UN VIATGE AMB JEREMY THOMAS

Abor­dant el lle­gat cine­ma­togràfic a través de recor­re­guts traçats d’una manera molt per­so­nal, el crític i direc­tor irlandès Mark Cou­sins ha apor­tat docu­men­tals, o més aviat assaigs fílmics, arti­cu­lats a par­tir de la idea del viatge que pot con­cre­tar-se (man­te­nint un caràcter simbòlic) de manera real. A Cinema is everyw­here (2012) donava compte de l’experiència amb l’actriu Tilda Swin­ton pro­jec­tant films en pobles d’Escòcia durant un fes­ti­val de cinema iti­ne­rant; a The story of film: an Odis­sey (2011) –un pro­jecte amb asso­ci­a­ci­ons ines­pe­ra­des (tan fes­te­jat per la seva ori­gi­na­li­tat com con­tro­ver­tit per la supo­sada arbi­tra­ri­e­tat d’una sub­jec­ti­vi­tat mani­festa)– pro­po­sava un iti­ne­rari per la història del cinema amb una durada de 940 minuts comen­tats amb una veu (la seva) que vol ser hipnòtica; a les 14 hores que con­for­men Women make film, ens endin­sava en una road movie alter­na­tiva en la mesura que només feia atenció a pel·lícules diri­gi­des per dones per expli­car les for­mes, els recur­sos i els gèneres fílmics amb imat­ges de tran­sició recur­rents enre­gis­tra­des dins d’un cotxe que tran­sita per dife­rents car­re­te­res.

En el seu film més recent, Cou­sins s’intro­du­eix dins del cotxe de Jeremy Tho­mas per com­par­tir el viatge que aquest pro­duc­tor anglès va fer des de Lon­dres fins a Canes per assis­tir a l’edició del fes­ti­val de l’any 2019, en què, a la Quin­zena de Rea­lit­za­dors, hi va pre­sen­tar First Love, del japonès Takashi Miike. Apas­si­o­nat dels cot­xes, gau­dint amb la con­ducció, Tho­mas sem­pre ha fet el tra­jecte a Canes per car­re­tera, comp­tant que el viatge, amb para­des, li dura qua­tre o cinc dies. Això va entu­si­as­mar el viat­ger Cou­sins, que havia cone­gut el pro­duc­tor l’any ante­rior al mateix fes­ti­val de Canes: la reacció cele­bra­dora de Tho­mas davant d’una tem­pesta, que va enxam­par-los men­tre dina­ven a la ter­rassa d’un gran hotel, va fer que sentís el desig de fer un film sobre aquest home, que va impul­sar la car­rera del tortuós Nico­las Roeg (Con­tra­temps, Eureka) i també la d’un altre direc­tor anglès, Ken Loach, amb tendència al cinema social i polític. Un home que no va dub­tar a fer pos­si­bles part dels films recar­go­lats, ter­ri­ble­ment fas­ci­nants, de David Cro­nen­berg, com ara El almu­erzo des­nudo i Crash, en què els cot­xes “con­du­ei­xen” una pulsió sexual i des­truc­tiva; que va lliu­rar-se a la com­ple­xi­tat moral de Nagisa Oshima, sobre­tot a través de Bon Nadal, Mr. Law­rence; que es vanta de ser un pro­duc­tor inde­pen­dent, però que va con­tri­buir al fet que Ber­to­lucci satisfés el gust de Hollywood (sobre­tot amb L’últim empe­ra­dor, tan osca­rit­zada) i també al fet que fes la per a mi esplèndida El cielo pro­tec­tor, que con­vida a fer que la l’extra­or­dinària (i malau­ra­da­ment reti­rada) Debra Win­ger esti­gui pre­sent a Jeremy Tho­mas, una vida de cine.

El viatge real dona peu, a través del mun­tatge, a un viatge per la fil­mo­gra­fia produïda per Tho­mas. Cou­sins el fes­teja com un home arris­cat, dis­po­sat a expo­sar-se a les tem­pes­tes, un punk dins la indústria. El seu entu­si­asme fa que sigui una mica lla­go­ter i que el mateix Tho­mas de vega­des pari els peus al seu admi­ra­dor: sap que no ha sigut tan radi­cal i que no ha aca­bat de tenir mai un peu fora del camí.