, rellegiré d’aquí a un temps (perquè rellegir és, com se sap, la quinta essència del goig de llegir). I això que no he estat mai un apassionat del gènere breu: llibres d’aforismes d’alguns dels grans mestres de la brevetat (Lichtenberg, Kafka, Lec, Cioran) sempre m’han acostumat a semblar irregulars en la seva composició. Peces que trasbalsen, que fiblen i il·luminen ensems, al costat d’altres que diríeu que responen a una mera necessitat de farciment.
Caminos de intemperie arriba onze anys després de Los extremos, també d’aforismes, i només dos anys més tard de l’imponent Filosofía y consuelo de la música, un assaig d’abast enciclopèdic. Podem contrastar la fotografia de l’autor que trobem a la solapa amb les seves paraules: “A mí, la naturaleza me ha legado unas facciones de animal de tiro”, escriu, amb aquella mena d’ironia self-deprecating que de tant en tant apunta en el text (més endavant, llegim: “El aliento de los animales de tiro, una niebla de país interior.”) En aquest retrat tan sever, un punt barroc, són importants els adminicles: les ulleres agafades al jersei negre i el paper blanc –potser un quadern– que treu el cap per la butxaca dels pantalons. “Mi nacionalismo consiste en un papel sobre la mesa, una silla y una cama”, diu en un aforisme lacònic i clar: el paper sempre a mà. I, d’altra banda, la deploració del nacionalisme, i de les ideologies en general, que és un dels trets d’aquest llibre magnífic, de pensament tan inspirat.
L’obra és, primer de tot, un estricte autoretrat: el d’un autor molt culte que, en aquestes fuetades de sentit de l’aforisme, pren partit. “En este aforismo yace un hombre”, diu el primer de tots, i per la seva qualitat d’epitafi se’n podria escriure una tesina sencera. Hi jeu pensant, però. Vetllant. “No soy un hombre de mundo, estoy feliz de los lugares en los que no he estado”, declara en un altre, combatent el tòpic. Com un home medieval que conserva la idea de la puresa, de l’acolliment, del silenci (“lo único que existe en verdad es lo que se hace en silencio”), convençut que “la tierra acoge y el mundo expulsa”. Un autoretrat molt subtil, certament: “A lo largo de mi vida, el abandono. La música ha sido mi hospicio.” La confessió, de vegades, resulta implacable: “¿Estado civil? Náufrago.” Hi ha records dels pares (dels crits dels pares). I un autoretrat, també, en negatiu: fet de tot allò que disgusta l’autor. I és que Andrés no pot sinó arrufar el nas davant tants assajos de l’horror com ens mostra el món actual, davant tanta manifestació de la barbàrie i de les “formas de caos”. L’autor escriu contra el gregarisme de tot tipus, també contra un cert gregarisme il·lustrat. I, és clar, contra la dictadura de la virtualitat.
Llibre prim de pàgines, però gruixut d’intenció i de significats. Un feix d’avisos imprès: “Una obra de arte culminada, un buen libro, son avisos.” Però és, també, per aquesta preferència de l’autor pel viure frugal i auster que ha après dels místics castellans que tant ha estudiat (i amb qui comparteix una “existencia apartadiza”), un fogonet: “El libro es un hornillo barato que da de comer a uno solo” (tant de bo aquest nodreixi molts lectors!). I, encara, “un buen libro es un armisticio”. Sovint planteja l’aforisme en una forma dicotòmica. El que he transcrit sobre la terra i el món, per exemple, però també aquests altres dos: “El yo acumula y el ego depreda” o “leer restaña y escribir cicatriza”.
“No hay término medio. Todo libro procede de un entusiasmo o de una desolación.” La desolació –i la melancolia– sembla la font de la majoria d’aforismes del llibre: “Beber algo muy amargo y que te evoque a quien has amado” (potser, fins i tot, si és tan amarg, allò begut ens fa evocar a qui encara no hem oblidat del tot). L’efecte que promouen els aforismes d’Andrés en el lector, però, és el d’un viu entusiasme. Perquè, a més, aquesta escriptura està macerada en el licor de la poesia: “La luciérnaga trabaja cada descuido de la noche.”