L’EXILI INTERIOR DE JOAN MIRÓ

Com si fos un apèndix amb bala de la seva monumental biografia, Joan Miró. El nen que mirava els arbres, el periodista mallorquí Josep Massot (Palma, 1956) ens ofereix un nou assaig biogràfic, Joan Miró sota el franquisme (1940-1983), publicat també per Galàxia Gutenberg. El primer que cal dir és que aquesta nova aproximació a la figura del geni, en una època tan controvertida, no està marcada pel bonisme propi de certs historiadors, sinó que retrata sovint de manera esfereïdora alguns personatges que sempre volen quedar bé a la foto. En el molt interessant pròleg de l’edició, Massot avança una premissa fonamental, que és objecte al nostre país de confusió quan es parla de feixisme o s’adjectiva amb aquest terme. Dir feixisme implica una categoria més enllà de l’anacronisme ideològic implícit. Massot ens adverteix de la censura de les famílies i dels estaments dominants, lluny de la voluntat revolucionària del feixisme italià o del que venien els falangistes espanyols. El gran suport de Franco van ser els conservadors. Tota la resta va ser un atrezzo. En el territori de l’art, també: “La pretensió de Franco els primers anys no era la d’apadrinar un art d’estat ni una modernitat alternativa a l’avantguarda, sinó fer de restauradora d’un art que reflectís la regeneració salvífica del mite del geni racial espanyol, fecundador de l’universalisme cristià, per mitjà d’un acomplexat imperialisme i d’un estat autoritari. ” L’encerta plenament i coincideix amb l’opinió de testimonis com Arnau Puig, que explicava que l’origen de Dau al Set era enmig de figures barroques de la passió de Crist sense cap mena de possibilitat d’avantguarda, ni que fos una imitació del futurisme italià vinculat al feixisme. En aquest context, cal valorar la personalitat de Miró, que tranquil·lament podria haver emigrat a França o als Estats Units, on hauria estat tractat com una autèntica figura. Miró va bregar amb el franquisme de començament a final sense embrutar-se de ronya.

En una investigació apassionant de prop de cinc-centes pàgines, Massot investiga els alemanys refugiats a Espanya després de la guerra mundial, l’amic americà a partir dels acords entre Eisenhower i Franco, el suport als antifranquistes i els nous avantguardistes asfixiats. Massot ens ensenya l’art de fer la viu-viu i mantenir-se incandescent en la necessitat d’avançar en nous períodes a partir de la seva filiació surrealista inicial.

Amb capítols breus, l’autor ens fa entrar en episodis en què no té por de vincular santons de l’esquerra catalanista dins del falangisme o d’un sistema que va venir a salvar determinada burgesia catalana, que després s’ha maquillat en excés. La sinceritat o l’honestedat no són el fort del país, i aquesta biografia analitza en relleu els equilibris d’un home amb principis en un país on Franco es va imposar tant com els seus famosos anys de pau. A diferència d’altres fars culturals com Pla o Dalí, Miró va saber mantenir-se al marge com un mag de l’exili interior.