Deu peces amb història

A la bodega del Deltebre I, que va participar a la guerra del Francès, els arqueòlegs van localitzar-hi seixanta-dues monedes encunyades durant el regnat de Caterina II de Rússia (1762-1796). En ser una embarcació britànica, calia trobar-hi una explicació. I la té: la tripulació de religió ortodoxa era nombrosa a la nau, i els anglesos tenien el detall de pagar-los amb la seva moneda pròpia.

D’entre la munió d’ampolles de vidre que custodiava el Deltebre I, n’hi havia una d’especial amb el tap de suro intacte, ergo també el seu contingut, vi fondellol, denominació d’origen Alacant. Es diu que Shakespeare i Voltaire en bevien per inspirar-se, que el rei Lluís XIV hi sucava les galetes i que a Felip V li subministrava Isabel de Farnesio, la seva segona esposa, per amorosir-lo quan el seu trastorn bipolar l’agafava en hores baixes.

Vet aquí un premsador de pipa amb molta conya per alleugerir la dura vida al mar. Té forma de sacerdot protestant i ens l’hem d’imaginar amb una tapa a la part frontal que s’ha perdut, perquè la figureta no sempre anava trempada. El mecanisme per deixar-li el fal·lus al descobert, i empinat, s’activava amb l’acció de premsar. El fart de riure que es deuria fer la tripulació del Deltebre I també és terreny de la nostra fantasia.

Una de les peces més imponents del Deltebre I és un canó de bronze que du inscrita la data de 1798, amb l’escut de Jordi III d’Anglaterra i el lema de l’Orde de la Garrotera o Lligacama: Honi soit qui mal y pense, que es tradueix com ‘que la vergonya caigui sobre aquell que pensa malament’. Els arqueòlegs es van afanyar a treure l’objecte del mar perquè era massa llaminer per als espoliadors.

El Deltebre I anava carregat de munició: bales de fusell, bombes de canó, granades, barrils de sílex i barrils de pólvora. Calia ser molt curós per no provocar una explosió que fes saltar pels aires el vaixell. La sola d’aquesta sabata de cuir es va revestir de plom per evitar que els claus de ferro que la fixaven colpegessin amb altres elements de ferro i generessin així una guspira que encengués la pólvora.

Al fons d’aquesta àmfora de l’Illes Formigues II (Palafrugell) hi ha la prova del producte que transportava: verat en salaó. Ho sabem perquè encara ha conservat enganxades a la resina que l’impermeabilitzava les espines. Dins l’objecte de ceràmica també s’hi van trobar pinyols d’olives, que s’utilitzaven per condimentar el peix. El vaixell mai va poder descarregar a port, probablement el de Narbona, la mercaderia.

El mar pot ser el millor amic del mariner, sobretot d’aquell que té imaginació per reaprofitar el que habita a la massa líquida. El que va crear aquesta botzina de senyals amb un cargol marí tenia ànima d’artista. Li va retallar l’extrem per tal de poder-hi bufar i emetre un so. Per les marques de plom, es pot deduir que el duia penjat al coll amb una corretja. Aquest bonic objecte va ser rescatat de la cala Culip (Cadaqués) i té gairebé dos mil anys.

No tot era feina, a bord. Què es feia en les estones mortes? Jugar. Aquest conjunt de fitxes es va localitzar al vaixell romà Culip IV. N’hi ha quinze de negres i vuit de blanques, totes de pasta de vidre, excepte una, que és una pedreta blanca rodona. El seu propietari va perdre la peça original i li va buscar el substitut d’aspecte més similar. Al Deltebre I, abans de la tragèdia tampoc s’ho deurien passar del tot malament: els arqueòlegs en van extreure un dau.

Fixeu-vos-hi bé: aquests taps de suro immersos al jaciment del Cap de Vol (el Port de la Selva) tenen una perforació al centre. Era la manera d’evitar que les 400 àmfores que transportava el vaixell cap a Narbona explotessin perquè el vi que contenien, produït a Catalunya, alliberava els gasos del procés de fermentació. Per cert, els arqueòlegs van trobar els taps, però totes les àmfores ja havien estat saquejades.