DIÀLEG DE MITOLOGIES DE ROBERTO CALASSO

El contacte entre imaginació, mitologia i literatura va nodrir l’obra del narrador i editor Roberto Calasso (Florència, 1941 – Milà, 2021). Aquests dies ens arriba, mitjançant una traducció de Carme Arenas per a Quid Pro Quo, La tauleta dels destins, el seu últim llibre de ficció, que va sortir el mateix any de la seva mort. Podríem dir que és una obra menor si la comparem, per exemple, amb Les Noces de Cadmos i Harmonia, publicada per Edicions B el 1990, però també cal assegurar que conté tots els ingredients per endinsar-nos en el laberint cultural que implica Calasso.

La tauleta dels destins és un llibre fascinant per l’erudició, però també un bon entreteniment, una narració que recrea l’epopeia del protegit d’Ea, Utnapixtim, que va ser aconsellat perquè construís una arca per arrecerar-se amb altres homes i animals del diluvi universal. Premiat amb la vida eterna a l’illa de Dilmun, tot el relat està dirigit al nàufrag Sindbad quan arriba a l’illa alguns mil·lennis més tard, i que l’acaba definint com “el més vell dels vells i el més viu dels vius”.

L’argument seria ideal per a una novel·la juvenil, però Calasso l’amaneix amb la seva prosa plena de brou dens, que no destorba gens la lectura lleugera del llibre, que m’ha recordat els contes inoblidables de Voltaire, a qui literatura moderna deu tant, es digui el que es digui. La tauleta dels destins és de contingut mític i religiós, però és també una ucronia amb el rerefons de la cultura semítica, però amb els dubtes permanents dels personatges, sobretot del Sindbad que naufraga, així mateix, en el contingut de la seva història, en la confusió. Calasso el porta davant Noè, a la cova del politeisme, on assistirà a diferents descobertes per tal d’encimbellar el mateix Ea. Enmig del caos de la mateixa narració i de les sorpreses cap a on ens condueix, el lector contemplarà les realitat en forma d’irrealitats i la ficció com a forma suprema de la realitat, és a dir, de la mitologia de la nostra mateixa cultura.

Com si fóssim en un joc de nines russes, la narració és un artefacte imperfecte, que es pot llegir en diferents ocasions per gaudir de la profunditat filosòfica i adaptar-la a les nostres necessitats. Asimètric i en alguns moments, com en el desenllaç, massa tòpic, el conte podria haver estat una peça de Borges, però Calasso, com a editor, tenia els ulls massa pendents dels lectors i les vendes. I d’això, el llibre se’n ressent. No obstant, hem de valorar el repte de barrejar personatges de diferents tradicions i fer-los dialogar en un estadi quasi estàndard. Ignoro les circumstàncies en què el mestre va gestar aquest últim relat de la seva dilatada trajectòria com a escriptor, iniciada a la dècada dels seixanta, fa més de mig segle. Potser Roberto Calasso també s’havia cansat dels déus, o potser dels humans. L’esforç d’aquest bonic conte final corona una trajectòria irrepetible.