Un film d’uns 50 ‘frames’

Les arts del car­rer sem­blen una dis­ci­plina abo­nada als fes­ti­vals. Eléctrico 28, que rei­vin­dica aquesta fórmula per fugir de la con­ven­ci­o­na­li­tat i abor­dar una nova manera d’apro­par-se al públic i a la ciu­ta­da­nia en gene­ral, demos­tra que té molta tirada euro­pea. Un frame és el foto­grama d’una pel·lícula analògica, la uni­tat més petita indi­vi­si­ble d’una acció. Si es comp­ten les dates d’actu­ació des del 8 de febrer fins a mit­jans d’octu­bre, sumen trenta-dos dies, però la veri­tat és que el mun­tatge, d’uns 40 minuts de durada, acos­tuma a tenir ses­si­ons dobles o tri­ples. I que el calen­dari, avui, encara no espe­ci­fica una llarga aven­tura que es pre­para a Bar­ce­lona amb vista a la tar­dor, ja que encara no s’ha anun­ciat. Un film d’uns 50 fra­mes (50 foto­gra­mes) tin­dria una durada d’uns dos segons, però és que la màgia d’aquest mun­tatge és que en cada ins­tant la vida dona motius per con­tem­plar-la. I, quan es foca­litza l’atenció en un car­rer, de sobte emer­gei­xen sons, olfacte, sen­sa­ci­ons que no es per­ce­ben si, sim­ple­ment, es creua amb pres­ses. Eléctri­co28, que ja havia cele­brat el Momen­tos este­la­res de la huma­ni­dad de Ste­fan Zweig, remet ara a Geor­ges Perc per dei­xar-se atra­par pel res i con­ver­tir-lo en raó filosòfica, en poe­sia urbana, en experiència vis­cuda. I és que, efec­ti­va­ment, [The fra­mes] és una peça de llarg recor­re­gut, perquè ja van començar a fer fun­ci­ons en ple procés de prova al Fes­ti­val Escena Poble­nou 2019 i perquè tenen dates reser­va­des que amplien les que hi ha avui al calen­dari del 2022, que pos­si­ble­ment tindrà rami­fi­ca­ci­ons durant el 2023.

La gent d’Eléctrico 28 demos­tra contínua­ment que són uns grans amants de la lite­ra­tura euro­pea del segle XX. El tea­tre és una acti­vi­tat que per­met posar la lupa en les coses més ano­di­nes, més insig­ni­fi­cants, dotant-les de den­si­tat poètica a còpia de comi­ci­tat i sor­presa. Per a aquesta aven­tura (la vam veure a l’Escena Poble­nou del 2019 encara en procés de cre­ació, tot i que ja feia flaire d’obra aca­bada) s’atre­vei­xen a con­ver­tir un retall del car­rer (l’enqua­dra­ment venia donat pel fet de situar el públic en un pas­satge que obli­gava a enfo­car la mirada a un tros­set del pas­seig) en l’esce­nari. La vida hi passa i es pot con­tem­plar som­ri­ent-li, contínua­ment. Aquest viatge, en què manen les fra­ses sim­ples de la veu en off que se sent a través dels auri­cu­lars juga amb altres sen­tits, com els de l’olfacte (va ser casu­a­li­tat aque­lla olor de gofres?) i la vista (no reve­la­rem com). Bona part del grup ja inter­ve­nia en una peça iti­ne­rant simi­lar (Entre tazas, 2014) però, en aque­lla ocasió, el gust per les fra­ses massa bar­ro­ques els anava a la con­tra.

La paraula es con­ver­teix en un focus que des­taca un ele­ment de l’escena, que pot ser la rampa, l’arbre o la porta de l’edi­fici del fons. Les acci­ons impre­vi­si­bles dels ciu­ta­dans pas­se­jant o res­po­nent a pre­gun­tes fora de con­text se cele­bra­ven des del pas­satge, sent còmpli­ces i amb la volun­tat de com­par­tir aquell moment, més que no pas de fer escarni de ningú. Una peça que demana viure-la. En la inti­mi­tat i, alhora, amb un grup que entén la pro­vo­cació ingènua dels intèrprets (uns mano­bres gri­sos que, en rea­li­tat, doten l’obra d’inten­si­tat).

Hi ha dos camins: por­tar la plaça al tea­tre o bé des­plaçar el públic al car­rer. El 2011, Pep Pla va inau­gu­rar la remo­de­lació del Tea­tre Prin­ci­pal de Ter­rassa amb L’hora en què res no sabíem els uns dels altres. Van fer pujar a escena unes 500 per­so­nes vin­gu­des de diver­ses enti­tats cul­tu­rals de la ciu­tat, i el públic les obser­vava des de les seves còmodes buta­ques (sovint, reco­nei­xent fami­li­ars o veïns davant del deco­rat que simu­lava una plaça). És un tre­ball que s’ins­pi­rava en el tea­tre d’obser­var la quo­ti­di­a­ni­tat de Peter Handke, però amb l’arti­fi­ci­o­si­tat de l’escena. La pro­posta d’Eléctrico 28 és revo­lu­cionària perquè fuig de la ficció i pre­fe­reix rela­tar la pura rea­li­tat. Només emmar­cant-la, donant-li un pol­sim dra­matúrgic, com si fos el lle­vat d’un pastís al forn. L’experiència embol­ca­lla perquè el públic passa a ser també un ele­ment extern estrany, digne de ser vist i obser­vat, que revisa el pas tran­quil de la vida amb una poètica quasi insig­ni­fi­cant.

En els anys vui­tanta, les arts del car­rer van fer visi­ble l’apro­pi­ació de la via urbana per part de la ciu­ta­da­nia amb l’arri­bada de la nova democràcia. Come­di­ants feia demos­tra­ci­ons de cul­tura popu­lar i màsca­res amb unes rues inter­mi­na­bles, per exem­ple. Va ser arran d’una d’aques­tes actu­a­ci­ons que els van com­mi­nar a cele­brar un fes­ti­val que con­gregués artis­tes de les arts del car­rer. Aquell exer­cici el van bate­jar com el Fes­ti­val Xim Xim, el pre­ludi de la Fira Tàrrega actual. Avui, lamen­ten que mol­tes com­pa­nyies de tea­tre de car­rer han reduït osten­si­ble­ment les demos­tra­ci­ons a l’aire lliure, pro­ba­ble­ment, per les difi­cul­tats burocràtiques que la mateixa admi­nis­tració s’ha impo­sat. Cin­quanta [fra­mes] és màgia.