Això de la guerra entre russos i ucraïnesos ens continua trasbalsant, i davant tanta barbàrie una de les millors armes per combatre-la és l’art. Deu ser, doncs, perquè les circumstàncies m’ho reclamaven que he revisat una d’aquelles obres que et marquen al llarg de la vida, una peça essencial que retrata aquesta complexitat de la condició humana. Parlem de Dersu Uzala, la pel·lícula humanista per excel·lència amb què Akira Kurosawa va tornar a dirigir després d’un llarg parèntesi de deu anys marcat per una crisi personal i creativa. Una redempció que donaria els seus fruits artístics, ja que arran de la gran acollida del film, per al cineasta japonès s’obriria un nou període marcat per la realització de grans frescs monumentals finançats amb capital internacional, com Kagemusha (1980), Ran (1985) i Los sueños de Akira Kurosawa (1990).

Amb Dersu Uzala, Kurosawa va poder desplegar el seu talent cinematogràfic per exposar el seu reconegut compromís amb l’humanisme. També, un amor confés per la naturalesa, que tan bellament sempre havia captat com a element característic de les seves obres. Ho va fer amb un film produït per la Unió Soviètica, que va oferir al director japonès portar a terme un projecte llargament cobejat: l’adaptació de la novel·la de Vladímir Arséniev escrita el 1923, un relat d’aventures autobiogràfic que recull les experiències viscudes com a explorador i etnògraf durant les expedicions a la regió siberiana de l’Ussuri. Peripècies compartides en aquell entorn salvatge amb un guia que es troba per casualitat, Dersu Uzala, un caçador hezhen que viu del comerç de les pells i que té apamada la taigà.

Kurosawa, que ja havia adaptat obres d’autors russos anteriorment (L’idiota, de Dostoievski, i Els baixos fons, de Gorki) se centra en els dos personatges –amb la complicitat i el contrapunt d’un tercer, el paisatge, per fer una oda a una mare naturalesa que s’aboca a una irreversible destrucció arran del contacte entre el món nou i civilitzat (en expansió) i el vell, representat per un nòmada que ha perdut la família i no sap llegir ni escriure, però que posseeix una connexió i un coneixement ancestral amb el món natural i la seva connexió animista amb l’entorn.

Un cant a la vida i a l’amistat, on triomfa l’empatia i l’esperit net de prejudicis. També, però, una visió pessimista del tarannà que emprenia la societat a principis del segle passat i que ara podem percebre com a sumament realista.

Molts vam cristal·litzar aquell ecologisme primigeni gràcies a aquest film, lliurats a una història que t’obre el cor i l’esperit de bat a bat. Està construïda així, perquè hi caiguis rendit a partir d’una estructura perfecta de concreció de plans, escenes i seqüències, farcides de mirades i llindars, com pocs cineastes saben plasmar. Comença i acaba geogràficament al mateix lloc, amb una narració circular que et porta del primer crit de “Dersu!” a un altre “Dersu!” de comiat, per mostrar com aquell imperi rus completava una civilització expansiva, irrespectuosa amb la naturalesa i els valors antics d’una vida amb simbiosi amb el medi. Narrada com un conte, dividida per capítols estacionals que et conviden des dels ulls del narrador (l’explorador) a descobrir un món extraordinari que no coneixem, un món bell, però també aterridor: quin patir al llac, on Dersu i Vladimir s’afanyen a construir un cau fet de canyes i herbes per sobreviure al fred d’un vent polar quan els atrapa la nit; o quan Dersu s’aferra a les branques d’un arbre per salvar-se dels remolins letals que estan a punt d’engolir-lo.

Una lliçó de cinema i d’humanitat a l’antiga Rússia, que aniria molt bé a molts mandataris d’aquell país –i en particular a un– per estovar-los l’ànima i frenar així l’autodestrucció inevitable a què estem abocats.