Abordant el llegat cinematogràfic a través de recorreguts traçats d’una manera molt personal, el crític i director irlandès Mark Cousins ha aportat documentals, o més aviat assaigs fílmics, articulats a partir de la idea del viatge que pot concretar-se (mantenint un caràcter simbòlic) de manera real. A Cinema is everywhere (2012) donava compte de l’experiència amb l’actriu Tilda Swinton projectant films en pobles d’Escòcia durant un festival de cinema itinerant; a The story of film: an Odissey (2011) –un projecte amb associacions inesperades (tan festejat per la seva originalitat com controvertit per la suposada arbitrarietat d’una subjectivitat manifesta)– proposava un itinerari per la història del cinema amb una durada de 940 minuts comentats amb una veu (la seva) que vol ser hipnòtica; a les 14 hores que conformen Women make film, ens endinsava en una road movie alternativa en la mesura que només feia atenció a pel·lícules dirigides per dones per explicar les formes, els recursos i els gèneres fílmics amb imatges de transició recurrents enregistrades dins d’un cotxe que transita per diferents carreteres.

En el seu film més recent, Cousins s’introdueix dins del cotxe de Jeremy Thomas per compartir el viatge que aquest productor anglès va fer des de Londres fins a Canes per assistir a l’edició del festival de l’any 2019, en què, a la Quinzena de Realitzadors, hi va presentar First Love, del japonès Takashi Miike. Apassionat dels cotxes, gaudint amb la conducció, Thomas sempre ha fet el trajecte a Canes per carretera, comptant que el viatge, amb parades, li dura quatre o cinc dies. Això va entusiasmar el viatger Cousins, que havia conegut el productor l’any anterior al mateix festival de Canes: la reacció celebradora de Thomas davant d’una tempesta, que va enxampar-los mentre dinaven a la terrassa d’un gran hotel, va fer que sentís el desig de fer un film sobre aquest home, que va impulsar la carrera del tortuós Nicolas Roeg (Contratemps, Eureka) i també la d’un altre director anglès, Ken Loach, amb tendència al cinema social i polític. Un home que no va dubtar a fer possibles part dels films recargolats, terriblement fascinants, de David Cronenberg, com ara El almuerzo desnudo i Crash, en què els cotxes “condueixen” una pulsió sexual i destructiva; que va lliurar-se a la complexitat moral de Nagisa Oshima, sobretot a través de Bon Nadal, Mr. Lawrence; que es vanta de ser un productor independent, però que va contribuir al fet que Bertolucci satisfés el gust de Hollywood (sobretot amb L’últim emperador, tan oscaritzada) i també al fet que fes la per a mi esplèndida El cielo protector, que convida a fer que la l’extraordinària (i malauradament retirada) Debra Winger estigui present a Jeremy Thomas, una vida de cine.

El viatge real dona peu, a través del muntatge, a un viatge per la filmografia produïda per Thomas. Cousins el festeja com un home arriscat, disposat a exposar-se a les tempestes, un punk dins la indústria. El seu entusiasme fa que sigui una mica llagoter i que el mateix Thomas de vegades pari els peus al seu admirador: sap que no ha sigut tan radical i que no ha acabat de tenir mai un peu fora del camí.