LITERATURA SOTA MÍNIMS

Si som iguals a l’hora d’imaginar i d’apreciar –eventualment, de jutjar– les vores dels altres, qualsevol ciutadà està capacitat per escriure una obra mestra. “És cosa d’admirar com hi ha tanta diferència, quan es tracta de produir, entre l’home docte i l’ignorant, i que n’hi hagi tan poca a l’hora de jutjar”, va dir un dels antics fundacionals. Hauria de servir el principi de l’efecte bonsai: si s’és capaç de visualitzar-ne i apreciar-ne l’efecte, com és que no se n’és de realitzar-la? Quin és el salt entre la majoria de la població que no ho fa i els pocs que poden fer-ho i ho fan? La voluntat i l’aprenentatge de la tècnica semblen les lleres per on discorre aquesta virtut estranya que alguns anomenen talent, a l’extrem de la qual hi ha el geni. A partir del moment en què qualsevol és escriptor o escriptora, a l’estat de la literatura catalana ja no n’hi ha, ni tan sols acollint-se al vell precepte: “La poesia canta més aviat l’universal, i la història el particular.” Perquè això es produeix en aquest gremi i no en d’altres –pintors, fotògrafs, informàtics, programadors.

Com en qualsevol indret amb una població acceptablement lletrada, a Catalunya hi havia una societat literària capaç d’establir, articular i reconèixer la prescripció. Les raons del seu anorreament –o, en el millor dels casos, la gradual i imparable atròfia que l’ha dut sota mínims– es poden buscar en una conjunció fatal de tendències en l’entorn geopolític –auge de noves tecnologies que estimulen, distreuen i encaren l’interès de la ciutadania en altres direccions, auge de la indústria en detriment d’institucions en què la base és la solvència gestora però el lucre no és prioritat, ni tan sols objectiu– i en una d’àmbit local –la desmobilització de la iniciativa ciutadana en la confiança d’una gestió administrativa que ha quedat molt per sota de les expectatives menys optimistes, la desídia política i la falta de valor (en tots els sentits: consistència intel·lectual i coratge) per fer front a una administració més poderosa que la catalana que en el millor dels casos és indiferent a la realitat sociohistoricolingüística local, i en el pitjor s’ha proposat destruir-la.

Potser ara –quan el mal ja està fet– algun sector oficial s’alerta de l’estat d’enderroc, i que el dèficit estamentari fa impossible la recepció i l’establiment de referències literàries i culturals, necessari tant per als neòfits i aliens al gremi per guiar-se, com per als poetes per situar-s’hi. El paradigmàtic perill de la prescripció és el dirigisme? Ara sembla un mal menor.