DES DE RÚSSIA AMB AMOR

Això de la guerra entre rus­sos i ucraïnesos ens con­ti­nua tras­bal­sant, i davant tanta barbàrie una de les millors armes per com­ba­tre-la és l’art. Deu ser, doncs, perquè les cir­cumstàncies m’ho recla­ma­ven que he revi­sat una d’aque­lles obres que et mar­quen al llarg de la vida, una peça essen­cial que retrata aquesta com­ple­xi­tat de la con­dició humana. Par­lem de Dersu Uzala, la pel·lícula huma­nista per excel·lència amb què Akira Kuro­sawa va tor­nar a diri­gir després d’un llarg parèntesi de deu anys mar­cat per una crisi per­so­nal i cre­a­tiva. Una redempció que dona­ria els seus fruits artístics, ja que arran de la gran aco­llida del film, per al cine­asta japonès s’obri­ria un nou període mar­cat per la rea­lit­zació de grans frescs monu­men­tals finançats amb capi­tal inter­na­ci­o­nal, com Kage­musha (1980), Ran (1985) i Los sueños de Akira Kuro­sawa (1990).

Amb Dersu Uzala, Kuro­sawa va poder des­ple­gar el seu talent cine­ma­togràfic per expo­sar el seu reco­ne­gut com­promís amb l’huma­nisme. També, un amor confés per la natu­ra­lesa, que tan bella­ment sem­pre havia cap­tat com a ele­ment carac­terístic de les seves obres. Ho va fer amb un film produït per la Unió Soviètica, que va ofe­rir al direc­tor japonès por­tar a terme un pro­jecte llar­ga­ment cobe­jat: l’adap­tació de la novel·la de Vladímir Arséniev escrita el 1923, un relat d’aven­tu­res auto­bi­ogràfic que recull les experiències vis­cu­des com a explo­ra­dor i etnògraf durant les expe­di­ci­ons a la regió sibe­ri­ana de l’Ussuri. Peripècies com­par­ti­des en aquell entorn sal­vatge amb un guia que es troba per casu­a­li­tat, Dersu Uzala, un caçador hez­hen que viu del comerç de les pells i que té apa­mada la taigà.

Kuro­sawa, que ja havia adap­tat obres d’autors rus­sos ante­ri­or­ment (L’idi­ota, de Dos­to­ievski, i Els bai­xos fons, de Gorki) se cen­tra en els dos per­so­nat­ges –amb la com­pli­ci­tat i el con­tra­punt d’un ter­cer, el pai­satge, per fer una oda a una mare natu­ra­lesa que s’aboca a una irre­ver­si­ble des­trucció arran del con­tacte entre el món nou i civi­lit­zat (en expansió) i el vell, repre­sen­tat per un nòmada que ha per­dut la família i no sap lle­gir ni escriure, però que pos­se­eix una con­nexió i un conei­xe­ment ances­tral amb el món natu­ral i la seva con­nexió ani­mista amb l’entorn.

Un cant a la vida i a l’amis­tat, on tri­omfa l’empa­tia i l’espe­rit net de pre­ju­di­cis. També, però, una visió pes­si­mista del tarannà que empre­nia la soci­e­tat a prin­ci­pis del segle pas­sat i que ara podem per­ce­bre com a suma­ment rea­lista.

Molts vam cris­tal·lit­zar aquell eco­lo­gisme pri­mi­geni gràcies a aquest film, lliu­rats a una història que t’obre el cor i l’espe­rit de bat a bat. Està cons­truïda així, perquè hi cai­guis ren­dit a par­tir d’una estruc­tura per­fecta de con­creció de plans, esce­nes i seqüències, far­ci­des de mira­des i llin­dars, com pocs cine­as­tes saben plas­mar. Comença i acaba geogràfica­ment al mateix lloc, amb una nar­ració cir­cu­lar que et porta del pri­mer crit de “Dersu!” a un altre “Dersu!” de comiat, per mos­trar com aquell imperi rus com­ple­tava una civi­lit­zació expan­siva, irres­pec­tu­osa amb la natu­ra­lesa i els valors antics d’una vida amb sim­bi­osi amb el medi. Nar­rada com un conte, divi­dida per capítols esta­ci­o­nals que et con­vi­den des dels ulls del nar­ra­dor (l’explo­ra­dor) a des­co­brir un món extra­or­di­nari que no conei­xem, un món bell, però també ater­ri­dor: quin patir al llac, on Dersu i Vla­di­mir s’afa­nyen a cons­truir un cau fet de canyes i her­bes per sobre­viure al fred d’un vent polar quan els atrapa la nit; o quan Dersu s’aferra a les bran­ques d’un arbre per sal­var-se dels remo­lins letals que estan a punt d’engo­lir-lo.

Una lliçó de cinema i d’huma­ni­tat a l’antiga Rússia, que ani­ria molt bé a molts man­da­ta­ris d’aquell país –i en par­ti­cu­lar a un– per esto­var-los l’ànima i fre­nar així l’auto­des­trucció ine­vi­ta­ble a què estem abo­cats.