La nova Maria Jacobs

Maria Jacobs té només 23 anys, però ja ha tin­gut temps de desen­vo­lu­par una tra­jectòria musi­cal força llarga, de créixer artísti­ca­ment i de demos­trar face­tes i estils ben dife­rents. Aquesta jove can­tant de Valls, de mare cata­lana i pare belga, que va tenir l’opor­tu­ni­tat d’actuar el febrer pas­sat a les últi­mes fes­tes Decen­nals de la seva loca­li­tat natal –en del con­cert col·lec­tiu 10 de les Decen­nals amb alguns dels noms més des­ta­cats del pop català actual– ha publi­cat recent­ment el seu ter­cer àlbum, Et porto escrit, un disc de pop funk molt actual i balla­ble, que con­trasta amb el con­cepte sonor i estètic del seu disc ante­rior, Invi­si­ble, publi­cat el 2019. En aquell disc de fa tres anys, la can­tant apos­tava per un pop country que ara ja no la defi­neix. “En aquest nou àlbum, l’única cançó acústica és He cres­cut, un tema super­sen­ti­men­tal que tanca el disc i que parla del meu crei­xe­ment artístic i per­so­nal”, explica Jacobs, que va pre­ce­dir la publi­cació del nou disc amb dos sin­gles, Sem­pre tor­nes i Algú per esti­mar, i els cor­res­po­nents vide­o­clips: dos temes molt repre­sen­ta­tius del punt d’inflexió que repre­senta Et porto escrit, gra­vat pel músic i pro­duc­tor uru­guaià Adrián Ghi­ardo al seu estudi de la loca­li­tat sel­va­tana de Sils.

I ara, viat­gem un moment al pas­sat: en rea­li­tat, la car­rera de Maria Jacobs no va començar amb Invi­si­ble, sinó molt abans, quan era com­po­nent del grup Els Pes­si­go­lles, una banda de ver­si­ons for­mada per músics molt joves, entre els 11 i els 19 anys, en què tocava el piano i feia cors. “Per a mi va ser una gran escola, perquè hi vaig per­dre la ver­go­nya a l’esce­nari. I a poc a poc, em vaig deci­dir a can­tar i a fer cançons.” Amb 13 anys va com­pon­dre la pri­mera cançó i amb 16 va enre­gis­trar el seu pri­mer àlbum, 7teen Secrets, en el qual encara tenia força presència l’anglès, que ara només inse­reix pun­tu­al­ment en unes lle­tres, majo­ritària­ment escri­tes en català.

El títol del disc, Et porto escrit, sem­bla­ria fer referència a un tatu­atge que, segons diu, encara no porta (“Ara me’n vull fer un per sim­bo­lit­zar aquest moment”), però en rea­li­tat la frase ha estat extreta d’una de les cançons, Sota la pell: “Fa referència a les cica­trius que et dei­xen els mals moments vis­cuts, com si fos­sin tatu­at­ges”, diu la can­tant i com­po­si­tora.

Un altre tema impor­tant del disc és Sem­pre tor­nes: “Explica com les xar­xes soci­als poden arri­bar a afec­tar una relació, perquè molt sovint no pots saber com se sent real­ment l’altra per­sona davant dels con­tin­guts que hi pen­ges. Però, en gene­ral, les meves lle­tres no són gaire explícites, perquè pre­fe­reixo que cadascú se les faci seves”.

Cami­nar ràpid, la cançó que obre el disc, parla jus­ta­ment d’això, de com una dona se sent obli­gada tot sovint a anar més de pressa o a córrer quan se sent per­se­guida o amenaçada en un lloc soli­tari o de nit. “En certa manera, em sento amb l’obli­gació de denun­ciar aquest tipus de situ­a­ci­ons”, argu­menta sobre aquesta lle­tra en què remarca que “cami­nar ràpid no és res­posta” i afe­geix, amb acti­tud inequívoca­ment femi­nista: “Vull ser lliure, ser vida, ser l’exem­ple per qui vindrà l’endemà.” Però Jacobs també es per­met moments no tan trans­cen­den­tals com ara la sur­re­a­lista, ja des del títol, Xipi­rons al llit, en la qual relata un matí atípic, no només per l’esmen­tat esmor­zar: “Un petó al front abans de treure el hàmster a tom­bar. Surts per la porta i un colom se’t caga al cap però vas tan ràpid que ni te n’ado­nes...”

El disc, gra­vat amb músics tan pro­fes­si­o­nals com ara Matt de Vallejo (Aitana), conté un parell de col·labo­ra­ci­ons: a Punt i coma, una cançó com­posta amb Manel Navarro, Maria Jacobs hi fa un duet amb Dave Zulu­eta, i a Dona’m aire canta amb Kelly Isa­iah, de Koers.

“A mi m’agra­da­ria que aquest disc definís el que serà el meu estil a par­tir d’ara, tot i que no em tanco a res, perquè soc molt versàtil i no m’agrada estar qui­eta: quan tenia 15 anys no parava de can­viar tots els mobles de lloc a la meva habi­tació”, diu Maria Jacobs amb una vita­li­tat ines­go­ta­ble i un som­riure que mos­tra ober­ta­ment quin és el seu estat d’ànim ara mateix, amb un disc nou de trinca del qual se sent ben orgu­llosa i una banda molt com­pacta per pre­sen­tar-lo en directe, que com­ple­ten Joan Mane­tas (bate­ria), Dani Cam­pos (teclats), Rodri Chávez (baix), Mar­cel Figue­res (gui­tarra), Víctor Rubias (trombó) i Marc Anglès (trom­peta). “El nos­tre directe és molt rocker i potent”, diu la can­tant. El seu pro­per con­cert tindrà lloc el 28 de maig a la sala Lo Sub­ma­rino de Reus, i també té pre­vist actual al juliol al fes­ti­val Mira­rock, que té lloc al cas­tell de Mira­vet.

Per les estadísti­ques que li ofe­reix Spo­tify, els seus oients habi­tu­als tenen entre 18 i 30 anys i l’escol­ten sobre­tot des de cinc ciu­tats: Bar­ce­lona, Tar­ra­gona, Madrid, Reus i Saba­dell. “Són coses molt ran­dom”, diu per cons­ta­tar la natu­ra­lesa aleatòria i impre­vi­si­ble de la rea­li­tat vir­tual i les xar­xes soci­als. “Hi perds molt de temps, però ara mateix són super­ne­cessàries per a un artista.” Maria Jacobs arriba amb prou força per men­jar-se la resta del món i con­que­rir tot tipus d’audiències. I ja li queda menys per viure les seves quar­tes Decen­nals, el 2031, on tant de bo arribi a tenir un esce­nari per a ella sola .