CONQUESTA D’UN IMPERI EXTINT

Passa sovint: un poeta de qui no havies tingut mai esment irromp, de sobte, en la teva vida; discret, però ferm, alça un dit en el teu gabinet de lectura. I es fa veure, present; es fa concret, com la poesia que defensa –o com la poesia d’una de les escoles que va defensar–. El poeta Renan Nuernberger (1986) estableix, en el pròleg, la filiació de l’obra en vers de Paulo Leminski (1944-1989); ens en proporciona les claus principals. Una poesia que fuig de la retòrica clàssica, del formalisme, admiradora de l’essencialitat del vers japonès; però, alhora, una poesia que “incorpora tècniques publicitàries, desvinculades de la seva funció de propaganda”. I que, de fet, es troba bé sota l’“extrem àngel d’avantguarda”, com llegim en un dels versos. Una poesia que deplora el preciosisme: “Estic ben fart de la frase polida.” Poesia del crit, de l’acció: “Ara mateix jo vull el cop de pedra / un ruixat de pedres paraules / que reparteixin garrotades.” Poesia de l’esqueixament, en definitiva: “Un dia, aquesta pàgina [...] / haurà de ser la brusca pedra / on algú va deixar caure el vidre.”

Nuernberger ha preparat aquesta antologia, que no segueix un ordre cronològic, ni fins i tot temàtic: la mida del llibre és una mica superior, no gaire, a la que podríem considerar estàndard per a un llibre de poesia. De manera que el lector s’hi pot endinsar ben verge, rebent les imatges sorprenents, les metàfores rebels, del de Curitiba; tot plegat, deslligat de puntuació i traduït amb la gràcia i el coneixement particulars del poeta Domènech Ponsatí, a qui podríem aplicar les paraules que Leminski dirigeix a Haroldo de Campos en la dedicatòria d’una de les poesies aplegades aquí: translator maximus.

L’elenc d’assumptes és divers. Hi ha, posem per cas, el tema de la identitat: “En mi / jo hi veig l’altre / i un altre / i un altre / en fi desenes.” Hi ha també, d’una manera preponderant, la qüestió de l’escriptura lírica, que l’autor desproveeix de sentit transcendental i fins de motiu: “L’aranya fila amb art subtil. / El peix besa i mossega allò que veu. / Jo escric i prou. / Que hi ha d’haver un motiu?” La recerca d’una poesia en què l’artifici sigui mínim és una de les expressions del vers de Leminski: “Una lira nul·la, / reduïda al pur mínim.” I alliberada i tot del deure, de la comesa, de fixar sentiments: “Una poesia àrtica, / esclar, és això el que vull.” A tocar del silenci, com llegim en aquesta Làpida I. Epitafi per al cos: “Aquí reposa un gran poeta. No deixà res escrit. / Aquest silenci (tot sigui dit) / són les seves obres completes.” Aquesta altra definició, que rubrica la peça Desavinenteses, em sembla brillant: “Fer poesia, crec, és sols això. / Donar ordres a un exèrcit, / per conquerir un imperi extint.”

Més amunt apuntava la fascinació de Leminski per la poesia japonesa. Aquesta brevíssima composició, molt més que no pas l’enginyosa però no gaire interessant Mallarmé Bashô, diríeu que ha estat dibuixada amb pinzell: “Dues fulles a la sandàlia // la tardor / també vol caminar.” En aquesta altra, no gaire més llarga, el poeta signa un curiós autoretrat (un autoretrat que, ben mirat, no va gaire més enllà del ferraterià “diré el que em fuig. No diré res de mi”: “Enrecordeu-vos-en de mi / com d’algú / que escoltava la pluja / com aquell que va a missa / com qui dubta, mestissa, / entre galvana i corredissa.” L’inconformista Leminski, el poeta anticartesià (a qui podríem trobar més d’una semblança amb el nostre Joan Brossa), també es referí a l’experiència amorosa. Ho va fer així –antiromàntic i rebentaire, lúcid i cru: “Així doncs, ¿l’amor / també s’acaba? / No que jo sàpiga. / El que sí sé / és que es transforma / en una matèria primera / que la vida s’encarrega / de transformar en ràbia. / O en rima.” Desenganyat, sens dubte: en ràbia o en poesia, no pas en res mínimament comportable.