Un film d’uns 50 ‘frames’

Les arts del carrer semblen una disciplina abonada als festivals. Eléctrico 28, que reivindica aquesta fórmula per fugir de la convencionalitat i abordar una nova manera d’apropar-se al públic i a la ciutadania en general, demostra que té molta tirada europea. Un frame és el fotograma d’una pel·lícula analògica, la unitat més petita indivisible d’una acció. Si es compten les dates d’actuació des del 8 de febrer fins a mitjans d’octubre, sumen trenta-dos dies, però la veritat és que el muntatge, d’uns 40 minuts de durada, acostuma a tenir sessions dobles o triples. I que el calendari, avui, encara no especifica una llarga aventura que es prepara a Barcelona amb vista a la tardor, ja que encara no s’ha anunciat. Un film d’uns 50 frames (50 fotogrames) tindria una durada d’uns dos segons, però és que la màgia d’aquest muntatge és que en cada instant la vida dona motius per contemplar-la. I, quan es focalitza l’atenció en un carrer, de sobte emergeixen sons, olfacte, sensacions que no es perceben si, simplement, es creua amb presses. Eléctrico28, que ja havia celebrat el Momentos estelares de la humanidad de Stefan Zweig, remet ara a Georges Perc per deixar-se atrapar pel res i convertir-lo en raó filosòfica, en poesia urbana, en experiència viscuda. I és que, efectivament, [The frames] és una peça de llarg recorregut, perquè ja van començar a fer funcions en ple procés de prova al Festival Escena Poblenou 2019 i perquè tenen dates reservades que amplien les que hi ha avui al calendari del 2022, que possiblement tindrà ramificacions durant el 2023.

La gent d’Eléctrico 28 demostra contínuament que són uns grans amants de la literatura europea del segle XX. El teatre és una activitat que permet posar la lupa en les coses més anodines, més insignificants, dotant-les de densitat poètica a còpia de comicitat i sorpresa. Per a aquesta aventura (la vam veure a l’Escena Poblenou del 2019 encara en procés de creació, tot i que ja feia flaire d’obra acabada) s’atreveixen a convertir un retall del carrer (l’enquadrament venia donat pel fet de situar el públic en un passatge que obligava a enfocar la mirada a un trosset del passeig) en l’escenari. La vida hi passa i es pot contemplar somrient-li, contínuament. Aquest viatge, en què manen les frases simples de la veu en off que se sent a través dels auriculars juga amb altres sentits, com els de l’olfacte (va ser casualitat aquella olor de gofres?) i la vista (no revelarem com). Bona part del grup ja intervenia en una peça itinerant similar (Entre tazas, 2014) però, en aquella ocasió, el gust per les frases massa barroques els anava a la contra.

La paraula es converteix en un focus que destaca un element de l’escena, que pot ser la rampa, l’arbre o la porta de l’edifici del fons. Les accions imprevisibles dels ciutadans passejant o responent a preguntes fora de context se celebraven des del passatge, sent còmplices i amb la voluntat de compartir aquell moment, més que no pas de fer escarni de ningú. Una peça que demana viure-la. En la intimitat i, alhora, amb un grup que entén la provocació ingènua dels intèrprets (uns manobres grisos que, en realitat, doten l’obra d’intensitat).

Hi ha dos camins: portar la plaça al teatre o bé desplaçar el públic al carrer. El 2011, Pep Pla va inaugurar la remodelació del Teatre Principal de Terrassa amb L’hora en què res no sabíem els uns dels altres. Van fer pujar a escena unes 500 persones vingudes de diverses entitats culturals de la ciutat, i el públic les observava des de les seves còmodes butaques (sovint, reconeixent familiars o veïns davant del decorat que simulava una plaça). És un treball que s’inspirava en el teatre d’observar la quotidianitat de Peter Handke, però amb l’artificiositat de l’escena. La proposta d’Eléctrico 28 és revolucionària perquè fuig de la ficció i prefereix relatar la pura realitat. Només emmarcant-la, donant-li un polsim dramatúrgic, com si fos el llevat d’un pastís al forn. L’experiència embolcalla perquè el públic passa a ser també un element extern estrany, digne de ser vist i observat, que revisa el pas tranquil de la vida amb una poètica quasi insignificant.

En els anys vuitanta, les arts del carrer van fer visible l’apropiació de la via urbana per part de la ciutadania amb l’arribada de la nova democràcia. Comediants feia demostracions de cultura popular i màscares amb unes rues interminables, per exemple. Va ser arran d’una d’aquestes actuacions que els van comminar a celebrar un festival que congregués artistes de les arts del carrer. Aquell exercici el van batejar com el Festival Xim Xim, el preludi de la Fira Tàrrega actual. Avui, lamenten que moltes companyies de teatre de carrer han reduït ostensiblement les demostracions a l’aire lliure, probablement, per les dificultats burocràtiques que la mateixa administració s’ha imposat. Cinquanta [frames] és màgia.